NO ÉS UN POEMA

Un relat de: Carles Rebassa

A la fi el rellotge marca les quatre i mitja. Tens sort de fer el torn de matí, Prometeu, així sempre saps a quina hora plegaràs. Tu no estàs tot el dia emprenyat i de mal humor com Mateu Ros, que acaba d'entrar i el temps de pujar al vestuari a canviar-se t'ha mirat amb la cara de cada dia, la cara de dir-te ara te'n vas, eh?, fill de puta, i tindràs tot el capvespre per tu, eh?, la cara de fill de puta de cada dia.
Però és igual, és igual. Ara quan davalli Mateu Ros tu aquí no hi tens cap feina. Fins demà no hi tens cap feina.
Mori la feina, mori la feina, vatuadell, mori, mori.
Mori, hòstia.
.....................................................
Calma. No deixis que aquestes coses et fotin. I menys en aquesta hora. Això és una feina, és un sou, no res més. És hora d'anar-te'n. Adéu, Claudi. Adéu, Llorenç, Rafael, adéu, adéu.
.....................................................
Seus a la terrassa del Vidre, just portal amb portal amb el Cafè. Avui Toni Giménez no treballa. Demanes una cervesa. Te la posa Fèlix, és el cambrer que fa més anys que treballa aquí, potser trenta. Quan seieu Pau Danús i tu en plegar, parlau amb els altres cambrers de coses de cambrers, que si aquest és un befes, que si les hores, que si això agrada a la gent o què passarà quan caduqui el contracte d'arrendament del bar i tot passi a ser de don Lluís Salvador. Seus a la terrassa, comença a fer bon temps. Quan arriba la primavera sembla mentida que l'hivern ja hagi passat. No, sembla mentida que l'hivern existeixi, amb aquell fred, amb aquella foscor freda tan llarga i aquella malenconia fosca i freda i llarga. Tot el contrari d'un cos. Beus, fumes, fas temps. Fèlix està fart de dir-te que no fumis porros a la terrassa del Vidre, collons.
Seus a la terrassa, per poc bon temps que faci, perquè t'agrada fer de fill de puta. Mires els cambrers del 1996, que encara treuen el fems del matí, no se suposa que de dia no es pot treure fems?, penses, i es posen a servir cafès, cerveses. També hi seus perquè et mirin, assegut, content d'haver acabat la feina, com quan ells tanquen a la nit una hora abans que vosaltres i vénen al Cafè a fer les cervesetes, fresques com la que ara et beus assegut a la terrassa del Vidre i et fas el porro. Que es fotin. Són Àlex, Sandra i un pilota que tens per tu que és del poble de Pau Danús i nom Oriol. Són les cinc boi, diria ell.
Mires el que pots veure de la plaça Espanya. La gent que passa, dones, joves, vídues, parelles afectuoses, colles. Els adolescents, les colles d'adolescents que seuen als bancs i sempre tenen coses a dir-se més enllà de les seves experiències, els adolescents sense experiència i amb molts de porros dins el cos, les cares ratades i velles, problemes familiars i tot el que t'inventes sobre ells els capvespres que no vols ser cambrer amb torn de matí sinó un adolescent de colla d'adolescent que seuen a la plaça Espanya, a la plaça Major, a la plaça de can Tagamanent. Tens aquella sensació de guerra mundial de quan Toni Giménez et diu que, a pics, voldria ser un estranger d'aquests que vénen a Mallorca a passar quinze dies i s'engaten al Cafè abans d'anar a passar-se dones a l'Arenal.
Seus a la terrassa del Vidre sense Pau Danús, sense Toni Giménez i no saps quants minuts et poses a pensar en Toni Corçà, que viu a Esporles, en Joan Tomàs, que ja no saps on viu, en ton pare que et trucarà un dia d'aquests per demanar-te per què no li telefones mai.
