1976

Quina història podria ser tan fascinant que ens deixés a totes i a tots tan pendents del seu curs que no penséssim en res més fins que l'haguéssim acabat?
Podria ser una increïble història d'amor? O potser una altra molt excitant i rocambolesca, plena de misteri i acció? Tal vegada també podríem triar un conte de ciència-ficció i, ja posats a fer, barrejar-la amb les altres tres.

Aquesta història està pensada per endinsar-nos en les corbes que envolten el nostre món, sobretot en les de l'art, el sexe, la memòria i la curvatura de l'espai-temps.

Els tres exemples que he triat pel que fa a l'arrodoniment en l'art són Gaudí, Disney i Dalí, tres artistes que ens van deixar un llegat ple de corbes en les seves obres. Però anem per parts.

Gaudí va crear una arquitectura basada en la natura, però al mateix temps, els elements que va construir ens recorden els aparadors de les pastisseries, sobretot en època de Pasqua. El seu testament està ple de matisos captivadors que, en admirar-los, ens poden fer sentir un ventall d'emocions, d'una forma màgica i esfereïdora al mateix temps.

Disney va col·laborar de manera molt present en la formació de la nostra imaginació quan érem infants. Ell va crear un nou concepte en el dibuix dels seus personatges, arrodonint-los per fer-los més agradables, melosos i tendres, fins al punt de deixar-nos bocabadats davant d'una pantalla plena de fantasia i, a vegades, de por.

Dalí, admirador de Gaudí i amic de Disney, va furgar en el seu subconscient fins que va trobar la manera d'expressar un món oníric i surrealista, però també, com ells, amb una gran dosi de corbes, sense cantos vius ni estridències, d'una manera genial, tot i que també pròpia d'una ment alienada.

Tots tres tenien molt clar que els elements arrodonits ho fan tot més agradable, més llaminer, més bell i enigmàtic, tot i la dificultat de la seva execució.

Però direu: i on és la història? La història s'explica per ella mateixa, ja que les obres d'art estan plenes d'històries.

D'altra banda, Einstein va estudiar la curvatura de l'espai-temps i va desenvolupar la teoria de la relativitat, basant-se, per descomptat, en les corbes. I l'emèrit Borbó va haver de fugir per culpa de les corbes femenines que li feien perdre el cap. I ara és el moment en què s'aixeca el teló i fa acte de presència el nostre protagonista.

Eugène Gaillard era un jove parisenc nascut el 1947 i que ara vivia de ple el bullici de les protestes estudiantils. De fet, els seus pares, en Jean-Jaques Gaillard i la Ivette Duchamp, eren una parella d'activistes que recolzaven les protestes en primera línia de foc. L'Eugène havia complert els vint-i-un anys, i les seves inquietuds no eren precisament polítiques, sinó més aviat artístiques. Des de la seva experiència amb les pel·lícules de Disney, els seus somnis s'assemblaven molt a les aventures d'un jove cérvol en un món de colors i també de tenebres. Ell havia estudiat arquitectura per persuasiu consell del seu pare, i li agradava, però n'estava una mica tip de línies, angles i arestes; tot li resultava molt fred.

El nostre protagonista mai havia agafat un pinzell, tot i que se sentia fascinat per les pintures de Brueghel. I amb això, la música dels Rolling Stones i les sortides nocturnes amb els seus amics, anava passant l'estona. S'estava, per descomptat, a casa dels seus pares i feia temps que treballava, al principi compaginant-ho amb els estudis i ara a temps complet, com a cuiner al restaurant *L'Oi Heureuse* del barri de Le Marais, al mateix lloc on vivia. Feia ja uns quants mesos que li voltava pel cap la idea d'independitzar-se, però tot i que havia pogut estalviar uns quants diners, París era força car, i cada dia aquell cel el veia més gris. Fins i tot es va canviar els vidres de la finestra i se'ls va posar d'un color verd claret per animar una mica la vista. De fet, feia dies que esbossava el propòsit de viatjar a Barcelona, ja que volia conèixer l'obra de Gaudí, la qual havia estudiat a la universitat.

El dia 6 de juny de 1976 va fer la maleta, es va acomiadar dels seus pares i d'uns quants amics i es va posar a la carretera a fer auto-stop.

El viatge va ser ràpid, puix que una parella que tornava de cap de setmana el va dur fins a Toulouse. Allà va passar la nit en una pensió, i l'endemà un camioner el va acostar fins a la Jonquera, on va agafar un tren fins a Figueres. De fet, l'Eugène havia retardat set anys la seva emancipació per diverses raons. La primera és que el seu pare, de profundes idees republicanes, s'hauria ferit del disgust si el seu únic fill hagués anat a viure en un país regit per un dictador. La segona raó és que l'any anterior s'havia inaugurat el museu Dalí de Figueres. La tercera és que el pròxim dissabte actuaven els Rolling Stones a Barcelona. I la quarta és que el dia 14 començava a treballar a la cuina del restaurant *Les 7 Portes* amb la Carme Perallada i el seu marit, en Joan Solé, amb qui s'havia escrit feia mesos.

L'Eugène havia començat a treballar a la cuina per casualitat, mitjançant un amic seu. La feina que feia per ell era com qualsevol altra, però als últims anys, en assolir més responsabilitat, havia prosperat com a ajudant del xef i li havia trobat el gust. D'aquesta manera, s'havia convertit en un cuiner destacat i, sobretot, notablement creatiu.

L'Eugène es va allotjar a l'hotel Empordà de Figueres. No era pas barat, però no volia perdre el temps; tenia moltes coses a fer. Va donar un vol per la ciutat i, després, per sopar, va menjar una amanida i una perdiu a la col a l'hotel i se'n va anar a dormir. L'endemà es va llevar aviat per visitar el museu Dalí. Només entrar, va al·lucinar amb les dimensions dels quadres i la grandesa de les obres, que li recordaven les de Géricault i Delacroix que havia admirat al Louvre en una visita quan tenia disset anys. La plasticitat i les morfologies deformades, però de gran bellesa, de les pintures del pintor català el van embadalir fins al moll de l'os. La llum i els colors del Mediterrani, i la simbologia un pèl forçada, però efectiva a ulls de l'espectador, li semblaven calculades per sotmetre al visitant a la voluntat de l'autor. Només havia tingut una experiència similar quan va veure *L'aprenent de bruixot* al cinema quan era infant.

