Obligats a ser insensibles

Va haver-hi un temps en que vaig estimar-lo. I de fet encara l'estimo.
Va haver-hi un temps en que em va estimar. I de fet encara m'estima.
I no va ser fàcil estimar-nos. Gens fàcil. La gent del nostre voltant no acceptava la nostra relació: pares i amics ens van donar l'esquena, perquè érem massa joves per estimar, deien. Així, que ens veiem obligats a mentir, a enganyar, a amagar-nos.

Quan menteixes, et sens com si estiguessis en un edifici incendiat. Saps que tard o d'hora et cremaràs, perquè ja estàs dins i totes les portes estan bloquejades pel foc. En comptes d'arriscar-te a travessar-lo, assumint les cremades del moment, comences a pujar per l'escala, esglaó per esglaó. Vols allargar el màxim aquesta situació, tot i que no t'agrada. Penses que així s'arreglarà, que algú apagarà el foc per tu. Però quan ja no queden més pisos, quan ja ets a dalt de tot, estàs tan atrapat que no pots fer-hi res. Ja estàs acabat. Com ho vam estar nosaltres.

No recordo el dia exacte en què vaig començar a estimar-lo, com tampoc ho recorda el, però el fet és que l'amor que sentíem l'un per l'altre, era tant fort, tan intens, que per moltes normes que ens llancessin al damunt, no podien apagar-los, els sentiments. I seguíem estimant-nos. I ens seguien intentant enterrar entre horaris, càstigs i amenaces. I el foc de la mentida s'anava propagant cada cop més. Però ens estimàvem, ens estimem de debò. I això ningú ho va entendre mai.

Diuen que l'amor no té edat, però això sembla que només valgui a partir d'uns anys determinats, no val per nosaltres. Perquè no deixeu que ens estimem als catorze anys? Perquè no ens ho vareu deixar fer quan en teníem tretze? Quants anys hauran de passar per que assumiu que el nostre amor és sincer? Quan aprendreu que no es pot escollir el moment d'enamorar-te, i tampoc el de deixar de fer-ho. Quan comprendreu que sou tots vosaltres que ens obligueu a mentir-vos?