Del 1996 surt Oriol amb uns ormejos d'infusió i els serveix a un home que llegeix un llibre verd. S'atura. Et mira. Beus un glop de cervesa. Recordes que també seus a la fresca perquè Oriol et miri.
Del cap de cantó de l'estació surten una colla de negrates, ja és abril, fa una miconeua de calor, van en samarreta imperi. Mariol·lo, penses. Mires els negrates que travessen en vermell com si caminassin tots sols per Palma i mires la plaça Espanya. Penses, naturalment que ho penses, mecagondeu, penses, quin nom més lleig que té aquesta plaça. Quan fas aquest comentari davant Claudi Solivella ell et mira com si et digués ets beneit o què? i et diu ets un pardal. I tu somrius. Però ara ho dius just per entretenir-te, per fer temps entre els coloms i els negrates i Oriol que et mira adesiara mentre fa la guàrdia a la porta de la terrassa i Àlex i Sandra van de cul devers el taulell del noranta-sis.
Els negrates seuen en un banc. Seuen al respatller i posen els peus sobre les fustes. Abans hi havia més negres, més moviment a la plaça Espanya. Estava com tancada entre els baladres. Abans de les reformes, dels pren i dóna'm del PP. Hi ha un moment que tens ganes de treure de la bossa el llapis i el bloc i començar a escriure que no entens per què existeix una cosa com el PP, una cosa com l'ajuntament, i el Cafè i les immobiliàries, i els negrates que seuen i parlen entre ells, com les colles d'al·lots, i senyores i senyors empoloinats que travessen a peu i fan la passejada pel centre cap a sant Miquel i els miren i es miren i senten com un estranger a dins i una protecció de trobar-se plegats, amb l'home o amb l'amiga, o amb l'amiga de l'home com si cap de les dues no ho sabés, i després t'embales, i et sents i et trobes avorrit i ja no saps si tot això que penses és així o és només com ho imagines tu.
Ets un poeta, nen, et diu sempre Pau Danús.
Però no treus el bloc ni el llapis. Reconeixes que també ho fas perquè no vols que Oriol, que et mira adesiara mentre ell treballa dret i tu seus a fora del Vidre, et vegi fent rareses. Ets cambrer. Fas rareses. Ets un beneit, però aquestes coses també t'amarguen la vida.
Veus els adolescents que riuen. Miren els negrates i riuen. Els negrates hi són sols per a ells. A la plaça Espanya es parla tot: català, espanyol, anglès, francès, àrab, arameu...
Demanes una altra cervesa a en Fèlix. En Fèlix te la duu, ensuma arreu i et torna a fer la cara dels porros. Hi ha una condescendència entre cambrers. Si no fossis cambrer i fossis un adolescent d'aquella colla, o un negrata de la colla dels negrates, ja t'hagués fet a fora. Ets mallorquí i cambrer del Cafè. Una cosa amb l'altra no té cap excés de dignitat, però a la terrassa del Vidre sí. Comences a cremar-te un altre joint.
A la primera xuclada, com si et desemboirassis, penses ferm, penses, penses..., què seria de tu si tan sovint no et pensassis que saps què és el cos, i què són els plaers diversos del cos, el PP, Espanya, la immortalitat, l'amor, aquestes coses que interessen tant a Toni Giménez, que fan tanta gràcia a Pau Danús, que irriten tant Claudi Solivella i que són la befa de Rafael i Mateu Ros? Què seria de tu si només t'haguessis quedat amb els teus viatges, els porros, les tavernes, les escales, les terrasses, les places amb la colla, jovenets, negres, la petita experiència? Què seria de tu si no coneguessis tan íntimament la tragèdia, si no fossis com realment no has estat mai i com Toni Giménez voldria ser cada nit quan arriba a casa seva?
Penses en Toni Giménez, el teu amic cambrer, company cambrer del Cafè. Ahir parlaves amb ell. Sèieu a L'Órien. Tu t'inflaves de Paddy. Ell de Högaarden. Just parlàveu.