Aquella mateixa tarda va pagar el compte de l'hotel i va prendre el tren cap a Barcelona. Allà es va allotjar en una pensió a prop de les Rambles. Al matí del dimecres va anar a una llibreria a cercar un diccionari de francès-català. No va ser fàcil trobar-lo, però al final el va aconseguir. També va comprar un mapa de la ciutat. Primer es va dirigir cap al passeig de Colom, ja que volia conèixer la ubicació del restaurant. Un cop el va tenir localitzat, se'n va anar cap a la plaça de la Sagrada Família i després cap al passeig de Gràcia per veure la Pedrera i la casa Batlló. Va dinar, i a la tarda va anar a visitar el parc Güell. Potser van ser massa emocions en tan poc temps; l'Eugène estava aclaparat. Va trucar a la seva mare i li va explicar trasbalsat el que havia vist en només dos dies. Aquelles formes sublims que no es conformaven a ser monumentals i belles, sinó que cercaven molt més, tal vegada l'impossible. Era un art que anava més enllà de l'originalitat, sense ser grotesc ni extravagant, però era insòlit i inversemblant. Era únic, era un somni que havia quedat clavat en la imaginació d'un artista genial i que, sorprenentment, havia aconseguit construir-ho. Havia sigut capaç, increïblement segons les normes que l'Eugène havia estudiat, de dur a terme allò que semblava que havia imaginat una nit delirant.

El futur empleat a la cuina de *Les 7 Portes* va estar un parell de dies dedicat a inspeccionar la ciutat i practicant el català amb el seu diccionari, fins que va arribar el dia del concert, que va ser espatarrant. He de dir, i em sap greu pels que us l'heu imaginat d'una altra manera, que l'Eugène és pèl-roig, amb no massa pigues, amb els ulls marrons, més aviat prim i d'una alçada d'1,76 metres. Diumenge, per celebrar-ho, va encarregar taula a un restaurant que li van recomanar a la pensió. Així que cap a quarts de dues es va dirigir cap al carrer Escudellers, al restaurant *Los Caracoles*. Es va asseure a una taula a la part de dalt i va demanar un arròs. I de seguida es va fixar en una noia que seia a prop, duia ulleres i llegia un llibre mentre esperava el dinar. Ell la va saludar amb un:
—*Bonjour, comment vas-tu? Je m'appelle Eugène.*
Ella, una mica sorpresa, li va contestar:
—Doncs bé, jo em dic Mireia.
—D'acord, bon apetit —li va respondre.
—Igualment.
Evidentment, això no es va acabar aquí. Van estar intercanviant-se mirades tot l'àpat. L'Eugène es va afanyar a acabar les postres per baixar a pagar abans que ella i així esperar-la a l'entrada. Va dir:
—Fins ara.
I va baixar. Ell no va dissimular gens ni mica que l'estava esperant, i quan ella va arribar li va preguntar amb un català molt rudimentari:
—Si no et fa res, m'agradaria acompanyar-te una estona i prendre un cafè. Fa poc que he arribat de França i no conec ningú.
Ella va accedir, i van caminar plegats fins al cafè de l'Òpera, on van estar una bona estona. La Mireia era una noia de vint-i-tres anys, força guapota, de cabells castanys. Era filla de dos professors de La Salle Bonanova: la mare, de literatura, i el pare, de matemàtiques. Ella havia estudiat física i treballava a El Corte Inglés mentre opositava per entrar a la Societat Catalana de Física. Cap a quarts de vuit es van acomiadar i van quedar de veure's dijous a les vuit del vespre, quan haurien plegat de llurs respectives feines.

Dimarts, a un quart i mig de dotze, l'Eugène estava com un clau davant l'entrada de *Les 7 Portes*. A dos quarts i mig, ja tenia el davantal posat i una pila de cebes per picar; havien de fer sofregit per tota la setmana. En Joan Canadell, l'encarregat de l'Eugène, tenia trenta-sis anys i un caràcter una mica eixut. El nostre jove cuiner va pensar que se li presentava un repte poder congeniar amb ell, però bé, va pensar que seria qüestió de temps.

L'endemà, com no començava fins a les dotze, va aprofitar per atansar-se fins al carrer Petritxol, ja que hi havia una exposició de Francesc Todó a la sala Parés. Tenia ganes de delectar-se la vista una mica abans de veure la cara de pomes agres d'en Canadell.

Dijous, l'Eugène s'esperava amb afany a un quart de nou del vespre davant del *Plaza*, a l'espera que sortís la Mireia. Ella va aparèixer tot d'una amb un somriure irrecompensable, i ell ho va intentar amb un parell de petons a les galtes. Van anar a fer un passeig pel passeig de Gràcia i van tornar a baixar fins al cafè Zurich, on van demanar uns entrepans. El jove parisenc, que de mica en mica anava espellucant paraules en català i s'anava fent entendre prou bé, li parlava amb delit de la seva passió per l'art i de les seves experiències des que havia arribat a Catalunya. Ella se'l mirava divertida, sobretot quan pronunciava el seu nom amb la erra gutural francesa. Quan li va tocar el torn, ella li va parlar del seu tema preferit: la teoria de la relativitat i la curvatura de l'espai-temps. Li va explicar com, mitjançant la filosofia d'Olaf Stapledon i la ciència de Charles Misner amb la seva obra *Gravitation* que estava llegint, somiava viatjar en el temps a través de l'univers. Li va narrar amb minuciositat els seus somnis, i l'Eugène es va quedar embaladit i bocabadat, perquè encisat ja ho estava feia estona. Ell li va agafar les mans i li va manifestar:
—*Depuis que je suis arrivé à Barcelone et que je t'ai rencontré, les émotions m'ont envahi, je vis si intensément... il y a à peine une semaine, je n'aurais pas imaginé tout cela... je pense que je suis heureux.*
—No sé si ho entens bé, però sona molt bonic, oi?
Van marxar i van fer un tomb. Tot seguit, l'Eugène va acompanyar la seva nova amiga fins a casa seva, a la Rambla de Catalunya amb Consell de Cent. Allà, sota un fanal amb la bombeta fosa i la música de Chris Rea que sortia de la finestra de l'entresol, es van fer el primer petó.

