No va de batalles

NO VA DE BATALLETES

Corria la mitjanit del dia vint-i-cinc de juliol de 1938, quan el Daniel, juntament amb les forces integrants de l'Exèrcit de l'Ebre, del tinent coronel Modesto, van creuar el riu trencant les línies defensives del Cos d'Exèrcit Marroquí del general Yagüe.

El Daniel, com tants d'altres de la seva quinta, ja feia gairebé dos anys que es movia de batalla en batalla; la lleva del biberó, els hi van dir! Encara no havien sortit de sota de les faldilles de les seves mares i ja els hi van posar un fusell a les mans.

Fins aquell fatídic any de 1936, en Daniel mai no havia vist món. Per a ell la seva terra eren quatre cases aquí i allà, formant algun poblet petit que vorejava el riu Ebre, en les terres anomenades Ribera d'Ebre. Mentre va romandre lluny de casa, l'enyor que sentia no el podia explicar.

Recordava, amb enyorança, aquells dos llaüts que, fent de base d'una plataforma de fusta, formaven una gran barca, on podien travessar el riu amb el carro i les mules, per anar al tros, d'on treien la subsistència per a tota la família.

El pare, carreter d'ofici, feia el jornal a la botiga, on els carros no paraven d'arribar amb més problemes que no pas solucions, però ell se'n sortia, sempre se'n sortia! En Daniel anava aprenent l'ofici al costat del pare, però encara no tenia prou edat per agafar el negoci tot sol, i, mira per on, de cop, va tenir edat d'entrar a l'exèrcit i de lluitar a tort i a dret.

Per això aquell calorós dia d'estiu, en arribar a la seva estimada Ribera d'Ebre, va notar que les coses no serien de color de rosa, si havien de tenir algun color seria vermell, el vermell de la sang que ja anaven escampant amb pinzellades d'escopeta des de feia molts dies.

L'operació dissenyada per l'Estat Major del general Rojo preveia el pas del riu, la part més arriscada, aprofitant el factor sorpresa per diferents punts. Un cop superada la primera fase, les tropes republicanes haurien d'explotar l'èxit de l'operació endinsant-se en el territori seguint diferents eixos de penetració.

La sorpresa inicial de l'operació va ser un èxit, però la reacció de les forces franquistes va ser ràpida i en poques hores arribaven unitats d'arreu del país per reforçar la nova línia defensiva. A més, la intervenció de l'aviació i el control dels embassaments de la part superior del riu, van dificultar l'alimentació del front per part de l'Exèrcit de l'Ebre.

El Daniel i tants altres noiets arrelats a aquelles terres, es varen veure incapaços d'arribar fins a casa seva, per poder alimentar-se una miqueta bé o, si més no, per poder abraçar les mares, per dir-los que no patissin, que eren vius, i que defensaven la seva terra amb dents i punys.

Des d'on tenien instal·lat el campament, el Daniel i el seu company Màrius, veien casa seva i no podien remeiar l'atracció que sentien per acostar-s'hi. Potser ho podrien fer de nit, quan tothom dormís i el cos de guàrdia estigués distret. El cansament s'havia apoderat de tots plegats i, qui més, qui menys, perdia el mon de vista quan la tranquil·litat de la nit els cobria.

Ho varen fer: van arrencar a corre camps a través, sense mirar enrere, però algú els va divisar i va donar la veu d'alarma. Els dos nois es varen refugiar dins d'una bauma, arreplegats l'un contra l'altre; el cor els bategava al coll, sentien les seves pròpies palpitacions i pensaven que els soldats que els buscaven també les sentirien. Durant molta estona van sentir moltes veus que anaven cridant l'alto, no sabien a qui buscaven, però la feina que els havien encomanat era tornar amb els desertors vius o morts.

Van passar molts minuts fins que no es va sentir ningú rondant aquella bauma, de cop els dos companys, agafats de la mà, varen tornar a arrencar a corre fins que per la porta de l'estable es van endinsar a casa del Daniel. Allà tot era foscor i quietud, tothom dormia. Les dues germanes del Daniel, en una cambra petita, romanien quietes una al costat de l'altra. A la cambra del costat, hi havia els pares, dormint, descansant, potser somiant!

El Daniel s'acotà i tocà la mare a la galta, la dona entreobrint el ulls no s'ho podia creure, el seu Daniel a casa, el seu Daniel al seu costat; del crit d'alegria va despertar el pare, que, en veure el fill, va saltar del llit i el va abraçar com mai ho havia fet.

Tots plegats varen baixar a la cuina, on la mare va preparar en un tres i no res unes bones menges per als dos xicots; varen menjar de valent, sense dir res, però després varen haver de donar explicacions del fet que els portava a casa. El pare sabia que havien de tornar-se'n al campament, com més aviat millor, i, omplint un mocador de fer farcells amb pa i embotits, fruit de l'última matança, els dos joves varen emprendre la marxa.

La mare plorant davant de la porta, amb la mà els anava tirant petons, mentre el pare, caminant darrera seu, els anava empentant per donar-los més pressa.

Els nois varen arribar al campament sense ser descoberts, es varen apilar al costat dels altres soldats que dormien al ras i en sortir el sol ningú va saber qui era el que havia marxat, perquè, en passar llista, tots van poder contestar.

Fins el setze de novembre, l'Exèrcit Nacional, va dur a terme sis ofensives contra les línees republicanes. El que l'exèrcit de l'Ebre havia ocupat en un sol dia, va necessitar més de cent dies per ser recuperat.

De resultes d'aquelles operacions, hi va haver prop de 130.000 baixes entre els dos exèrcits enfrontats.

El Daniel va tornar a casa, ara sí, per quedar-se, podent explicar als seus fills i després als néts, la Batalla de l'Ebre, no pas un munt de batalletes.

També li agradava de posar-hi una miqueta de salsa als fets, i sempre va explicar el dia que per dinar en ple mes de desembre, els van donar una truita glaçada i que sempre més li havia quedat a un costat de l'estómac, cosa que ningú entenia, perquè ell ho paia tot, i mai es va queixar de res que no fos aquell singular gelat.