«-A mi m'agrada Nina Simeone, me la poso molt de nit, quan sóc tot sol a casa, si estic un poc nerviós.
-Nina Simeone?
-Sí, Toni, la que canta I got it bad than ain't good.
-Eh?
-Mood Indigo.
-No sé.
-My baby just cares for me.
-...
-Sí, la que fa txan ta txan ta txan ta txan ta txan ta txan ta txan ta txan txan txan!
-Ah, sí, sí, la posen de vegades a Radiobalear.
-Escoltes Radiobalear?
-Dins el cotxe, de vegades, hi ha nits que arrib a casa i Irene ja dorm, la nina dorm, per la televisió no fan res que es pugui mirar, i surto a fer una volta amb el cotxe. No m'agrada anar cada dia a fer cerveses al 24hores amb Mateu Ros, després l'he d'acompanyar a casa seva i un cristo al portal, perquè s'engata cada vespre, no ho entenc, està com amargat.
-Jo li he agafat un poc de mania darrerament.
-Bé, Prometeu, Mateu Ros no t'ha agradat mai. Des del primer dia que li tens un poc de mania.
-Per ventura sí.
-Per ventura o per desgràcia. Jo t'ho vaig conèixer tot d'una, jo em fixo en aquestes coses, tot d'una vaig dir, a Prometeu Mateu Ros no li acaba d'anar.
-Que perspicaç, tu.
-No, jo de vegades faig el beneit però m'hi fixo així mateix -(I aquí et temeres que, enlloc d'escoltar-lo, li miraves la mà dreta, els dits prims i llargaruts, les ungles com esmolades, i aquell petit anell amb un pedrerol negre que porta al dit de casat. Com el primer dia que el veieres en calçotets i afinares el tatuatge que porta a l'omòplat esquerre)-.
-I què feu amb Mateu Ros al 24hores?
-Xerram, xerram, ell xerra molt, conta moltes històries, de vegades crec que pensa que no el conec, que fa dos o tres mesos que el conec. Jo no dic que no sigui vera el que el conta, dic que la manera com ho conta no és per a mi.
-Jo el trobo un fantasma.
-I no ho és, és un home tot sol, és un home ressentit que se sent tot sol i mai no voldrà admetre-ho, però és un cretí, en Mateu Ros no estima ningú, només s'estima ell mateix, jo sí que el conec.
-Tu el coneixes, jo no.
-Bé, i avui fins i tot s'ha posat a fer-me els comptes, a veure amb qui havia quedat i tot això, jo no li he dit que havia quedat amb tu, encara hagués volgut venir, no sé per què, davant tu sempre li pega per fer escenetes de dur, i contar batalletes porno i tot això.
-Ja en vaig haver de sentir de barrinades del passat els tres mesos que Rafael em va posar de capvespre.
-Però és que Mateu Ros ha boixat molt, eh?
-I què?
-Ha boixat més que tots els altres junts.
-Escolta, monet, que jo també he boixat a voler, eh?
-Ja, però no és el mateix.
-Què vol dir que no és el mateix, vejam?
-«Vejam» vol dir «mostra-me-la».
-Ni vejam ni putes, doncs.
-Salut, doncs.
-Tu sempre envejós de pits i culs i cotorretes.
-Déu, sí.»