Els següents dies, el deixeble d'en Joan Canadell va ser recompensat per la seva feina a *Les 7 Portes* amb una considerable càrrega de responsabilitat. A partir d'ara, se n'ocuparia de l'elaboració i presentació dels primers plats, i també faria les comandes i les revisaria en rebre-les. Arribava tan cansat a casa que no tenia esma de res, i amb prou feines es van veure amb la que ja considerava la seva xicota; només parlaven per telèfon, quan la línia no estava ocupada per les trucades de la seva mare

El diumenge 1 d'agost, van fer plegats una escapada a Montserrat amb un d'aquests viatges organitzats. L'Eugène va tenir una sensació similar a la que havia tingut quan es va postular davant la catedral de la Sagrada Família. D'aquesta manera, va començar a entendre d'on brollava la inspiració de Gaudí. Mentrestant, aprofitant la festa setmanal de l'endemà del restaurant, en Joan Solé va organitzar un sopar per tot el personal per celebrar l'aniversari de la seva esposa, la Carme Perallada. El copropietari de *Les 7 Portes* no va escatimar gens per la celebració. Ell mateix es va passar la tarda elaborant unes amanides amb llamàntol cuit amb salsa de romesco i mitja dotzena de faisans que va guisar a la terra cuita. A més, els segons plats van ser generosament marinats amb uns riojas Viña Ardanza del 1968 que havia comprat expressament per l'esdeveniment. A l'Eugène, que acabava d'arribar de les muntanyes sagrades, li va encantar el vi; li va recordar el vi de Bordeus. Ell seia al costat de l'Albert Monistrol, un dels seus companys de cuina. A l'Albert li agradava bastant el mam, i per dissimular una mica la imponderable ingesta, cada vegada que s'omplia la copa, omplia també la del seu company, amb l'avantatge que ell hi estava avesat. Tot va fluir prou bé, amb música i ball, fins a l'hora de marxar. Tots van sortir bastant molls a tres quarts de dues de la matinada, però sobretot el "gabatxo", com li deien els seus companys de cuina, sobreeixia notablement, ja que caminava bastant de gairell. L'Albert, conscient que era en part responsable de la borratxera del seu company, el va agafar del braç i el va conduir fins a casa.

Aquella nit la recordaria tota la vida, perquè va tenir un somni delirant. Va començar amb rellotges tous que feinejaven al ritme de la música, guiats per un llangardaix fet de trencadís amb unes potes inacabables. Va continuar amb unes roques de formes surrealistes, conduïdes per un ratolí gegant amb barba i barret noucentista, que arribaven a Barcelona i es barrejaven amb xiprers i ous gegants, formant catedrals vivents que es reflectien a l'aigua d'un llac proper. Allà, un home que canadellajava una mica dins una gran barca, vestit de mag amb barret de cuiner i uns bigotis que feia servir de pinzell, ho pintava tot amb colors vius. Tot plegat, era ple de formes arrodonides, semiesfèriques, orbiculars... Era un somni tridimensional, molt real, un somni molt diferent de qualsevol altre que hagués tingut mai. De sobte, la música que de tant en tant apareixia en aquell miratge, en aquell fum de botges al·lucinant, va canviar. Es va tornar a poc a poc més repetitiva, com sorolls secs, fins que es va despertar. Estaven trucant a la porta.

L'Eugène es va aixecar a obrir la porta. No tenia gaire ressaca, però estava desorientat. Era en Monistrol.
—Ei, nano, com anem?
- Ah, hola... Què hi fas aquí?
—He vingut a veure com estaves. Ahir vas sortir una mica perjudicat de la festassa. Estàs bé? T'he portat unes aspirines per si et feien falta.
—Ah, doncs potser m'anirà bé prendre'n una.
—Per cert, et volia comentar una cosa important. Et vesteixes i anem a fer una cerveseta, que ja són dos quarts d'una i és el millor remei per la ressaca. I t'explico, què me'n dius?
—Hem... D'acord, però primer deixa'm prendre un cafè i una aspirina.

Van sortir a donar una volta i van seure a la terrassa del bar Marsella, al carrer Sant Pau. L'Albert va encendre una cigarreta i va dir:
—Eugène, ahir en Ramírez ens va donar una notícia. Resulta que el mes que ve, per la Diada nacional de Catalunya, en Josep Lladonosa inaugura un restaurant al carrer Quintana. No sé si n'has sentit a parlar. És un cuiner molt bo, ha estat a uns quants restaurants de categoria, aquí, a casa teva i a Suïssa. També fa un parell d'anys que va organitzar la Setmana Gastronòmica de Catalunya. És un fenomen.
—No m'hi sona, però per què m'ho dius? Vols anar a la inaugugació?
—Ja m'agradaria, però no hi podem anar. Ens toca pencar. El que et volia dir és que està cercant personal, i he pensat que ens hi podríem presentar. Podríem oferir-nos, no hi perdem res. Què me'n dius?
—*Je ne sais pas...* Vull dir que, així de sobte... De fet, estic content a *Les 7 Pogtes*, acabo de començar i ara, a més, m'han ascendit. No sé què dir-te.
—Si, si, ja ho sé. Però crec que és una excel·lent oportunitat per tenir un currículum collonut. Jo hi aniré. Pensa-t'ho i ja em diràs què.

Aquella setmana va ser fluixa de feina al restaurant. Com cada any al mes d'agost, la Ciutat Comtal es buida. En Canadell va anunciar que, coincidint amb la festivitat de Santa Maria, tancarien una setmaneta. L'Eugène es va alegrar, perquè coincidiria uns dies amb la Mireia, abans que ella marxés amb els seus pares als Alps francesos, on solien anar de vacances des de feia anys. Així doncs, va passar uns dies esperant lliurar i poder estar amb la que ja considerava la seva xicota. De fet, era la primera, ja que a París només havia sortit amb un parell d'amigues, però res seriós. La Mireia cada vegada era més important per ell; la considerava una persona molt especial.

El dimecres, ja en plenes festes d'estiueig, van decidir fer un petit viatge junts. Anirien a Sant Pol de Mar, a un petit hotel anomenat *Ca l'Arturo*, on ella ja hi havia estat amb unes amigues. Ell va pensar que era una bona idea anar a la platja, ja que només hi havia estat un parell de vegades: una amb els seus pares i una altra amb uns amics, i les dues vegades al mateix lloc, un petit poble anomenat Èze, a la Costa Blava. Aleshores, van trucar i van reservar tres nits a *Ca l'Arturo*.

L'endemà, van agafar el tren equipats amb les maletes i es van dirigir cap al Maresme, a pocs quilòmetres de la Costa Brava.

Aquella mateixa nit, sopant una agradable sopa de peix a la terrassa de l'hotel, l'Eugène va explicar a la seva companya el suggeriment de l'Albert. Ella li va respondre amb pragmatisme femení:
—La feina a *Les 7 Portes* és una bona feina i segura. L'altra em sembla una mica a l'aventura.
—Però l'Albert m'ha assegurat que es tracta d'un cuiner excel·lent i bastant innovador. Potser em deixarien ser més creatiu que a *Les 7 Portes*. Allà la cuina està molt bé, però potser és una mica massa clàssica.
—Bé, va dir ella, de totes maneres, no hi perds res anant-hi. Vegem què t'ofereixen.

