Cercador
Una barca a la muntanya
Un relat de: Pepxi- Compartir:
Fa anys que, un cop per setmana, camino per un paratge de muntanya que m’encanta pel seu paisatge preciós i per com n’és d’inhòspit. Mai no hi he trobat ningú. M’agrada gaudir de l’excursió escoltant el silenci de la natura.
Avui, com cada dilluns —perquè cal començar la setmana en forma—, he deixat el cotxe al camí i he començat a caminar pel corriol per on sempre inicio la ruta.
Tot transcorre amb la normalitat exasperant que tant m’agrada fins que passa una cosa que em sorprèn, m’espanta, m’empal·lideix, em fa suar.
Com podeu entendre, conec el lloc a la perfecció, i allò que veig al mig del clar del bosc no és normal: una barca enmig del no-res, al bell mig de la muntanya.
És una llanxa amb cabina amb el nom SEVEN SEAS serigrafiat.
No hi ha manera d’entendre-ho: no hi ha mar, ni embassament, ni cap riu. Som al mig de la muntanya. La barca està sencera, bastant nova i en aparent bon estat. Sembla preparada per pescar. Les bateries estan carregades.
Trobo llibres i diaris, tots en anglès. El diari és del 6 de juny del 1986 però és que avui és 17 d’abril de 2025.
Reviso els armaris i hi trobo menjar en bon estat, begudes fresques a la nevera, roba una mica antiquada, i la documentació del vaixell. Veig que l’armador és un tal William Ryan, irlandès.
A fora hi ha peixos i granotes mortes al voltant de la barca. Ara me n’adono: hi ha un silenci absolut. L’aire no es mou. Els ocells han deixat de cantar.
No sé per què, però alguna cosa m’empeny a encendre la ràdio de la barca. Funciona. Se sent un missatge pel canal 16, el d’emergència, és una veu en anglès que demana ajuda per ràdio:
Mayday, mayday, mayday, aquí Seven Seas. Tenim important via d’aigua. Preveig l’enfonsament en cinc minuts. Coordenades 57.72650N, 3.60052W. Necessitem ajuda. Som dues persones: jo i el meu fill Keith.
Passat l’ensurt inicial, intento contestar pitjant el botó, però no obtinc resposta. La veu torna a demanar ajuda. Sembla un missatge gravat.
El missatge ressona dins el meu cap. El silenci sepulcral que m’envolta m’ofega.
L’he escoltat embadalit set o vuit vegades fins que finalment apago la ràdio.
Estic tremolant. Enteneu que la situació s’escapa a qualsevol raonament. Poseu-vos en el meu lloc.
Però, passats uns minuts, i sense cap motiu aparent, deixo de sentir angoixa. Ja no tinc nervis. Al contrari: entro en un estat d’absolut control mental que em porta a buscar per internet el nom del vaixell.
Trobo que és un nom força comú entre embarcacions, però hi ha una notícia que em colpeja:
Parla d’una barca, Seven Seas, que el 6 de juny del 1986 va embarrancar a les costes d’Irlanda i es va enfonsar. Fixeu-vos que és un dia després de la data del diari que he trobat. Busco per les coordenades del missatge i comprovo que coincideix amb la localització. Era aquesta barca.
Segons la notícia, hi viatjaven un pare i un fill. Només es va salvar aquest últim. Del pare no se’n va trobar mai el cos.
Una energia desconeguda em fa encendre de nou la ràdio. El missatge d’abans ha deixat de sonar. Només se sent una respiració.
—William? —pregunto pitjant el botó del walkie.
Sento la respiració continguda a l’altra banda. Jo continuo en aquell estat de calma inexplicable.
Passats uns segons, la veu contesta.
Era, efectivament, en William.
El que m’explica em fa entendre-ho tot.
Sí, soc mort, però no puc descansar en pau. Necessito explicar la veritat. El meu fill va provocar la via d’aigua i el trencament del timó, el vaixell es va enfonsar després de xocar contra les roques i vaig desaparèixer entre les onades per sempre més.
El meu fill va saltar abans i un còmplice que l’esperava en una embarcació propera el va recollir.
Em va matar per diners: fill únic, amb deutes de joc i drogues, però hereu de totes les meves empreses i propietats.
Necessito que expliquis la veritat perquè pugui descansar finalment en pau.
La ràdio s’apaga. Les bateries han deixat de funcionar i com si hagués estat un somni, en un no res es va esvair la barca i tot vestigi del que havia vist.
No sé si denunciant aquesta revelació es podrà fer alguna cosa per descobrir l’assassí i fer-lo pagar pels seus pecats, però ho intentaré.