Però ara són les cinc i mitja. Crides Fèlix, pagues, te'n vas. Has quedat a l'Arenas, a Drassanes, amb Pau Danús, que avui enlloc de venir al Cafè se n'ha anat
a un hotel de l'empresa a Cala Rajada, perquè hi ha baixes i no hi ha prou personal.
Dins una empresa d'aquestes, que són el simulacre perfet d'una gran família, hi ha treballadors que roden com una baldufa.

Camines a poc a poc. Quan travesses la plaça Espanya ni tornes a mirar-te les colles, els joves, els negrates. Davalles el carrer dels Oms amb tot el seu cabal de dissabte capvespre. Sempre hi ha gent amb bosses, amb targeta de crèdit i bosses. És massa d'hora. Entres al bar Espanya (Un altre cop? «Antic can Vinagre», també es diu) i demanes un gintònic.
-Giró?
-Beefeater.
L'amo et fa cara de dir-te que no tens edat de beure gintònic en aquesta hora del capvespre.
-Nordic?
-Schwepps.
Tens la boca plena de marques. Et beus el gintònic dret, recolzat al taulell, en quatre glopades i un cigarret. Al segon glop et penedeixes d'haver entrat. Fas un rot agre. Devora tu dos homes conten històries de veïns del carrer de la Missió que ja són morts. Penses que el més bo de fer del món és xerrar dels morts. També penses que un dia tots els que ara mateix sou a dins can Vinagre un dia o un altre sereu morts.
A davant teu, l'Última Hora. Un ca ha mort una nina petita al Capdellà. No hi ha pistes del crim de la Calatrava. Rafa Forteza fa una exposició a Pelaires. Demà comença un nou espai de telerealitat. Alenes. Concretament fas ai... Pagues i surts.
Quan travesses la via Roma davant la Misericòrdia per agafar el carrer de can Cavalleria tens el cap ple de Palma, de província, d'Última Hora, de Rafa Forteza i Pelaires, de cans assassins, de Miquel Segura, d'anar a fer una llagosta al Bosch i un wisqui al Guirigall o al Carreró, de temporada d'òpera caríssima i antisocial, dius tu, de collars de perles i copes de cava a la Galeria d'en Maneu, i bosses plenes de coses, d'aquesta puta obsessió per l'article salat, també dius.
Enfiles el passeig del Born amunt ja quasi sense fulles seques i mires tot d'homes asseguts tot sols, amb carretons de compra i flassades i cartrons de vi blanc del Caprabo, Governació Civil i els lledoners, estúpids però tan amics. I et sents un poc desolat però ja has plegat de la feina. Et sents impossiblement adscrit a la teva feina. Impossiblement adscrit al teu cos, a ciutat, a la companyia de la gent que passa i no et veu, la gent que, com si no hi fossis, fan com si, penses. Enlloc de voltar, travesses el semàfor de la plaça de la Reina, que no és plaça ni és res, just de la reina. Passes davant el monument a Joan Alcover, t'hi atures, està cagat de coloms, faune mutilat, brollador eixut. Camines a poc a poc fins a l'entrada de l'hort del Rei, que, com tots, de petit pensaves que era del Rei. T'estranya la perspectiva encara assolellada de l'hort del Rei, totalment al contrari de nit, quan hi vas de vegades a boixar, cansat de l'ambient universitari, de les boges de la Hiedra, dels masclots del Black Cat, o a caminar fins al Molinar, i fas tres copes a can Punta, i després agafes un taxi fins al moll vell i arribes a casa i no saps res, més que ets a casa, que en Watson és a casa, que l'amo en Tomeu dorm damunt tu, que Hermínia pot trucar en qualsevol moment, que respires, respires encara que una cosa més potent que el teu cervell però no tant potent com la teva ànima sembli que existeix i sent i viu fora de tu. I quan, després de fer volta enrere, travesses davant el Líric per ficar-te al carrer Apuntadors, amb tot plegat et cagues en déu cinquanta vegades perquè tens vint-i-cinc anys i, encara que no siguis tan idiota com per demanar-te si ets feliç, tot i que devora aquest idiota de Llorenç Pixacurta que ha començat avui al Cafè tu et sents com una superhome de Nietzsche, només estàs content perquè d'aquí a cinc minuts has quedat amb Pau Danús.
I perquè potser amb la teva ennuvolada de pensaments, fa una hora i mitja que no penses en el jove Carles, a qui has vist avui, poc a poc, i t'ha fet l'efecte que volia dir-te alguna cosa.

Comentaris

  • Ei, està molt bé!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 21-11-2006 | Valoració: 10

    M'agrada molt el teu escrit. Un escrit de mala cara i poques puces (per dir-ho així aquest estil), un tant poc romàntic i poc angelical, realista...

    Encara que a estones no m'agrada el teu estil, en el teu cas sí.

    Un consell: fes-lo en vàries parts el pròxim cop. T'he de confessar, i no t'ofenguis, que a mig text ja ho he deixat.

    I no és per avorriment, és que, en Internet, tens la mania, Buda sabrà perquè, d'esperar sempre textos curts.

    Bé, salut!!!

  • M'ha agradat molt[Ofensiu]
    NdEada | 13-12-2005 | Valoració: 8

    Perquè jo soc mallorquina i hi ha llocs que conec, així com descrius la història i els llocs per on passes, em puc fer a l'idea de més o menys per on ets, ubicant-me.
    M'ha agradat molt, seguiré llegin-te.

    Una aferrada pel coll.

  • mmmmm[Ofensiu]
    filladelvent | 11-12-2005 | Valoració: 10

    ara si!

  • filladelvent | 11-12-2005

    M'havia descuidat de valorar com t'havia promès...

    Ara he llegit la introducció i entenc perquè parles de personatges com donant-los per sobreentesos. És sols un fragment de quelcom més llarg, dius... doncs desitjo que això més llarg sigui una novel·la que algun dia tingui el gust de llegir.

    Et desitjo molts èxits,

    -Filladelvent-

  • Gratament sorpresa[Ofensiu]
    filladelvent | 11-12-2005

    Una literatura original, carregada de matisos, de repressió, d'un pes feixuc, de repressió quasi, una mica kafkiana, m'atreviria a dir.

    La veritat: m'ha encantat, estic sorpresa d'aquesta originalitat. M'agrada descobrir novetats dins aquesta web on, sense retrets, però hi predominen els poemes d'amor adolescent.

    No, aquest relat no és un poema, però hi sento una ànima poètica, descarnada, violenta, potser tràgica. Un fàstic al món que t'envolta, unes descripcions que ratllen la crítica social i uns estats d'ànim que s'apropen a l'existencialisme.