L'Eugène va demanar una altra ampolla de vi i els segons, i es va quedar pensatiu mentre la física parella barcelonina va anar al servei.

Més tard, en un racó més íntim del jardí, escurant les copes de vi, també li va narrar el somni de l'altra nit. Entre que el somni valia i els efectes d'aquell vi —que no estava malament, però potser havia madurat massa ràpid i era un pèl fort de grau—, la narració va ser bastant eufòrica i s'entrebancava. Descrivia fets en català, d'altres en francès, gesticulava grandiloqüentment i, per descomptat, se li va accentuar considerablement la pronunciació parisenca. La veritat és que resultava molt graciós, i la Mireia es pixava de riure. En acabat, tots dos reien amb ganes. Quan es van haver calmat, ella va dir:
—Tant de bo algun dia poguéssim coincidir amb els somnis.
Va ser una frase potser una mica lírica i tocaboires, pròpia d'una nit d'estiu, però tal vegada visionària també.

L'Eugène es va recolzar a la cadira i es va quedar mirant el cel estrellat, mentre assaboria el vi i aquell moment, potser el millor des que havia arribat a aquell país tan assenyat i tan entusiasta a la vegada. Ella se'l va quedar mirant i va sentir que s'hi estava enamorant.

En conseqüència d'aquella vetllada, només tancar la porta de l'habitació de bell antuvi, es van abraçar l'un a l'altra. Sense mesura, amb un erotisme feréstec per la intensitat, i, tanmateix, bell i prodigiós en les formes. Una nit rodona, sens dubte.

Van viure un agradable dissabte de platja i relax, i l'endemà van tornar a l'estació, no sense abans trucar a un restaurant a poc menys de mig camí, concretament al restaurant *Can Roig* de Vilassar de Mar, sota recomanació de na Clotilde i en Joaquim, pares de la Mireia. De camí de l'estació cap al restaurant, en ple camí Ral, es van aturar a fer un vermutet a *Ca l'Espinaler* per aixoplugar-se del xàfec que va començar a caure. Van conversar amb un parell de vilassarencs molt xerraires, els quals van desaconsellar que anessin a dinar allà, però no van fer-ne cas. Quan va haver amainat, si van plantar.

En entrar al restaurant, es van trobar amb una terrassa amb taules parades, però a causa de la pluja que havia caigut amb força, n'hi havia algunes de desallotjades per goteres que s'havien filtrat per la coberta, i els comensals s'havien mogut a dins. Ells van travessar la terrassa i van entrar al menjador principal, que estava prou animat. De seguida els va venir a rebre el cambrer, un home d'uns quaranta anys, que amb una expressió sorneguera els va saludar:
—Bona tarda, parelleta. Teniu taula reservada?
—Sí, va respondre ella. He encarregat una taula per dues persones a nom de Mireia Montclús.
—Perfecte, va dir el cambrer, el qual els va fer la sensació que es tractava del propietari o encarregat del local. Els va acompanyar fins a una taula cap al fons, a prop del taulell, i els va donar les cartes tot dient:
—Si voleu menjar sarsuela, us recomano que no demaneu un primer massa contundent, ja que les sarsueles de l'Elisa, la meva mare, són per valents. Si voleu, us puc portar un plat de calamars a la romana, recentment fets, que us llepereu els dits, i després us duré mitja ració de sarsuela per cadascun. Amb això i el pa que hi suquereu, quedareu com reis. Feu-me cas. Què us sembla?

La senyoreta Montclús es va mirar l'Eugène, que encara no havia ni obert la carta, i ell va assentir amb el cap, divertit. Sense donar cap més opció, el pragmàtic cambrer els va prendre els menús de les mans, tot dient:
—De seguida us porto els calamars, una ampolleta de vi ben freda i una altra d'aigua per fer bonic.

Van dinar de luxe i van quedar ben tips. Al cap d'una bona estona, es va acostar la persona que els havia servit:
—Què tal, mainada? Us heu quedat amb gana? Voleu que us porti un ou ferrat?
Els dos joves es van quedar amb cara d'apardalats i es van posar a riure.
—No, no, va dir l'Eugène. Estem ben tips de veguitat.
—D'acord, *monsieur*, va afegir el cambrer. Aleshores, si us ve de gust, us duré les postres: un parell de *tobagos* per tirar avall tota aquesta manduca.
La Mireia va aixecar una cella, i l'home sorneguer va aclarir:
—No és pas cap cosa rara. El *tobago* és suc de taronja amb gelat de vainilla i un xorret de rom. Molt bo. Confieu en mi. Cafès en prendreu?
—Sí, sisplau. Dos cafès sols.

Quan van sortir del restaurant, van comentar alegres l'experiència, tant del servei com del menjar. L'Eugène va dir que mai havia provat la sarsuela, ja que a *Les 7 Portes* no la tenien a la carta, i a París, el més semblant és la *bouillabaisse*, però aquesta no hi porta tomàquet, així com tampoc picada i molt menys un quart de litre de conyac per plat. Però estava boníssima, va afegir, i no entenc per què abans ens van desaconsellar que hi vinguéssim.

Quan van agafar el tren per continuar el viatge de tornada cap a Barcelona, van comentar la possibilitat d'acabar d'aprofitar el diumenge deixant les maletes i apropar-se fins al parc d'atraccions de Montjuïc. Així va ser, i van estar-hi fins a dos quarts de deu del vespre. Després, es van acomiadar, puig que ella marxava l'endemà amb la família.

Quan l'Eugène va arribar al pis, va trucar a l'Albert Monistrol i li va dir que s'afegia per anar a *Les Quatre Barres* a oferir els seus serveis. Així que al matí, quan es va llevar, es va vestir i es va dirigir cap al Liceu, on havia quedat amb en Monistrol i en Ramírez. Aquest últim era un xicot de la seva edat, una mica tímid, però molt eficient i curós amb la seva feina.

En arribar, es van trobar amb una cua que els va fer esperar uns cinquanta minuts abans de poder entrar. Quan ho van fer, de seguida els van separar. L'Eugène es va topar amb una dona amb posat seriós i estricte, però no es va posar gens nerviós. Al cap i a la fi, ja tenia una bona feina. Un cop a la cuina, li van fer preguntes sobre ingredients, tècniques de cocció, pulcritud i neteja. Seguidament, amb un ganivet a la mà, havia de demostrar la seva destresa amb el tall. I, per acabar, el van fer cuinar un arròs de marisc. El jove cuiner se'n va sortir prou bé, i li van dir que li trucarien.

