Trobada a Tamariu

En sortir del Terralet varen anar directament cap a l'hotel a descansar i també a dutxar-se i canviar-se, després sortiren a donar un vol pel poble, cap a les nou del vespre van passar per davant d'una taverna, a L'Eugène li va fer el pes:

— Què me'n dius, entrem?, jo ja tinc la cabra i l'amanida als peus, vols que piquem alguna cosa?

— A per mi si, jo ja saps que sempre tinc un budell buit.

—Doncs som-hi cap a dins!

Van travessar una terrassa i es ficaren a dins, hi havia ben poca afluència, de fet només van veure a dues persones a una taula al fons del local, tot seguit si atansà un noi trempat:

— Hola, soc en Pau què tal, benvinguts a Cal Patxei, us preparo una taula?

La parella van fer que sí amb el cap

— Com veieu no hi ha gaire lloc lliure, però us faré un forat. No, és conya...

— Si ja marinega, va dir Eugène

—... Si ja, ja... de fet aquesta època de l'any és el normal, tampoc tenim massa cosa per oferir-vos, però si em permeteu que us faci un suggeriment, us recomano la coca de vidre, amb anxoves...

— De l'escala?, va preguntar Mireia

— ... Que dius ara!, molt millors... són de Tamariu!

Van seure i Mireia va mirar cap a la taula on hi havia els dos senyors conversant discretament, un d'ells, el que fumava i duia boina devia tenir bastant més de setanta anys, l'altre era considerablement més jove, de seguida es va adonar que al més vell el coneixia, almenys li sonava molt la seva fesomia, o potser era algú famós, li va comentar a L'Eugène:

— Aquell senyor de la boina, crec que és algú famós, l'altre també em sona, però no tant.

— Doncs aga li preguntem al cambrer.

Al cap d'uns minuts va arribar en Pau amb la teca:

— Voleu un vi blanc?... el problema és que el de la terra no està gaire fred, però tinc un Chablis que porta a la nevera des del mes de setembre i al capdavall, també serà de la terra, oi? — va dir picant l'ullet a L'Eugène, — i us el deixo bé de preu per compensar, d'acord?

— Perfecte Monsieur Pau

— Perdona — Va fer Mireia — et volia preguntar una cosa, aquells senyors d'allà al fons són famosos?

— No vas pas desencaminada, vaig a buscar el vi i to explico

— Vaja!, — va replicar Mireia, mirant al seu xicot — hi haurà suspens...

Mentrestant el de l'arròs els peus, va fer la primera queixalada a la coca amb anxoves tamariuenques:

— Uf!, estan boníssimes...

— Amor meu, estàs disfrutant he?, valia la pena fer una parada a Tamariu o no?

— Totalment, però per què hi ets tu mon Cheri...

— Rialla sorneguera — ara sí que has quedat bé

El cambrer que havia deixat la Mireia ancorada amb balanceig, va tornar amb l'ampolla de Chardonnay de Borgonya i va demanar permís per seure. Aleshores en posat misteriós i en veu baixa va dir:

— Aquell parell de Peps xarraires, són l'escriptor i periodista jubilat Josep Pla i el músic i compositor Josep Bastons i ja fa dues hores que garlen i mamant sense parar, si voleu us els presento.

— Ah... no, no, no els volem pas destorbar — Va comentar Mireia

— No pas, al contrari estaran encantats, ja deuen estar avorrits, ja s'ho deuen haver dit tot... quan acabeu de sopar m'aviseu i els coneixeu, són molt divertits ja ho veureu.

Dit i fet, quan varen acabar, en Pau els va acompanyar a la taula dels Joseps:

— Senyors no vull interrompre, però aquests joves els agradaria conèixer-los

— Home només faltaria — Va dir Pla — posant-se dempeus amb l'ajut d'un bastó, agafant la mà de la noia amb delicadesa i fent una lleugera reverència.

Al mateix temps en Bastons, va acostar dues cadires i els va fer seure, mentre donava la mà al noi, es van acabar de saludar tots i el mateix Bastons va demanar al cambrer dues copes per convidar a ratafia als nois.

En Pla va agafar la paraula — Suposo que en Pauet ja us haurà dit qui som i també que som famosos i borratxos, però heu de saber que el segon és veritat, bé aquí l'amic Josep sí que ho és de famós, almenys a l'empordanet i vosaltres d'on sou parella?

Mireia va contestar: — Us puc parlar de tu?, és que no sé parlar de vostè, no em surt...

— I és clar dona — va respondre Bastons



— aquí ens tutegem tots

— Doncs jo soc de Barcelona i em dic Mireia i ells és L'Eugène i és de París, però ja fa més de mig any que viu a Barcelona també. I també us haig de dir, perquè ja sé que m'ho preguntareu que jo soc física i passat festes començaré a treballar a l'Institut Català de la Ciència i ell és cuiner i després de treballar a les Set Portes, ara treballa a les Quatre Barres.

