Només era qüestió de temps

La meva família va tenir una segona residència durant quinze anys en una bonica població de la província de Lleida, dins l'anomenada ruta del Cister: Vallbona de les Monges. Hi anàvem gairebé cada cap de setmana, i els meus fills podien córrer i jugar al carrer tal com havíem fet nosaltres de petits a Vilassar.
Els hiverns a Vallbona eren molt freds, i els diumenges, abans de marxar, havíem de tancar l'aigua i buidar les canonades perquè no es congelés l'aigua residual i petessin els tubs.
Doncs bé, un dissabte al matí del mes de gener vam arribar d'hora a la casa, ubicada a la plaça del monestir. Des de la plaça hi havia una rampa fins a la porta d'entrada. Com sempre, el primer que vam fer va ser encendre l'estufa de llenya del menjador i la llar de foc de la cuina; la casa estava glaçada.
Després vaig obrir la clau de pas de l'aigua i, malgrat les precaucions que havíem pres, les aixetes no rajaven. Càsum dena! I ara, què?
Vaig trucar a un bon amic del poble que és lampista, però era fora. Em va recomanar —perquè no se li va acudir res més en aquell moment— que em posés en contacte amb en Manolito, que feia d'agutzil. Em va facilitar el número i li vaig telefonar. Al cap de vint minuts va arribar, atent i servicial, però pelat de fred.
Li vaig explicar la situació, i em va dir que no em preocupés, que ja trobaríem una solució. Però abans de res, em va demanar si li podia donar alguna cosa per beure per escalfar-se. Li vaig oferir un cafè amb llet ben calent, però ell va preferir alguna cosa més forta i d’efectes més duradors.
Aleshores vaig agafar una ampolla de whisky, on quedava una mica menys de mitja ampolla, i li vaig servir una copeta. Mentrestant, li vaig suggerir de posar un calefactor elèctric davant de la porta del carrer, on entraven els tubs d’aigua del conducte general, per si s’havien congelat en aquell punt.
Ell va assentir amb el cap mentre escurava la copa i va dir que li semblava una excel·lent idea. Vaig anar a buscar el calefactor, i en Manolito em va demanar si podia servir-se una altra copeta. Sí, sí... tu mateix, li vaig dir.
Vam procedir amb l’operació, però, després de quinze minuts llargs escalfant els tubs, res de res. Vaig mirar a l'atent servidor municipal, que ja aprofitava al màxim la tercera copa. No deia res, però s’hi fixava molt en tot el que jo feia.
Després de rumiar una mica i d'omplir-li la copa a l'agutzil, que ja s’havia tret l’abric i el jersei, li vaig comentar el que em passava pel cap: fer la mateixa operació, però aquesta vegada des de fora, on hi havia el comptador.
Ell va fer una cara d'entusiasme bastant exagerada, em va felicitar efusivament i em va encoratjar amb un to molt més animat que abans. Jo, per la meva banda, em vaig prendre un cafè, amoïnat per un costat i una mica mosca per l'altre, perquè, de reüll, vaig veure com el "professional" que havia vingut a ajudar-me s’omplia la copa fins dalt. Suposo que s’estava preparant per sortir a fora.
Em vaig posar l’anorac, i vam anar al portal. Ell, en màniga curta.
Vam obrir la porteta del comptador i vam encarar-hi el calefactor. Vint minuts més tard, amb els tubs roents... cap resultat positiu. Jo, cada vegada més emprenyat; ell, cada cop més feliç. Quan vam tornar a entrar a casa, va explicar un acudit per trencar el gel —ja que la puta estufa no ho havia aconseguit—, va escurar l’ampolla i, aleshores, canviant del tot l’expressió i amb un to solemne de perdona-vides, em va deixar anar:
—Ho sento, Jordi, però jo ja no puc fer res més.
Es va beure l’últim glop, va agafar tota la roba que s’havia tret i va fotre el camp. Això sí, desitjant-nos molta sort.
A mi se’m devia quedar cara de beneit mentre el mirava allunyar-se per la plaça, caminant una mica de gairell.
Al cap d’un parell d’hores, quan el sol ja era ben alt i va escalfar la rampa sota la qual hi havia els tubs de l’escomesa, aquests es van descongelar i... problema resolt! Només era qüestió de temps.