Un cop fora, es va esperar els seus companys. Primer va aparèixer en Monistrol, que no feia gaire bona cara.
—Què tal, noi?
—Un desastre, va contestar. M'ha tocat fer una sarsuela i no sabia ni què era. Encara bo que al del costat m'ha xiuxiuejat que era com un suquet de peix... Però quan he acabat, m'han dit que no, que són diferents, però que ho entenia perquè per sort sabia que a *Les 7 Portes* no en fan... No ho sé, crec que no m'agafaran.
—Hòstia!, Llàstima no m'hagués tocat a mi. Ahir en vaig menjar. Porta tomàquet i picada...
—Doncs encara bó que se m'ha acudit posar-ne de picada. En fi, no ho sé. Si no, doncs tal dia farà un any...

A continuació, va sortir en Ramírez amb la mateixa cara inexpressiva de sempre, però aquest cop li brillaven especialment els ulls. Li havia anat molt bé.

Al cap de tres dies, ja tenien el veredicte. En Ramírez i en Gaillard havien passat el "casting". En Monistrol s'havia quedat fora, però no pas pel plat que va cuinar; no havia superat la prova oral.

El dia 10 de setembre, l'Eugène va rebre una trucada de la Mireia. Estava una mica avorrida, tot i que, com feia anys que hi anava, havia fet amistat amb un parell de noies de la seva edat. Però estava emprenyada; ja no tenia edat per anar de la mà dels seus pares. Li sabia greu, però aquest any seria l'últim. Ell li va explicar que havia estat escollit per formar part de la plantilla d'en Josep Lladonosa i que demà començava amb la inauguració. Feia dies que ho havia comunicat a la Carme Perallada. Aquesta va fer un posat circumstancial, ja que va coincidir que en Joan Canadell també deixava el restaurant per posar-se pel seu compte, amb un restaurant de menú diari al carrer Còrsega amb Roger de Flor. Tot i això, va tenir l'elegància d'agrair a l'Eugène els seus serveis i desitjar-li molta sort.

El dissabte, l'Eugène es va escarrassar quan va sortir de *Les Quatre Barres* a comprar dues entrades pel partit de futbol que diumenge jugaven el Barcelona i el Madrid al Camp Nou. Volia tenir un detall amb el seu amic Albert, que passava per hores baixes i era un gran fan del Barça. Així que l'endemà, quan van sortir de llurs feines, es van enfilar a les graderies de general del camp. El Barça va guanyar per tres a un, amb gols de Marcial, Cruyff, Heredia i Pirri. La cara del seu col·lega reflectia felicitat. Li va sortir bé la jugada a l'Eugène, perquè si hagués perdut, hauria tingut un problema. Ara només faltava que l'alegria durés el màxim possible.

La Mireia va arribar dilluns, però l'endemà començava a treballar, així que no van tenir gaire temps de veure's.

Els dies van anar passant amb calma. L'Eugène i la Mireia havien consolidat en certa manera la seva relació. Fins i tot, ella havia convidat el seu xicot a casa per presentar-lo als seus pares. Aquests el van acollir esplèndidament. L'Eugène va causar bona impressió als professors, ja que era un noi que queia bé a tothom, amb aquella personalitat i la manera de parlar apassionada i, sobretot, amb aquell accent francès que resultava força graciós.

A la pensió on s'estava l'Eugène, hi havia una sala comuna on els inquilins passaven estones mortes. Aquesta sala constava d'un boínder, o sigui un balcó tancat o mirador, que donava a la façana del carrer del Marquès de Barberà. Allà es trobava l'Eugène el dilluns 4 d'octubre, xerrant amb el Sr. Pedro, un home jubilat que feia tres anys que s'havia quedat vidu. En Pedro va ser un dels primers immigrants que va arribar des de Cartagena; ja feia més de cinquanta anys. Un dels seus temes de conversa preferits era criticar el menjar que donaven a la pensió. I amb això estaven, quan de sobte, l'Eugène va albirar des del mirador la presència al carrer del seu excompany de feina, l'Albert Monistrol, caminant visiblement atrafegat. Ell va obrir el vidre de la tribuna i el va cridar, però el passavolant en va fer cas omís. Va baixar a correcuita, ja que tenia la sensació que al seu amic li passava alguna cosa.

Quan va arribar al carrer, ja no el va veure; havia desaparegut. Aquest fet el va deixar preocupat, i més quan al vespre al va telefonar vàries vegades sense aconseguir cap resposta. L'endemà, a la feina, li va comentar en Ramírez:
—Tu en saps alguna cosa?
—No. Ara fa uns dies que no en sé res d'ell. De fet, estic una mica amoïnat. Tu, volia comentar, perquè l'última vegada que vam parlar em va causar estranyesa. Tenia un comportament inhabitual; li havies de treure les paraules amb alicates. Per una banda, estava content, perquè feia un parell de dies que havia anat a viure amb la seva xicota a un pis del carrer Ferran, que es veu que li havia llogat una tia d'ella per pocs calés. Però per l'altra, se'l veia molt distret.
—Saps quina casa és?
—No, no en sé el número.
—Però la coneixes a ella?
—Sí, la Montse, i tant. Una noia molt maca. Em sembla que treballa al barri de Sant Andreu, a la Fabra i Coats.
—I els pares d'en Monistrol?
—Els pares viuen a Lleida.
—Doncs al vespre aniré a veure si el veig. No entenc que s'hagi anat a viure a un altre lloc i no m'hagués dit res. Cada vegada ho trobo tot plegat més estrany.
—D'acord. Jo t'acompanyo.

Abans d'anar cap al carrer Ferran, l'Eugène es va apropar a *Les 7 Portes* i va preguntar per l'Albert. La Marisa, l'encarregada de la neteja, es va alegrar de veure el "gabatxo".
—Doncs ja fa quatre dies que no ve per aquí. Estem preocupats. No t'ha telefonat la senyora Carme?
—No, que jo sàpiga... Si ve, digues-li que em truqui, si us plau.
Ella va assentir i li va fer una mirada de complicitat, la qual ell no va entendre.

Quan va recular, es va trobar en Ramírez.
—M'imaginava que havies vingut aquí. Anem a veure si veiem la Montse?
—Sí, però primer anem a la plaça a buscar la Mireia.

