Només paraules

Pot ser aquesta vegada busco quelcom diferent en les paraules, ara ja no reclamo comprensió ni la segura i càlida tranquil·litat en la que em solc repenjar sempre. Ara ja no em pertanyen, ja no son meves, ja no les domino i vull creure en la hipòcrita pretensió d'una mà que vol la incertesa, d'un brusc sentiment, de no saber el després, d'una intranquil·litat exitosa i gens admesa. Prefereixo pensar que és la inseguretat del moment el que m'excita, aquest joc de complicitats i de comprensió mútua.
Qui sap si tot no és el mateix, si he volgut pretendre el que no sóc ni puc aspirar a sentir-me, si no existeix la inspiració, si només és l'excusa del moment de glòria, d'una explicació que classifiquem d'irracional...
Llavors com entendre el descarat sentiment de pretensió que em domina, el desig que em sorprèn incòmoda com la incandescència i el retrobament de dos cossos, l'únic moment de clímax possible s'allarga i s'allarga en el continu sorgir de les paraules.
És com un misteri que es resigna a no ser descobert, a l'anonimat excitant i seductor. Em persegueix la podrida existència, com d'un gos perdut a qui ja no li poden treure res més que la seva deplorable realitat. Qui sap si ara no em domina l'estúpid sentiment d'una revelació, l'inútil pretensió d'un poder desconegut. Ja no puc congelar mirades ni dibuixar un somriure tort del no res, ja no vull escriure amb el propòsit del qui sap ni amb l'absurd orgull del qui coneix. Sóc jo la desconeguda, la sorpresa esperada i el convidat estrany...
És irreal com la certesa de sempre, la monotonia es desfà i entra el plaer de la poesia, són mans que la toquen, la creen, la fan seva sense cap mena de contemplació ni dignitat, boques que la besen, carícies que s'estimen i la confonen amb sospirs, però ella dòcil s'abandona a tots el capricis de la ment.

Segura que només son això, paraules que formen versos tancats, una litúrgia de sentiments que s'escolten com precs i es dupliquen dilatant-se en manaments lliures... Només paraules.