L'Euro, l'estanc i un viatge inesperat

Era l’any 2002 i començava a circular la nova moneda dels pebrots: l’euro. Al mes de juny d’aquell any, després de la festa major de Sant Joan, vaig anar a l’estanc que hi havia al costat de la feina, al barri de Gràcia de Barcelona, a comprar tabac. De passada vaig comprovar un rebut de la Primitiva que havia fet uns dies abans i vet aquí… n’havia encertat cinc de sis.
La Montse, la noia que em va atendre, va fer cara d’haver vist l’esperit de Sant Pancraç i em va dir amb veu tremolosa:

—T’han tocat 3.000 €!

En aquell moment, i tenint en compte que el canvi de moneda era molt recent, no tenia ni idea si era gaire sucós el premi o si era una misèria. La Montse em va dir que havia d’anar a cobrar-lo a l’oficina d’Hisenda, on em farien un xec. Després vaig fer números i, home… eren mig milió de pessetes. No estava pas malament, tot i que sempre és inevitable pensar que, per un número, hauria pogut ser milionari.
Però tampoc m’hi vaig capficar gaire. Al contrari: l’endemà me’n vaig anar ben content cap a Hisenda, i vaig tornar encara més content quan em van dir que no em deduïen res i em van fer el xec per la totalitat.

Amb la dona vam parlar i varem decidir que invertiríem aquells diners anant amb la canalla a Eurodisney durant les vacances d’estiu. Els nostres fills tenien aleshores deu i set anys, i pensàrem que els faria molta il·lusió. Però seria una sorpresa.

Vam encarregar l’estada per quasi una setmana a l’hotel Cheyenne cap a finals d’agost.

Com era habitual des de feia uns anys, quan varem començar les vacances vam anar cap a Vallbona de les Monges. I quan va arribar la vigília de la partida vam comunicar als nanos que havíem d’anar a dormir aviat, perquè ens havíem de llevar a les cinc del matí per fer un viatge.
Evidentment ens van fer un reguitzell de preguntes, però vam poder aguantar el tipus i no diguèrem ni piu. Bona nit i a la gàbia.

L’endemà, com que estaven mig adormits, no van continuar amb l’interrogatori. Però quan es va aixecar el sol i van veure que entràvem a l’aeroport, va començar el joc de les endevinalles… fins que la van encertar.
—Sí, nois, anem a Eurodisney. Anem a París.

La veritat és que, vist amb el pas del temps, va ser una de les millors decisions de la nostra vida, perquè el que van gaudir aquells marrecs és inenarrable.
Cada dia, a les vuit del matí, ens alçàvem, esmorzàvem i cap al parc fins que tancaven. Acabàvem molt cansats, però molt satisfets.

Al segon dia ja li vam agafar el tranquillo: com que al matí ens donaven un desdejuni molt copiós, ens fèiem entrepans per dinar i ens els endúiem al parc. I al vespre sopàvem bé en algun restaurant.
Un dels últims dies vam sopar al Captain Jack’s, el restaurant pirata del parc.
Jo, fins aquell dia, m’havia defensat prou bé amb el francès après a Valldemia amb el mètode atzar — un mètode infalible, segons l’Hermano Morer— Però, aquell vespre no me’n vaig sortir.
Vam demanar peix perquè quasi no n’havíem tastat durant la setmana. Teníem ganes de fer un bon sopar, i jo vaig demanar una ampolla de Chablis blanc. Però me’l van portar calent.
Aleshores va passar una cosa rocambolesca.
Vaig cridar la noia que feia de cambrera, vestida com una esbirra d’en Barba-roja, i amb el meu francès valldemià li vaig demanar que em portés una coubitère.
La noia va fer la mateixa cara que la Montse de l’estanc quan va veure els cinc encerts.
Jo vaig insistir:
—Coubitère… gel… gel… un pot amb gel…
En aquell moment ella es va posar a riure. I aquella rialla va contagiar la meva dona i els meus fills.
Total: tots rient i jo amb cara de no entendre res.
Fins que em vaig girar i vaig veure una taula on tenien una cubitera. La vaig assenyalar.
Ella, que ja havia parat de riure i va tornar amb més ganes tot dient:
—Oh là là…
Més tard vaig descobrir que el que li havia demanat era un orinal.
Vet aquí. Potser li hauria anat prou bé a ella, amb tant de riure… tampoc n’hi havia per tant.

L’endemà vam anar als estudis i l’endemà de l’endemà vam posar punt final a l’estada parisenca. Entre la factura de l’hotel i, sobretot, la del pàrquing del Prat, encara hi vam haver d’afegir calés.
Però la veritat és que va valdre molt la pena.

Espero que hàgiu passat una estoneta entretinguda.
Gràcies i fins a una altra.