No en sóc conscient

No soc conscient en aquests moments, però a partir d’avui em sentiré feliç quan em trobi en un embús de trànsit.
Fa molta estona que estic atrapat en aquesta retenció.
Que arribi o no a l’hora de la cita pot fer que sigui un dels dies més importants de la meva vida. O no.
He quedat amb una noia, l’Aitana, avui divendres, a Barcelona, a les quatre de la tarda. He sortit molt d’hora de la feina a Igualada preveient problemes per arribar a temps, però aquest cony d’accident a l’A2 em farà arribar tard. El Maps preveu més de mitja hora de retard al previst, no seré a l’hora i no em fa gens de gràcia, sempre m’agrada arribar el primer. Hauria d’haver vingut amb moto, coi.
Espero molt d’aquesta trobada, estic molt il·lusionat. L’he coneguda en una app per contactar amb gent nova, a on el més important és alinear interessos comuns, afinitats, trobar amics, vaja, no específicament sexe. No he posat foto i ella tampoc. Jo ho he fet per donar més importància al contingut que a l’aspecte físic. El que he xatejat amb ella durant aquestes setmanes em fa pensar que pot ser una relació que pot anar més enllà, seriosa. I és que tenim moltes coses en comú, sembla mentida. Compartim aficions, maneres de veure i viure la vida. Tant me fa si és atractiva o no. M’ha agradat com s’explica i com em parla, és vital, decidida, simpàtica... Fa dies que no paro de pensar en la trobada i, sí, estic molt nerviós.
És curiós, evidentment no puc dir que m’he enamorat d’ella sense haver-la encara vist en persona, però hi ha tantes coses que ens uneixen en aquestes converses que hem tingut aquests dies, que se m’ha fet llarga la setmana esperant el dia d’avui. Hi havia d’altres dones amb qui xatejava, però he parat d’intentar res més amb elles. Hauria estat una forma ja de ser-li infidel?
Arribo tard, segur. Li truco, però no m’agafa la trucada, tampoc té contestador. Li envio un whats, però les marques indiquen que no l’ha rebut, devem tenir poca cobertura. Falten 5 minuts.
No sé què fer. Si no arribo a l’hora pensarà que he passat d’ella i que soc un impresentable. Marxarà i no voldrà saber més de mi.
Ja és l’hora i la cua no es mou, estaria a 15 minuts d'arribar en situació normal. Torno a trucar, res, el whats no l’ha llegit encara.
És l’hora de les notícies, a RAC1. De nou les disputes polítiques entre partits, quin fàstic. El noi del cotxe del costat es furga el nas, fa la boleta... si sabés que l’estic veient! Se’m mengen els nervis. Jugo amb mi mateix a comptar cotxes vermells, quin avorriment. Miro pel retrovisor, la dona del cotxe del darrere és el tercer cop que es retoca el pentinat, i si és l’Aitana que també arriba tard? No fotem, però sembla clar que espera algú.
El temps no passa.
Ara per fi ens comencem a moure, arribaré, si tot va bé, d’aquí un quart d’hora. Entenc que no m’esperarà, però vaja, hi aniré igualment, no tinc res a perdre.
Passa ja de l’hora, em truquen al mòbil, és la Laia. Només faltava això ara. La Laia és la meva cap.
Què voldrà ara? És divendres tarda, cony! He deixat l’informe que em va demanar a la seva taula. Faré veure que no puc parlar ara.
Laia? Hola, estic conduint i no tinc mans lliures, no puc parlar ara.
Hola, Marc. No et truco per res important, acabo de llegir el teu informe i trobo que és molt bo, molt treballat, i et volia felicitar. Parlem dilluns, que tinguis un molt bon cap de setmana!
No sé què pensar de la trucada, l’hi ho agraeixo, però això m’ho podria haver dit dilluns. En fi, estrany, no? Però qui entén als caps?
La Laia m’agrada, però és inabastable, és molt reservada, almenys a la feina, no sabem res de la seva vida personal encara que dedueixo, per petits detalls que deixa entreveure, que és una dona a qui li agraden les activitats a la natura. En un altra situació m’hagués agradat conèixer-la més, crec que podríem connectar. Sembla que expressament aixequi una façana per amagar els seus sentiments i protegir-se de nosaltres, fa grup però marca distància. De fet, és una gran professional i ens fa millorar a tots. El fet que sigui la meva cap em tira enrere, vull avançar en aquesta empresa i es podrien malentendre les meves insinuacions.
Aparco en zona blava, Déu n’hi do els preus a Barcelona. Miro el whats i, sorpresa, tinc un missatge de l’Aitana.
“T’espero” I un emoji d’un petó. Coi!
Arribat aquest punt us haig de dir, per ser sincer, que és el primer cop que quedo amb una dona ençà de la meva separació de la Berta. Encara recordo aquell dia amb el típic hem de parlar. Només va parlar ella, que si he conegut un noi, que si no ho buscava, en fi, d’un dia per altre em vaig trobar sol i sense on caure mort, ja que la casa on vivíem era seva. Van ser dies difícils en què em vaig dedicar a assegurar, com a mínim, la meva vida professional. Em vaig bolcar a la feina, treballava 10 hores al dia i cremava la meva mala llet al gimnàs. El pitjor eren els caps de setmana. Els amics, tots comuns, tenen parella, fills, i no tenien temps per mi, normal. D’aquí la necessitat de buscar noves amistats fora de la colla.
Però això ha acabat, l’Aitana m’ha fet veure aquests dies que hi pot haver vida fora la feina, m’ha tornat la il·lusió de viure, de compartir, d’estimar i de ser estimat de nou.
I tot em porta davant la porta d’aquest bar. Entro?
L’Aitana m’ha dit que porta texans i un jersei blau. Quins nervis, semblo un adolescent en la seva primera cita.
Entro, busco entre les taules. I la veig, estic a punt de girar cua, que fort, però sí, és ella, jersei blau, em quedo mut, no sé què fer, a la noia li puja vermellor a les galtes i em somriu, tímidament. Fa cara de no entendre-ho. Espera la meva reacció. Jo tampoc entenc res. No m’ho puc creure. M’hi acosto, amb la incertesa de saber.
Laia?
Tots dos havíem creat un perfil sense foto, ens havíem esplaiat parlant de les nostres aficions, i això ens va fer contactar. Hores i hores, nits de confidències, parlant sense saber ni sospitar per un moment qui érem realment. I l'endemà ens veuríem a la feina com si res. Hores compartides de dia, hores compartides de nit. Sense saber-ho.
La Laia pensava en mi quan esperava al meu altre jo al bar, i per això em va trucar, tenia dues targetes al mòbil i em va trucar des de la privada. Dubtava, em va explicar després, si marxar o no, i lluitar o no pel meu jo vertader.
Aquest dia va començar una gran història.
Es pot esperar que el record d’un embús a la carretera et faci feliç?
A mi m’ha passat.
Aquell embús realment em podia canviar la vida. I me la va canviar. Cada nova retenció m’ho recorda i em fa somriure.