Nosferatu beu Martini sec aprop de casa

Quan vaig arribar en aquest barri em vaig trobar que, en el camí de casa fins al supermercat, hi havia un local fosc i estrany. Just a la cantonada. Hi ha una placa de resina de poliuretà que imita el marbre on hi diu: "Dry Martini. Speak Easy". Té els vidres pintats, opacs, i la porta és un mirall un xic emprenyador, sobretot quan és inesperat. Un dia, tot tornant de la botiga, algú sortia del lloc i això em va permetre guaitar l'interior breument, fins que el mirall-porta no es va abatre sobre la meva imatge. Enlloc del paisatge fosc interior, de seguida vaig trobar els meus ulls oberts, la barba on les canes comencen a fer-se pornogràfiques. Vaig descobrir que la jaqueta m'anava una talla massa gran. Però tot i això vaig descobrir que a dins hi governaven els tons ocres i tènues d'una obscuritat prostibulària. Em va semblar intuir el dring argentat de les ampolles, al fons, i d'uns braçalet d'or, i d'unes cabelleres rosses extremadament ben posades damunt d'uns caps invisibles.
A poc a poc, i a còpia de fer viatges per avituallar-me, vaig tenir noves ocasions d'espiar-lo. Em costa confessar -però confesso- que fins i tot feia viatges innecessaris al Caprabo, per a comprar-hi una sola i estúpida cosa: una llauna de sardines en escabetg, un paquet de sal Costa, una capseta de sobrets de te Hornimann's... Un dia en vaig tornar amb una bombeta de baix consum: sempre he apostat per la responsabilitat energètica.
Com que m'havia après les hores de moviment del local, anava a comprar entre set i nou del vespre: així, la possibilitat de llençar una mirada a l'interior eren altes, i amb goig comprovava les virtuds de l'estadística. En un 90% dels casos, algú entrava o sortia del localet. Vaig anar fent-me un plànol detallat de les tauletes, la il·luminació, els biombos... La primera conclusió que vaig treure fou: bé, el clàssic local on els executius i llurs secretàries assagen la salabror i les amargors de l'adulteri. Després, però, i a còpia de passar-hi, em vaig començar a fixar en els clients "masculins". Sempre n'hi havia més d'un parlant pel telèfon mòbil fora del local, al costat de la porta. No cal ser Sam Spade per comprendre que l'home parla amb la dona oficial.
-Ep surto un moment -li deu dir a l'amiga.
I surt, truca i li explica allò de sempre. Una reunió, un client pesat, una martingala banal.

Amb el temps, però, aquest divertimento es va convertir en horror. En un horror clàssic, gòtic, autèntic. Perquè em va costar, però ho vaig comprendre. Els homes... La vestimenta: trajos foscos i cars. La pell suaument colrada pels rajos UVA, el cabell delicadament tintat amb Just for Men, però deixant unes patilles en blanc que donen un plus d'interès. Unes ulleres de montura elegant i daurada. Sovint ulls blaus, freds i inexpressius. Sovint, la mirada del rèptil. Sargantana, dragonet o Tiranossaurus Rex.

Ho vaig comprendre i no hi he tornat a passar mai més. He hagut de canviar el Caprabo pel Consum, tot i que el nom del nou supermercat em repugna en extrem. No em vull jugar la vida: Nosferatu beu dry martinis aprop de casa. No és l'adulteri el joc del local: és la depredació última, l'horror. Són aquells que he temut des de petit, els dolents del món. I són a tocar de casa.