No perdem mai l´esperança.

Un relat de: Mercè Bellfort

NO PERDEM MAI L´ESPERANÇA


Un carretó abandonat d´un súper l´acompanyava tot el dia. Va pensar que seria la forma més còmoda per recollir els trastos aprofitables dels contenidors.
Sempre havia matinat i aquest costum no el va perdre mai, ni tan sols ara que no tenia cap horari per complir. Encara estava lluny de l´edat de jubilar-se, però el van acomiadar de la feina prematurament.
En Biel, un bon professional del ram de la mecànica, feia un horari rigorós: entrava a les set del matí i plegava a dos quarts de nou del vespre amb una hora lliure al migdia per dinar. Era seriós i responsable en el seu treball, però els seus caps van preferir donar pas a les noves generacions. Era una bona estratègia per estalviar-se uns bons calerons al llarg de l´any.
Aquesta brillant idea perjudicà també als que rondaven la mateixa edat d´en Biel.
Van rebre les seves indemnitzacions, però aquestes van desaparèixer en un tres i no res.
El temps que en Biel va passar per refer-se del disgust més val no recordar-lo. Patiren ell, la seva dona i els seus fills fins que la situació es va fer insostenible. Es va sentir tan incapaç de buscar una nova feina que va optar per deixar-ho tot i anar-se´n a un altre indret on fos un total desconegut per tothom.
A la seva manera buscava la felicitat. Es negava a dependre de la seva família. Mai a la vida havia depès de ningú, amb prou feines ni dels seus pares que amb dotze anys el portaren a fer d´aprenent d´un excel·lent mecànic del barri.
Era molt llest i va aprendre amb gran facilitat les ensenyances del mestre.
La seva evolució professional fou molt bona i ràpida. Va aconseguir un càrrec de responsabilitat als vint-i-sis anys. Al cap de dos anys ja era casat i tenia un fillet.
Tot funcionava a la perfecció fins que va topar amb aquell gamarús de cap que el va deixar totalment arraconat.
La seva trajectòria va ser envejable fins el moment actual. No era vell, però s´hi sentia. Van aconseguir fer-lo sentir com un inútil.
A partir d´aquell moment arrossegava un carretó i vivia de les quatre coses que arreplegava. Entre elles sempre trobava peces mecàniques retirades que li despertaven l´instint de la seva professió.
Va ser així com, trencant-se el cap, va aconseguir construir un aparell que podria resoldre el problema de moltes mestresses de casa.
Un bon dia una dona se´l va quedar observant. Li va cridar l´atenció veure com en Biel estava plenament concentrat acabant de retocar aquell estri que serviria per netejar sabates.
Funcionava amb piles, era allargat, amb un foradet al mig per introduir el color necessari de la crema i disposava d´un raspallet per deixar les sabates ben brillants.
La dona li va preguntar què estava fent i ell li respongué si volia fer-li de conillet d´índies per provar el seu invent.
Ben decidida ella apropà els seus peus a en Biel, el qual va dir:
-Beige, aquest és el color que ens interessa. Agafaré el tub beige i veurà què passa, senyora.
En mig minut les sabates de la dona brillaven com l´or.
-Fantàstic!- respongué ella. Vostè està de sort amb mi. No sap que el meu marit i jo tenim un taller de sabateria? Ell s´encarrega d´arreglar tot tipus de calçat i jo faig de cosidora de tota mena de bosses i el que calgui.
-Molt bé!- digué en Biel- però… no acabo de veure on és la meva sort.
-Molt fàcil. Vostè disposaria d´un local on podria mostrar als nostres clients la utilitat del seu invent. Ho veuria viable?
En Biel no trigà gaire a respondre una pregunta que li obria les portes del cel. Qui li anava a dir que a la seva edat algú li oferiria una segona oportunitat ?
La vena creativa d´en Biel li salvà la vida. Era allò el que se´n diu FELICITAT?


Comentaris

  • la felicitat[Ofensiu]
    marsil | 14-06-2007

    Mercè, contestaré a la última pregunta que fas al teu relat. Penso que en aquell moment sí era la felicitat que ell buscava, però la felicitat és molt efímera i pot ser que passat un temps, tornés a tirar del carro.

    Salutacions