No hi ha ningú més

Tanco els ulls, no hi ha ningú més. Només tu i jo, i les ànsies dels dos per ser només un.
Intento oferir-te i fer-te entendre tot el que tinc per a tu en un sol petó. Massa poc.
T'abraço ben fort, per traspassar-te l'enyorança que he viscut els últims mesos. Massa poc.
Et mostro l'únic que em queda ja, el meu cos nu, que tant vaig guardar per aquest moment. Massa poc.
T'ofereixo unes llàgrimes, no sé ben bé si són d'alegria o de tristor. Per fi estic amb tu, i per fi el temps ha decidit parar-se i oferir-nos una porció del seu tresor. Però tampoc és suficient.
Faig un pacte amb ell. Un pacte de sang que m'asseguri que a partir d'ara quan tu i jo estem junts, els segons seran papallones, els minuts àligues, i les hores... una mesura per quantificar el temps que no coneixem.
Però la meva ànima continua inquieta. M'ofega el pit. Em tremolen les mans. La pell em canvia de color. El cos se'm debilita.

Observo com la vida s'escapa per un forat, sento com la sang corre, i la vida, poc a poc m'abandona. El que la gent no compren, amor meu, és que ja fa temps que estic morta. El que la gent no compren, vida meva, és que el dia que tu vas marxar, el meu cor anava dins la teva maleta, i la meva ànima, volava al teu costat.
No estiguis trist, quan tanqui els ulls tot s'haurà acabat. No ploris, ja arribo...