Van recollir la xicota i van anar tots tres cap al carrer Ferran. Van estar uns cinquanta minuts carrer amunt, carrer avall, fins que tot d'una va aparèixer la parella de l'Albert...
—Montse!, va exclamar en Ramírez.
—Hola, Lluís, va contestar ella. Què hi fas per aquí?
—Estem cercant l'Albert... Està amb tu?
—I va estar fins diumenge, però des de llavors no l'he vist. Però sé que ha passat per casa i s'ha endut una bossa amb roba i el raspall de dents. Estic amoïnada; normalment no fa aquestes coses. A més, no ens hem pas barallat...
—Sí, ja, va dir l'Eugène mentre li acostava la mà. Soc un amic d'ell. Fins fa poc érem companys a *Les 7 Portes*... I aquesta és la Mireia, la meva companya. Tu l'has notat estrany últimament?, va preguntar en Lluís.
—Sí, va contestar Montse. Bastant. Parlava molt poc i feia una cara com absent... Haurem de posar una denúncia a la policia, per si li ha passat alguna cosa.

Allò va ser el començament d'una sèrie d'esdeveniments que es van succeir en poc temps. Divendres, dia 11 d'octubre, i sense notícies d'en Monistrol, a la sortida de *Les Quatre Barres*, en Ramírez li va dir a l'Eugène que havia llegit que una secta perillosa anomenada *Edelweiss* estava actuant a Barcelona i reclutava gent...
—Sí, ja n'he sentit a parlar, però sembla que només els interessen els adolescents.
—Escolta, podríem anar a donar una volta pel Tibidabo. A l'Albert li agradava molt anar-hi...
—Em sembla bé. Podem trucar a la Mireia i a la Montse i ens hi acostem tots quatre.

Aquella mateixa nit, com l'escamot d'una patrulla dels *homes de Harrelson*, aquell grup d'amics es va capbussar a la cerca del desaparegut Albert Monistrol. Van agafar un taxi a la plaça de Catalunya i es van enfilar fins a la serra de Collserola. Eren quasi les nou del vespre, i a les deu tancaven, raó per la qual el primer que van fer és anar a parlar amb el Sr. Santiago Ramírez, que era el pare d'en Lluís i treballava de vigilant al parc. Aquest els va dir que no es preocupessin, que quan fos el moment ja els hi diria on es podrien quedar perquè no els fessin fora.

Van començar doncs la recerca del seu amic Albert. Si van estar una bona estona, fins que van decidir descansar uns minuts i anar a fer un entrepà. El Sr. Santiago els va anar a trobar i els va acompanyar al temple del Sagrat Cor. Allà, a través d'uns passadissos, van anar a parar a una sala on hi havia una escala que baixava fins a una mena de catacumbes ben poc il·luminades. I allà els va dir que si quedessin una estona fins que haguessin tancat les portes de les instal·lacions, varen seure tots quatre a terra, sense gaires esperances de trobar cap rastre d'en Monistrol. L'Eugène es va dirigir a en Lluís i li va comentar:
—Tu creus que tenim alguna possibilitat que l'Albert estigui aquí?
—No ho sé, però és l'únic lloc que se m'acudeix on pot ser. A ell li agrada molt venir al parc... Però el teu pare tampoc l'ha vist, és estrany.
—El meu pare ahir i abans-d'ahir no ha treballat, i avui fa el torn de nit. Només fa dues hores que està aquí. Tampoc és tan estrany.

Les noies escoltaven la conversa expectants, però alhora amb un cert escepticisme pel que fa a les possibilitats de retrobar-se amb el seu xicot i amic aquesta nit. Al cap d'un rato, les coses no van millorar, sinó tot el contrari, ja que s'en va anar la poca llum que hi havia... I les reaccions dels quatre joves van ser heterogènies:
—*Mon Dieu!* —va exclamar l'Eugène.
—*Ostia puta!* —va dir la Montse.
—No m'ho puc creure! —va exclamar la Mireia.
—*Joder!* —va cridar en Lluís.

Sort que aquest últim duia un encenedor, amb el qual almenys es van poder il·luminar mínimament per poder tornar a pujar les escales. Quan van arribar a dalt i van sortir a fora, es van quedar esbalaïts. Al mirador hi havia més d'una dotzena de persones mirant el cel. Damunt mateix de la muntanya, a no gaire alçada, brillaven un munt de llums que es movien a un ritme frenètic. La gent estava ullpresa, en una espècie d'estat comatós. Els llums eren de mil colors, fins i tot més colors dels que mai havien vist. Entre la gentalla que s'aplegava en una àrea d'uns setze metres quadrats, es trobaven el pare d'en Lluís i, al seu costat, un reaparegut Albert Monistrol.

Els quatre amics es van apropar al grup de bocabadats, i de cop i volta van desaparèixer totes les llums del cel. En va brollar una altra per darrere, però aquesta vegada només n'hi havia una, i era blanca i gegantina. Els recentment incorporats es van mimetitzar amb la cara de beneïts enlluernats de la resta, que es va accentuar quan la intensitat de la llum es va anar esmorteint i es va poder entreveure, aleshores, un objecte circular flotant a uns sis pams de terra. Aquella andròmina tindria uns dotze metres de diàmetre i una alçada d'un metre i mig. Tenia un aspecte com de macaró de color blanc, amb una franja perimetral al mig d'uns quinze centímetres de color taronja.

I va haver-hi llavors uns minuts de calma i silenci, només trencats per un lleuger brogit. La concurrència va tenir temps d'eixorivir-se una mica, però no va durar gaire, perquè de sobte, per la part de sota, van començar a sortir volant una mena d'espiadimonis d'unes deu polzades. Però no tenien fesomia de libèl·lules; semblaven més aviat cares humanes que no pas d'insectes. Els espectadors tenien els ulls tan oberts i estaven tan acoquinats que no eren capaços de moure un sol muscle. Els estrambòtics visitants es van anar posant a terra fins a crear una formació de set individus amb aparença pacífica, que es miraven amb el que semblava un gest de curiositat als seus encara atònits admiradors.

