Trista vida...

Intento esborrar la teva imatge de les parets, del llit, de la meva pell. Però ja és massa tard. Sense adonar-me'n, vaig fer-te amo dels meus actes, del meu cos, de la meva ment.

La meva filla m'explica, mentre es canvia nerviosa de vestit, que l'amor no té edat, i ella, encara que és molt jove, ha tingut la sort de trobar-lo: "Tú no ho comprendràs, mama, ja has crescut i la manera de mirar el món és diferent. No comprens el primer amor, ni la bogeria d'estimar-se on sigui i quan sigui."
Quan s'acaba d'arreglar, em dona un petó i em diu que tornarà tard, que no em preocupi, i que no l'esperi desperta.
Amb els ulls tristos i l'ànima cansada, em ve a la memòria el teu record.
Els teus ulls negres clavant-se en la meva ment, els petons humits de la teva boca mentre els dits, feien teu el meu cos. Més tard, les llàgrimes crues, els ganivets al bell mig del cor.
Cada nit, quan no puc dormir i els pensaments volen massa lluny, et fas present, i em tornes a acariciar com només tu saps fer-ho.
T'acostes segur de les teves passes, segur que al final del camí em trobaràs a mi, esperant-te. Jo et miro, i el cor se'm comença a accelerar, com ho feia 20 anys enrere. Res a canviat: la teva pell, la teva expressió, els teus dolços llavis.
Fem l'amor, intentant que els nostres cossos tornin a ser un, perquè si ho van ser en temps anteriors, no entenc perquè no ho poden ser ara.
M'esforço perquè res em faci tornar a la trista vida que vaig construir sense tu, però els meus esforços no serveixen de res. La teva imatge es desfà, a poc a poc. T'agafo, ploro, crido. Però no et puc detindre. Ja no hi ets.

Em desperta una porta: la meva filla ha arribat a casa. Són les 5 de la matinada, i un altre cop, m'he quedat adormida pensant en tu.