    Deixa'm destacar què és el que més m'ha agradat.

    La importància de pensament sobre la vida mateixa, de la vida mental sobre la material, és el que fa seguir endavant al teu escèptic protagonista:

    A la primera xuclada, com si et desemboirassis, penses ferm, penses, penses..., què seria de tu si tan sovint no et pensassis que saps què és el cos, i què són els plaers diversos del cos, el PP, Espanya, la immortalitat, l'amor, aquestes coses que interessen tant a Toni Giménez, que fan tanta gràcia a Pau Danús, que irriten tant Claudi Solivella i que són la befa de Rafael i Mateu Ros? Què seria de tu si només t'haguessis quedat amb els teus viatges, els porros, les tavernes, les escales, les terrasses, les places amb la colla, jovenets, negres, la petita experiència? Què seria de tu si no coneguessis tan íntimament la tragèdia, si no fossis com realment no has estat mai i com Toni Giménez voldria ser cada nit quan arriba a casa seva?

    M'encanten aquestes descripicons tant teves i personals, que em recorden a Miquel Bauçà (si molt no m'equivoco...) i que porten una càrrega d'imatges de molt colors, tots dins la gama del gris... és fascinant l'odi que imprimeixen les teves paraules, la rancúnia, el malestar que fins i tot sents cap a tu mateix, cap a una cosa teva quan parles de l'article salat com una "puta obsessió" dels que et rodegen; que passional, quanta ràbia imprimeixes parlant sobre una cosa tant quotidiana com la llengua.

    Quan travesses la via Roma davant la Misericòrdia per agafar el carrer de can Cavalleria tens el cap ple de Palma, de província, d'Última Hora, de Rafa Forteza i Pelaires, de cans assassins, de Miquel Segura, d'anar a fer una llagosta al Bosch i un wisqui al Guirigall o al Carreró, de temporada d'òpera caríssima i antisocial, dius tu, de collars de perles i copes de cava a la Galeria d'en Maneu, i bosses plenes de coses, d'aquesta puta obsessió per l'article salat, també dius.

    Nomes i actes quotidians apareixen en la teva literatura com una cosa més, sense pensar en la posició ignorant del lector, donant a netendre aspectes privats passant-hi er sobre, sense aprofunditzar-hi. Un estil propi, lleuger, dur, que no és fàcil de llegir, ple de matisos i d'imatges.

    I quan, després de fer volta enrere, travesses davant el Líric per ficar-te al carrer Apuntadors, amb tot plegat et cagues en déu cinquanta vegades perquè tens vint-i-cinc anys i, encara que no siguis tan idiota com per demanar-te si ets feliç, tot i que devora aquest idiota de Llorenç Pixacurta que ha començat avui al Cafè tu et sents com una superhome de Nietzsche, només estàs content perquè d'aquí a cinc minuts has quedat amb Pau Danús.
    I perquè potser amb la teva ennuvolada de pensaments, fa una hora i mitja que no penses en el jove Carles, a qui has vist avui, poc a poc, i t'ha fet l'efecte que volia dir-te alguna cosa.



    Encantada d'haver-te descobert. I et puntuo, cosa que no acotumo a fer, perquè no considero justa la teva nota respecte a altres no tan talentosos com tu.

    Et seguiré llegint,

    -Filladelvent-

  • un incís...[Ofensiu]
    NdEada | 11-12-2005

    Hola carles rebassa,
    Soc una mallorquina i m'han dit que tu també ho ets.
    Volia saber si t'agradaria venir aquestes festes a Palma, on els relataires mallorquins ens reunirem.
    Posa' t en contacte amb mi (angela.capo@gmail.com) o al fòrum, on tractam d' aquest tema.

    Una aferrada al coll.

Valoració mitja: 9.33

l´Autor

Foto de perfil de Carles Rebassa

Carles Rebassa

88 Relats

119 Comentaris

101054 Lectures

Valoració de l'autor: 9.32

Biografia:
Sóc de Mallorca. Visc a Barcelona, al barri del Clot. No estic content de les coses. No vull que em facin creure que somniar en les coses fa de cop canviar-les. No crec en la individualitat si no és col·lectiva, i al revés: és impossible la col·lectivitat si no és individual. La vida pega cops, però és per a això, la vida. Si no, valdria més no créixer, volar per l'univers, no ser-hi. Però som aquí i cal que ens comuniquem. I ja no escric res més.

Salut, independència i socialisme

carlesrebassa@gmail.com