Aviat serem veïns

Un bon dia d'estiu, el meu germà i jo vam decidir passar un cap de setmana a la nostra estimada Costa Brava, concretament a la bella vila de Begur, per gaudir de la natura, de les seves aigües cristal·lines i dels bons àpats de l'Empordà. El problema, però, era que els preus de l’allotjament en aquella època feien una mica de mal, així que se’ns va acudir reservar un parell d'habitacions en un hostal d'un poblet tranquil de l'interior, a Maçanet de la Selva (diuen que el nom li ve de la poma). D’aquesta manera ens sortia bastant més econòmic i estàvem a prop del nostre destí final, a uns quaranta minuts. Vam pensar que era una bona idea, ja que només es tractava de passar-hi la nit, llevar-nos aviat i marxar cap a la platja.

Quan va arribar el dia, vam recollir les respectives xicotes i cap a les set de la tarda del divendres vam tirar amunt. La veritat és que no vam trobar gaire cua, així que semblava que ho havíem encertat. Però en arribar, primera sorpresa...! Tot estava guarnit amb banderoles: era la Festa Major! Havíem canviat la tranquil·litat per l'alegria. Érem joves, per tant, collonut! Què més es pot demanar?

No recordo el nom de l'hostal, només que era petit, sense luxes, però net i acollidor. I aviat ens esperava una altra sorpresa. Quan ens vam asseure a sopar, una noia se’ns va acostar per portar-nos les cartes, i la veritat és que aquella cara ens sonava molt, sobretot a la Pilar, la meva promesa, perquè havien anat juntes a l'escola de Cabrera. Era la Nuri Ribosa, de cals Frares.

—Cotxu, Nuri! Què hi fots aquí?

Ens va explicar que s’havia casat amb el fill de l’amo de l’hostal i feia uns anys que s’havia instal·lat allà. Realment, el món és petit... però el meu país encara ho és més!

Mentre sopàvem —recordo que ho vam fer prou bé—, ens arribava un xivarri de la taula del costat. Semblava que s'ho estaven passant d’allò més bé. Eren quatre o cinc homes uns deu anys més grans que nosaltres. Al principi no ens hi vam fixar gaire, però quan vam preguntar-li a la Nuri qui eren, ens va dir que es tractava del famós grup Los Diablos. Tocaven aquella nit per amenitzar el primer dia de Festa Major!

Després de sopar, vam sortir a fer una volta pel poble. Feia una bona nit d’estiu i no hi havia gaire calor. Quan vam arribar al recinte on actuaven Los Diablos, nova sorpresa: l’entrada era gratuïta! Pel que recordo, devien ser els anys 1986 o 1987. Maçanet, en aquella època, era un poble molt de pas, però amb poca gent i gens acostumat al turisme, així que tothom es coneixia. Quan vam entrar nosaltres, que érem forasters, ens van començar a mirar de reüll. Però el meu germà, en Josep Maria, va fer veure que saludava algú de lluny, va alçar la mà i va deixar anar un crit típic de poble:

—Hiiieeeppp!!

I així, la gent ens va acceptar com un més del poble, i es va trencar el gel.

Vam ballar una mica al ritme d’Un rayo de sol i algunes altres cançons, ens vam prendre un parell de cerveses i vam anar a dormir, que l’endemà ens volíem llevar d’hora.

Jo em vaig despertar cap a les vuit del matí. No crec que dormís gaire bé, però em vaig fer una bona dutxa i vaig baixar al bar a prendre un cafè mentre els altres encara dormien. El que no sabia en aquell moment era la lliçó que aprendria baixant les escales... i el motiu pel qual encara avui recordo aquells dies.

A la barra hi havia el marit de la Nuri, amb cara de son. Suposo que tampoc havia dormit gaire. A un racó del bar hi havia assegut un avi, un home gran, molt gran. Tant per l’edat com pel personatge en si. Érem els dos únics matiners després d’una nit de festa.

Vaig demanar un cafè, mentre aquell home, que vestia l’uniforme oficial d’avi —jaqueta i pantalons de pana negra, tot i ser estiu, i la boina calada fins a les celles— xerrava amb en Josep (diria que aquest era el seu nom):

—Així, noi, m’han dit que t’has canviat de casa...

—Sí —va contestar ell—, ara visc en aquella casa al costat del cementiri.

I immediatament, l’avi, alçant una mica la veu i amb molt d’èmfasi, li va deixar anar:

—Home! Així, aviat serem veïns!

En Josep va somriure mentre eixugava un got, sense donar-hi més importància, perquè ja devia conèixer de sobres el sarcasme d’aquell Josep Pla de la Selva. Però jo, de primeres, em vaig quedar glaçat. Un cop vaig pair la frase, em vaig fotre un bon fart de riure mentre reconeixia la saviesa i el divertit sarcasme d’aquell maçanetenc, que ja havia tornat de tot.

Potser per a algú aquesta anècdota no tindrà gaire importància. De fet, aquell avi ho va deixar anar com si res. Però jo, als meus vint-i-pocs anys, em vaig quedar impactat. És una anècdota que m’agrada explicar, perquè amb una sola frase va donar tota una lliçó de vida: no perdre mai el bon humor. I en aquests temps que corren, la veritat és que va bé recordar-ho.

Després d’això, vam anar cap a Begur i ens ho vam passar de conya.

Per qui ho vulgui saber, aquell hostal fa anys que està tancat. L’avi reposa al cementiri, i el seu “veí” ara és a la cuina de cals Frares amb la Nuri. Un dia que hi vaig anar a dinar, vaig estar parlant amb ell i li vaig explicar l’anècdota. Evidentment, no la recordava, però sí que guardava un gran record d’aquell home.

—Es deia Jesús —em va dir—, i et puc confirmar que era una gran persona