LA GRAN EMOCIÓ

A mitjans del segle XX, al barri de Saint-Gilles de Brussel·les, en una nit de trons i llamps, va néixer una nena: l'Élise Vermeulen. L'Élise va néixer cega a causa d'un problema a la còrnia dels seus bonics ulls. Els seus pares, la Camila i l'Edmund, petits burgesos i convençuts catòlics, van dedicar molts esforços per ajudar la seva filla, però sense èxit. La nena, tot i la seva discapacitat, era molt intel·ligent, tenia una gran imaginació, i va desenvolupar força els seus altres quatre sentits.
Així, va créixer feliç, considerant relativament normal aquella foscor que
l'envoltava, tot i que era conscient que la majoria de la gent podia veure-hi.


A més, comptava amb la Marie Dollmand, la seva professora particular, que la tractava amb gran devoció i tacte. També tenia la sort de gaudir de la companyia de la seva gran amiga, la Lucie, filla dels Janssen, íntims amics dels seus pares,
i com no de la mascota de la família, un gat molt peculiar, ja que tenia el pelatge d'un color blau clar al qual anomenaven Schatz, aquest bell animaló, tot i que era molt jove, intuïa que la Élise no el podia veure i quan se li acostava sempre la rosava per fer-li notar la seva presència, aleshores ella l'agafava i se'l posava a la falda per acariciar-lo



Tots els especialistes als que havien consultat no donaven cap solució, tret d'un transplantament, cosa molt difícil aquella època i amb el temps a mesura que es feia gran, l'Élise va començar a perdre aquella alegria i optimisme que sempre l'havien acompanyat. Ja era una adolescent, i sentia un gran buit: volia conèixer com era el món, relacionar-se amb altres nois i noies. Tot i que havia après a tocar el piano gràcies a la senyoreta Dollmand, això no l'omplia. El seu millor al·licient era la visió de petites llums de colors que havia començat a veure dins del seu cap. No sabia interpretar aquells colors, però s'entretenia imaginant formes i
pintant grans quadres en la seva ment.


A l'edat de 20 anys, però, l'Élise va caure en una profunda depressió, i els
Vermeulen estaven desesperats. Havien consultat diversos psicòlegs, però cap no havia pogut ajudar-la.
Abans que la pubilla dels Vermeulen complís els vint-i-un anys, i va haver-hi un
petit interludi d'allaujament per ella i la seva família, ja que la Lucie li va presentar en Glenn, un company de la universitat. En Glenn era un xicot trempat i amb molta energia que cursava la carrera d'arquitectura, fet que compaginava amb la seva afició a la pintura, la gran passió de Élise, la Lucie havia tingut la gran idea
d'intentar que Glenn li tragués les cabòries en què estava submergida la seva amiga, parlant-li d'art, de la seva tècnica, dels materials i de la inspiració que
moltes vegades costa tant de trobar, però ell va fer molt més que això, doncs li va suggerir que anessin al seu estudi amb la Lucie dos o tres cops per setmana,
perquè s'anés familiaritzant amb l'olor i els estris que feia servir, a ella li va encantar la proposta i van quedar de veure's aviat.
Els pares de Glenn eren catedràtics a la universitat de Lovaina i vivien a
la Aarschotstraat, en ple districte de schaerbeek, allí a la part del darrere de la casa tenien un gran jardí amb un hivernacle on Emma la senyora de la casa es relaxava cultivant i cuidant tota mena de plantes i flors. Glenn havia aprofitat ja feia uns quants anys un racó d'uns trenta metres quadrats de l'hivernacle
per instal·lar el seu obrador on solia pintar amb força solvència obres de tipus expressionista amb certa influència d'Ensor.
El primer dia que va rebre a les seves amigues, un dissabte al matí en Glenn havia preparat una paleta amb pintura i un vell llenç amb algun esborrany perquè l'Élise pogués practicar, ella es va dirigir guiada per la Lucie cap al bastidor, va agafar un pinzell al qual va acariciar delicadament i amb l'altra mà sense cap
mena d'escrúpols va cercar la paleta i va xopar tant el pinzell com la mà a la
pintura i ambdós estris a la vegada va començar a fer traços al llenç, primer en compte com explorant aquell terreny desconegut i quasi verge, i després amb més ímpetu, la seva cara que feia temps tenia un notable caire de desànim, va anar canviant fins a arribar a una aparença completament diferent, li va capgirar fins i tot el color de la cara suada per la gatzara i el plaer d'aquell moment,
L'Élise havia per a fi aconseguit percebre físicament els seus anhels, ara només faltava poder albirar el seu treball i fruir sense cap trava d'aquell meravellós acte d'expressió.


