Noi desesperat esgarrant-se la camisa

Un relat de: Joan Ferrer Hernando

La nit estelada m'esber-la el pensament de tristor,
s'edifica dins meu la teva imatge eterna, llampant,
amb l'aurèola dels teus llavis músics de perles incrustades
en lloc de dents.

Els estels s'agenollen recolçant-se en semicorchees enamorades del teu cos especialment enxisador.
Es va deslligant el sól, pinta amb la paleta d'ombres pictòriques part del teu rostre,
els focus dels platós de cinema fan vaga per voler il·luminar
un rostre nacionalista del teu nom.

Un pas, el cel rebutja un nou matí per tota la humanitat, fa les maletes i es fa regidor personal de la única llum que composarà, clars d'estels i llunes per les nostres abraçades, els nostres petons, el fer l'amor tatuant les paraules poetitzades de cada alè caramelitzat de bogeria que perfore als pous petrolifers de salives romàntiques i assassines.

Estic boig, cremat per pròpia voluntat, fent ús d'un incendi hipnotitzat del teu tacte sedós amb aliançes entre orfebreria vaginal i versos.

Sobre un cor escindit teu entre caràcter i estels m'obriré el pit per desembocar-la tota, a ella, la passió, s'arrelarà des de cada racó per fer-te feliç sempre.

Comentaris

  • Llàgrimes[Ofensiu]
    vio18 | 10-11-2005 | Valoració: 10

    Llàgrimes, desesperació per la dona ( o home) a
    qui estima, viu molt l'amor i estioma de veritat, es sent sol, ho descrius amb exactitut mil·limètrica, bé.