En uns instants, el públic congregat al voltant d'aquelles estranyes criatures va començar a sentir un altre cop aquell brugit, però aquesta vegada dins del seu cap. Era com si algú els estigués acaronant el cervell. Aquella fressa no tenia cap sentit, però intuïen una espècie de conversa sense paraules. Notaven com si el subconscient els volgués dir alguna cosa, i de mica en mica s'adonaven que, d'una manera seudoespiritual, aquells forasters s'estaven comunicant amb ells. I van copsar que els estaven convidant a fer un viatge plegats. Tot i que aquella invitació era una mica "si us plau per força", ja que en aquella percepció sensorial hi havia una bona dosi de suggestió que endormiscava notablement la voluntat. De totes maneres, l'oferiment era seductor, i aquelles persones d'alguna manera eren allà aquesta nit, esperant que passés alguna cosa extraordinària. Tots menys l'Eugène i els seus companys, que estaven al·lucinant i que, aprofitant que havia cessat una mica aquell marmoteig, es van mirar l'un a l'altra interrogant-se amb la mirada, preguntant-se què estava passant.

La Montse va ser la primera a apropar-se a l'Albert i li va recriminar la seva actitud, que no li hagués dit res. Li va reprotxar empipadament que hagués desaparegut i els hagués provocat tanta preocupació a ella i als seus amics. Ell es va disculpar dient que no sabia com explicar-ho, ni que exactament havia d'explicar, fins que no hagués passat aquesta nit. La va abraçar i li va fer un petó, però ella no li va correspondre. Es va mantenir en un posat seriós, gens convençuda de l'explicació. Al mateix temps, en Ramírez també va demanar explicacions al seu pare, i aquest més o menys li va contestar amb les mateixes paraules que en Monistrol.

Pel que semblava, un grup de persones aficionades a la ufologia van rebre el pronòstic d'una visita imminent a la muntanya del Tibidabo per part d'uns éssers d'un planeta llunyà, i això va arribar a orelles del Sr. Santiago. Aquest li havia comentat a l'Albert feia quatre dies, un vespre que se'l va trobar al parc assegut amb la mirada perduda, una mica afligit. Però li va demanar que no digués res fins a l'endemà de l'esdeveniment, ja que no creia que passés res. A part del seu escepticisme sobre aquests temes, ja havia viscut en altres ocasions falses notícies semblants que havien acabat en no res. L'Albert hi va estar d'acord, però, al contrari que el pare d'en Lluís, ell es va obsessionar amb aquella notícia. Va baixar a casa quan no hi era la seva xicota, va agafar una bossa amb quatre coses essencials i es va quedar al parc fins aquesta nit sense que ningú en sabés res.

Aquella espècie de fades continuaven plantades al mateix lloc, i aquell soroll com de borinot es va tornar a notar dins el cap dels assistents. Aquests van mig entendre que aquella aeronau era una càpsula o mòdul auxiliar, que ara anirien cap a la nau nodrissa que surava a l'exosfera i que es dirigissin tots cap al turó de la Vilana, on els recollirien. O sigui, dit d'una altra manera, que el macaró era una part d'una nau més gran i que anessin cap al lloc on podien aterrar, que els durien d'excursió.

Pel fet que aquells follets alats eren bastant persuasius, la gent va anar tirant cap allà. Tot i que, com sempre passa, alguns es van anar perdent pel camí. D'igual manera, es van arribar a congregar els quatre col·legues més l'Albert i mitja dotzena de simpatitzants dels platets volants, o sigui, onze passatgers en total. En qualsevol cas, quan va arribar la nau, que era de la mida del temple del Sagrat Cor, amb una llum sobrenatural i amb el brugit multiplicat per cent, els sis feligresos que quedaven van desaparèixer, deixant sols als cinc de Ciutat Vella. Aquests es van mirar entre ells, ja que no les tenien pas totes, però com veien la Míriam i l'Eugène tan decidits, van fer el cor fort i "sigui el que Déu vulgui".

Aquesta vegada, la nau es va situar a terra, i immediatament es va obrir una porta, no massa gran, però suficient perquè hi poguessin embarcar els viatgers. Un cop a dins, aquell coet que tenia forma de didal es va enlairar a una velocitat indefinida, perquè a l'interior no es notava. Però en poc més d'un segon van sobrepassar la lluna, i en aquell moment un parell de tripulants se'ls hi van apropar volant i els van conduir a través d'un passadís fins a una descomunal sala, on hi havia cinc grandioses pantalles. Aleshores, van col·locar a cadascun dels convidats respectivament davant d'una de les pantalles i els van recomanar que es concentressin de manera que mentalment poguessin viatjar en el temps, ja que aquests pensaments els veurien reflectits nítidament a la seva pantalla.

La veritat és que l'experiment no va anar gaire bé. L'únic que va aconseguir veure alguna cosa va ser l'Eugène, que va reviure el somni provocat per aquell Rioja d'en Soler, però de manera més ordenada i sense anacronies. I el més curiós és que va poder constatar, com si fos una pel·lícula, fets passats protagonitzats pels seus ídols, com Disney, Gaudí i Dalí, de com van idear les seves obres principals i de com les van fer realitat. Seguidament, va rememorar la seva arribada a la península Ibèrica amb imatges de les seves vivències fins a la pujada al Tibidabo.

De cop i volta, la Mireia el va agafar pel braç molt esverada:
—Eugène! Acabem d'entrar a un forat de cuc!...
Aquella noia brollava passió per tots els porus de la pell. Tenia una mirada arravatada d'excitació, el cor li bategava com si s'hagués d'acabar el món. Vivia tot allò que havia somiat de petita, quan llegia els contes de Jules Verne. Va estirar el seu xicot fins a un dels ulls de bou que hi havia a la sala. Ara no es veia res; era tot fosc. Però de seguida van tornar a sortir, i a fora hi havia com una llum estranya. Estaven viatjant entremig d'unes nebuloses il·luminades per una claror d'un color lila molt pàl·lid. Els altres es van apropar a l'espiell. Semblava com si s'haguessin posat d'acord a posar la mateixa cara de flipats, però no hi havia per menys.

Al cap d'uns instants, van veure que es dirigien cap a una galàxia, i en aquell moment van notar que havien afluixat perceptiblement la velocitat. Així com també s'havia apaivagat aquella resplendor. Llavors, van poder observar com anaven deixant enrere estels i constel·lacions, fins que van albirar el que podia ser el seu destí: un planeta de color verd enciam, esquitxat per uns núvols rosats, el que li donava un aspecte bastant xaró, però fascinant a la vegada.

Al cap d'una estoneta, van tornar a fer acta de presència la parella d'éssers voladors, que van reiterar el sistema de comunicació telepàtica, en el qual ja s'havien avesat els meravellats amics. Ara els hi feien saber que ben aviat entrarien a l'atmosfera d'aquest món i que podrien gaudir d'una immillorable vista des del mirador de la nau. Per això, van desconnectar el dispositiu de gravetat artificial i els van transportar flotant fins a la cúpula de la nau. Tot i que un cop allà no van veure cap tipus de finestra, però es van aturar, i de seguida les parets es van començar a transparentar fins que van poder observar amb una panoràmica de tres-cents seixanta graus una ciutat increïble.