— Caram! — va dir Bastons — Quina eficiència!, que et sembla Pla?, una científica catalana i un cuiner francès, no tu pensaves pas que aquesta nit ens acompanyarien.

— I perdona nena — va continuar Pla — Bé primer perdona que et digui nena, però és que ja tinc setanta-nou anys; tanmateix, ara ho arreglo, anava a dir perdona Mireia estaves parlant i m'he fixat en aquests ulls verds, que em recorden als de la Maureen O'hara, i tu Eugèn estàs treballant amb el meu amic Lladonosa?

Bé tampoc és que siguem íntims, però ens vam conèixer a París precisament.

— Doncs si, ja fa tres mesos i la veritat és que n'estic molt content, n'estic aprenent molt amb ell.

— A mi m'agradeu els francesos, sou poc sentimentals i molt crítics, això sí molt rondinaires, tu per què ets jove, però ja rondinaràs ja.

— Bastons va intervenir — No sé pas sí aquest noi arribarà a ser la meitat de rondinaire que tu

Rialles

— Bastons va continuar — I com és que heu vingut a parar aquí, aquesta època de l'any?

Mireia va respondre: — Anem a París a passar les festes de Nadal a casa els pares de L'Eugène.

En aquell moment varen entrar un grup de gent.

— Papitu — Va cridar en Pla — fes el favor d'anar a buscar una altra ampolla de ratafia a la nevera, que en Pauet se li ha girat feina. Tu Mireia suposo que ja l'havies provat aquest licor, però aquest vailet parisenc potser no. Heu de saber que la ratafia és una beguda molt antiga i molt catalana, encara que algú us pugui dir que ve d'Itàlia, el que fan a Itàlia és una altra cosa, l'ingredient principal són les nous verdes i després si posen moltes herbes, em sap greu dir-te que és molt millor que el vostre pastís que només té gust d'anís.

— I estic d'acord monsieur.

L'humanot de Palafrugell va continuar — Doncs em sembla molt encertat passar el Nadal a la ciutat de la llum, per cert, on heu dinat avui?

— Hem menjat un arròs de cabra al Terralet de Llafranc — Va contestar la Mireia O'hara.

— Deunidó, sí que la sabeu llarga, ja veig que podeu anar sols vosaltres dos, us felicitut i suposo que aquí us heu cruspit unes anxoves amb coca de vidre.

— Si pegò anxoves de Tamariu, he!

— je, je... No li feu cas en Pau, però bé són de la costa de l'Empordà, això us ho asseguro.

Va tornar el músic amb una ampolla de ratafia a una mà i una guitarra a l'altra

Hòstia Papitu, no em diguis que ens fotràs la tabarra ara — És conya he menuts, sempre és un plaer escoltar-lo — Va fer broma aquell vell sorneguer.

— Només vull amenitzar una mica la vetllada amb una havanera que acabo de musicar a partir de la lletra d'una poetessa amiga meva, la Narcisa Oliver i que ara ve molt al cas, per què es titula Tamariu. Tu Eugèn saps el que és una havanera?

— No — s'anticipà Mireia — I dirigint-se al seu xicot el va instruir — És com la música que sentíem ahir a la nit a la platja

— Ah, sí!, m'encanta

— Doncs som-hi!, va fer el guitarrista del grup Peix Fregit:

De l’horitzó la ratlla ben traçada,

ja la teranyina daurada pel sol romp,

que en terra és fosc, que encara és matinada,

però a les Coves d’en Gispert ja hi neix el sol...

En Josep va cantar unes quantes cançons, mentre assaborien aquell licor que es deixava beure tan amablement, fins que el més vellard de la taula va comunicar que en breu es retiraria, abans, però es va dirigir a la Mireia:

— Bonica, abans m'has dit que anava-ho a casa dels pares del teu xicot i tinc curiositat, ja els coneixes?

Eugène venjant-se de l'anterior interrupció de Mireia, es va avançar:

— No, no els coneix pas, i com bé has dit abans, se'n recordarà de la precisa descripció que n'has fet dels francesos, per què si hi ha gals rondinaires i crítics, són els meus pares, que són un cony de revolucionaris.

— M'ho crec, però no tinguis por, Noia, que també són bona gent i molt hospitalaris, ara bé, sort que tindràs al traductor a prop, puig que ells no s'hi escarrassen gaire en fer-se entendre. Bé i ara ens hem de dir a reveure i no cal — va dir mirant de reüll en Bastons — que ens cantis cap cançó d'acomiadament. Avui esteu convidats, si ens tornem a veure's us permetré que em convideu vosaltres i si no segur que serà per culpa meva, doneu-li records en Lladonosa de part meva. Bona nit i encantat.