El tren de la mort

Obro els ulls. Em costa uns moments recordar on soc. Un so rítmic i metàl·lic no ajuda al fet que em desvetlli; de fet, em convida a tornar-me a adormir.
Em desperta, al cap d’uns segons, una xiulada que coincideix amb una sobtada semiobscuritat.
Ara en soc conscient: estic en un tren i acabem d’entrar en un túnel. Estic assegut al darrer vagó.
El túnel està poc il·luminat. Així i tot, arribo a veure petites coves a la paret de roca.
No sé què pot haver passat, però, de cop, em sento angoixat. S’ha escampat una boira espessa que em fa perdre visibilitat. És un tren descapotat i, per tant, el fum humit em banya la cara i m’entra pels narius. La seva flaire no és desagradable —al contrari, és una olor dolça— però, així i tot, sento que cada vegada estic més nerviós.
De cop, sento un crit esgarrifós al davant, a una certa distància.
És un crit de veritable por, d’aquells que et surten de l’ànima quan passa alguna cosa dolenta i inesperada. Al primer crit se n’hi afegeixen molts més, cada vegada més a prop i de més persones.
Alguna cosa greu està passant, i aviat arribarà on soc jo.
Em plantejo saltar i córrer cap a l’entrada del túnel, però ara ja som lluny i no es veu res a la rereguarda. Sempre he estat un poruc.
Miro si tinc alguna cosa que em pugui servir per defensar-me, perquè és clar que el que passa davant meu aviat m’arribarà.
No està bé dir-ho, però sempre porto a sobre una navalla. M’ha donat la seguretat que la meva personalitat necessitava. Així que la trec de la bossa i en desplego la fulla esmolada.
Ara ja tinc clar que allò que està provocant l’estat de pànic segueix una rutina: primer hi ha un flaix de llum i després, el crit esfereïdor.
Ara ja ho tinc molt a prop, deu ser al vagó del davant. Els crits de les persones són cada cop més esglaiadors, i si abans tenia por, ara puc parlar de pànic absolut. Ara serà el meu torn, i em preparo.
Llum blanca davant dels meus ulls. Un ésser surt d’una de les coves de la paret. És realment horrible: ulls vermells injectats en sang, s’abraona sobre meu amb alguna cosa a la mà que no puc identificar. Alço la meva i li clavo la navalla al braç. És ell o jo. La sang brolla de la ferida, i crida com un energumen. M’insulta i em dona cops de puny amb la mà sana.
El tren està a punt de sortir del túnel. Sona una sirena. Es fa la llum del dia, i puc veure bé l’espectre que m’ha atacat i que ara ja no em colpeja. S’agafa la mà ensangonada i em mira amb tota la ràbia del món.
Va vestit amb una túnica i caputxa negres, i té un nas exageradament gran.
De cop, s’alça. I quan penso que ha arribat la meva hora, el que fa és treure’s la careta que portava posada.
Sento crits una altra vegada, però aquesta vegada no són de por, sinó de sorpresa, repugnància i acusació... dels nens i dels pares del voltant, pel que acabo de fer al bruixot protagonista de l'atracció del tren de la bruixa.