Els passatgers barcelonins no donaven crèdit al que estaven veient. Aquella metròpoli estava absolutament construïda a l'estil modernista del mestre Antoni Gaudí, amb tots els arquetips i patrons del corrent arquitectònic, però alhora amb tots els elements que feia servir ell: la ceràmica vidriada, el ferro forjat i, sobretot, aquelles corbes impossibles i tots els detalls copiats escrupolosament. Tots els edificis eren diferents, però cadascun d'ells era una representació minuciosa de l'estil gaudinià. A més, aquelles construccions estaven fetes a escala d'aquelles criatures i semblava que suressin amb el fons d'aquell cel verd, ja que no es veia el terra perquè sota les cases hi havia una gruixuda capa de núvols.

L'Albert i la Montse es van posar a plorar de l'emoció. Tot seguit, va entrar a la sala un d'aquells éssers insectívors, el qual semblava més vell que la resta. La seva cara seudohumana tenia una expressió intel·ligent i una mirada penetrant. I, com de costum, sense dir ni ase ni bèstia, va posar en coneixement dels forasters que feia uns quants anys que visitaven Barcelona i que sempre els havia captivat l'obra de Gaudí. A ell l'havien conegut personalment, i després de perdre, a causa d'un meteorit, el seu antic planeta, es van traslladar a aquest altre. Li van demanar permís per construir les noves ciutats sobre la base de la seva arquitectura. Evidentment, l'artífex de les genials obres modernistes no els va posar cap problema, sinó tot el contrari, ja que els va proporcionar plànols i sistemes tècnics de construcció. Només els va demanar que no reproduïssin el temple de la Sagrada Família, perquè volia que fos únic. Ells es van comprometre, i en agraïment van batejar el nou món amb el nom de *Gaudífendor*, que en el seu idioma volia dir "terra de Gaudí"... més o menys.

Van construir un total de 67 ciutats en menys de set anys, però no van poder dur el mestre a donar-los el vistiplau a causa de l'accident que li va provocar la mort. Ara, almenys, havien aconseguit reunir un grup de testimonis que poguessin donar fe de l'homenatge que li havien brindat i del gran honor que per als seus habitants representava.

Dit això, va anunciar que d'aquí a pocs minuts es posaven en camí de tornada cap a *Dorblen*, que era com ells es referien al planeta Terra. També va deixar anar, com qui no vol la cosa, que potser en arribar i a causa de la velocitat i a les dreceres per l'espai-temps dels forats de cuc, segurament veurien alterades les dates. O sigui, que no coincidirien del tot en l'època de quan van sortir. Però que no es preocupessin, ja que ben aviat tot tornaria al seu lloc.

Dit això, va anunciar que en breus instants es posaven en camí de tornada cap a *Dorblen*, que era com ells es referien al planeta Terra. També va deixar anar, com qui no vol la cosa, que potser en arribar i a causa de la velocitat i a les dreceres per l'espai-temps dels forats de cuc, segurament veurien alterades les dates. Dit d'una altra manera, que no coincidirien del tot en l'època de quan van sortir. Però que no es preocupessin, doncs ben aviat tot tornaria al seu lloc.

La colla dels terrícoles va tornar a acomodar-se a la sala de les pantalles, i l'Albert Monistrol va aprofitar per parlar amb el seu amic Eugène. Es va disculpar pel seu comportament i li va dir:
—Per cert, Eugène, t'en recordes que a la festa de la Carme Perallada vas ballar amb la Marisa i li vas tocar el cul?
—*O la la!* I ara m'ho dius? Has esperat a estar de tornada d'un viatge interplanetari per recordar-m'ho? Ara entenc la cara que va posar quan li vaig anar a preguntar per tu l'altre dia. *Mon Dieu!*...

Es van posar a riure, i l'Albert va començar a ballar, rememorant aquell moment de les nits de blanc setí, imitant el gest concupiscent de l'Eugène a la festa de *Les 7 Portes*. Llavors, es va acostar la Mireia:
—Es pot saber què esteu fent?
En Monistrol es va excusar i se'n va anar al costat de la Montse i en Lluís.
—Res, va dir l'Eugène. Recordàvem fets de quan érem companys a *Les 7 Portes*.

Aleshores, es van abraçar i es van besar. Van seure junts comentant l'aventura que vivien, moment que van aprofitar també l'Albert i la Montse per a la
reconciliació, quan de sobte van tornar a aparèixer els que semblaven els missatgers de la tripulació, ja que sempre eren els dos que els hi portaven les bones notícies. Ara els hi duien aigua i unes bosses amb una mena de mill, el Qual els van assegurar que era molt i nutritiu, i els hi comunicaven que, com segurament devien estar cansats i el viatge de tornada seria bastant més llarg, degut sobretot a una tempesta de meteorits que travessaven el camí i que els feien canviar la trajectòria. I que els habilitarien en unes cabines força còmodes perquè poguessin descansar fins a l'arribada a *Dorblen*. Ells hi van estar d'acord, i al cap d'una estona els van acompanyar fins a una altra sala, bastant més fosca, però molt confortable. Es van acomodar cadascú en una d'aquelles cabines encoixinades i disposades horitzontalment, i on van dormir durant tres dies seguits, gràcies (o per culpa) dels efluvis narcotitzants de les cambres.

L'Eugène va obrir els ulls desconcertat, perquè havia tingut un d'aquests somnis repetitius. Però, a banda, tenia al cap un nom gravat que per un costat li sonava molt, però per l'altra no sabia de què, puig que no era pas un nom francès... *Mireia*. Qui podia ser? Es va aixecar del llit i es va asseure a la cadira de l'escriptori. Va donar un cop d'ull al calendari que tenia penjat a la paret: avui era dilluns 31 de maig de 1968. Es va alegrar perquè tenia festa, però al mateix temps tenia una sensació com de nostàlgia. Va mirar per la finestra aquell cel que es veia verd pel filtre dels vidres i va veure com una libèl·lula s'aturava a l'ampit. Feia ja un temps que la frase *déjà vu* s'havia convertit en un fet molt habitual a la seva vida. Era com si visqués sempre les mateixes circumstàncies. Aleshores, va sospirar perquè més aviat que tard pogués viatjar i donar-li un tomb a la seva vida.

Fí