Al cap d'un temps el pare de l'Elise, es comportava d'una manera força estranya: s'absentava sovint, feia tard als àpats, llegia llibres d'amagat i fins i tot escrivia cartes en secret. La Camila, preocupada, va decidir parlar amb ell per aclarir
aquell comportament, però abans que ho fes, un diumenge després de missa, l'Edmund va anunciar una gran notícia: marxarien quinze dies de vacances a un hotel suís, al centre de Zuric.
L'Élise va acollir la notícia amb entusiasme moderat, doncs el seu estat d'ànim no li permetia grans alegries, però almenys podria sortir de la ciutat i fer alguna cosa diferent. La Camila, en canvi, es va omplir de joia, ja que la seva inquietud va
desaparèixer de sobte, pensant que tot el que la preocupava, l'actitud del seu marit, era la preparació del viatge. Van posar data per a la partida: el 17 de juliol, només faltaven dotze dies, i havien convidat també la Lucie. El pla de l'Edmund es posava en marxa.


Quan va arribar el dia, es van dirigir ben aviat cap a l'estació de tren, ja que la Camila li tenia pànic als avions. El viatge seria llarg, unes dotze hores, però es va fer curt, perquè l'Élise semblava més animada, cosa que ja era motiu d'alegria per a tots. A més, la Lucie va amenitzar el trajecte amb la seva guitarra, tocant cançons de Johnny Hallyday.


Un cop instal·lats a l'hotel, l'Edmund es va excusar dient que havia d'aprofitar l'estada a Zuric per veure un client, però que no trigaria gaire, ja que tornaria a l'hora de sopar. Així, es va dirigir a la Bahnhofstrasse, al consultori del doctor
Rudolf Steiner, un dels oftalmòlegs més reconeguts d'Europa. Feia tres mesos, el seu millor amic, Arthur Janssen, li havia explicat que havia llegit sobre els èxits del doctor Steiner en trasplantaments de còrnies. Des d'aleshores, l'Edmund s'havia estat escrivint amb ell en secret, per evitar crear falses esperances en la seva dona i la seva filla. Ara, el doctor li confirmava que cap al 20 de juliol disposaria de dues còrnies d'un noi que havia mort en un accident de moto, i que tenia preparades
per a l'operació de l'Élise.


Durant el sopar, l'Edmund va anunciar la notícia amb aparent naturalitat. La Camila es va posar a plorar d'emoció, i l'Élise es va quedar amb la boca i els ulls
tant oberts que semblava que hi volgués veure-hi abans de l'operació. La Lucie la va abraçar fort. L'endemà, van anar a l'hospital per fer les proves físiques i comprovar la compatibilitat genètica de les còrnies. Un cop confirmat tot, van programar l'operació per al dia 21, a les 8 del matí.


L'operació va ser un èxit. Els dies següents, l'Élise va somiar amb poder pintar amb les seves mans allò que durant tant de temps havia només imaginat. Després de
quatre dies de cicatrització, el doctor Steiner els va convocar a casa seva per retirar-li les benes.
El 25 de juliol, a la casa del doctor, aquest els va rebre en una sala on hi havia dues obres d'art il·luminades per dos focus: una abstracció de Jackson Pollock a
l'esquerra i un paisatge de John Constable al costat dret. Va acomodar l'Élise a uns sis metres de distància i l'hi va treure els protectors dels ulls, i ella, primer, va fer una cara d'atordiment, tot seguit, va començar a plorar sorollosament. Els seus pares i la Lucie la van abraçar, i, quan es va haver calmat, va reconèixer els rostres dels seus estimats, més o menys com se'ls havia imaginat. Però el que més la fascinava eren els colors. Els colors de la roba, de la pell, dels ulls... No donava l'abast.


Després d'uns minuts, el doctor Steiner li va demanar que mirés els quadres. L'Élise s'hi va acostar una mica i els va observar durant una estona. Finalment, es va girar cap al doctor i li va dir: “Doctor, abans de tot, vull agrair-li haver-me obert les finestres del món, perquè hi pogués entrar la llum i aquests colors
meravellosos.” El va besar i, després, va afegir: “Els dos quadres són preciosos, però a la meva habitació penjaria el de l'esquerra. Ara bé, el món que m'imagino s'assembla més al de la dreta, i és així com vull que sigui.”


L'Élise es va casar al cap de sis anys amb un jove metge, i es van traslladar a viure a una caseta a Flandes, a prop de Veurne, per poder admirar cada dia el paisatge que la vida li havia negat durant tant de temps. Allà, es va dedicar a pintar les
formes i els colors que de jove havia somiat.


FI