En William m’ha donat una pista que, en mans de la policia, pot fer trontollar qualsevol coartada del seu fill.
Tot això és inversemblant, penso, ha estat un somni?, una al·lucinació? Ha passat això realment? La lògica em diu que no.
Començo a allunyar-me de l’indret cregut que realment havien estat tot imaginacions meves quan de sobte, a terra, veig una granota morta al mig del camí i un tros de diari datat June, 6, 1986!
Els ocells han tornat a cantar i jo he decidit buscar-me una nova ruta per seguir caminant cada dilluns.
Avui, com cada dilluns —perquè cal començar la setmana en forma—, he deixat el cotxe al camí i he començat a caminar pel corriol per on sempre inicio la ruta.
Tot transcorre amb la normalitat exasperant que tant m’agrada fins que passa una cosa que em sorprèn, m’espanta, m’empal·lideix, em fa suar.
Com podeu entendre, conec el lloc a la perfecció, i allò que veig al mig del clar del bosc no és normal: una barca enmig del no-res, al bell mig de la muntanya.
És una llanxa amb cabina amb el nom SEVEN SEAS serigrafiat.
No hi ha manera d’entendre-ho: no hi ha mar, ni embassament, ni cap riu. Som al mig de la muntanya. La barca està sencera, bastant nova i en aparent bon estat. Sembla preparada per pescar. Les bateries estan carregades.
Trobo llibres i diaris, tots en anglès. El diari és del 6 de juny del 1986 però és que avui és 17 d’abril de 2025.
Reviso els armaris i hi trobo menjar en bon estat, begudes fresques a la nevera, roba una mica antiquada, i la documentació del vaixell. Veig que l’armador és un tal William Ryan, irlandès.
A fora hi ha peixos i granotes mortes al voltant de la barca. Ara me n’adono: hi ha un silenci absolut. L’aire no es mou. Els ocells han deixat de cantar.
No sé per què, però alguna cosa m’empeny a encendre la ràdio de la barca. Funciona. Se sent un missatge pel canal 16, el d’emergència, és una veu en anglès que demana ajuda per ràdio:
Mayday, mayday, mayday, aquí Seven Seas. Tenim important via d’aigua. Preveig l’enfonsament en cinc minuts. Coordenades 57.72650N, 3.60052W. Necessitem ajuda. Som dues persones: jo i el meu fill Keith.
Passat l’ensurt inicial, intento contestar pitjant el botó, però no obtinc resposta. La veu torna a demanar ajuda. Sembla un missatge gravat.
El missatge ressona dins el meu cap. El silenci sepulcral que m’envolta m’ofega.
L’he escoltat embadalit set o vuit vegades fins que finalment apago la ràdio.
Estic tremolant. Enteneu que la situació s’escapa a qualsevol raonament. Poseu-vos en el meu lloc.
Però, passats uns minuts, i sense cap motiu aparent, deixo de sentir angoixa. Ja no tinc nervis. Al contrari: entro en un estat d’absolut control mental que em porta a buscar per internet el nom del vaixell.
Trobo que és un nom força comú entre embarcacions, però hi ha una notícia que em colpeja:
Parla d’una barca, Seven Seas, que el 6 de juny del 1986 va embarrancar a les costes d’Irlanda i es va enfonsar. Fixeu-vos que és un dia després de la data del diari que he trobat. Busco per les coordenades del missatge i comprovo que coincideix amb la localització. Era aquesta barca.
Segons la notícia, hi viatjaven un pare i un fill. Només es va salvar aquest últim. Del pare no se’n va trobar mai el cos.
Una energia desconeguda em fa encendre de nou la ràdio. El missatge d’abans ha deixat de sonar. Només se sent una respiració.
—William? —pregunto pitjant el botó del walkie.
Sento la respiració continguda a l’altra banda. Jo continuo en aquell estat de calma inexplicable.
Passats uns segons, la veu contesta.
Era, efectivament, en William.
El que m’explica em fa entendre-ho tot.
Sí, soc mort, però no puc descansar en pau. Necessito explicar la veritat. El meu fill va provocar la via d’aigua i el trencament del timó, el vaixell es va enfonsar després de xocar contra les roques i vaig desaparèixer entre les onades per sempre més.
El meu fill va saltar abans i un còmplice que l’esperava en una embarcació propera el va recollir.
Em va matar per diners: fill únic, amb deutes de joc i drogues, però hereu de totes les meves empreses i propietats.
Necessito que expliquis la veritat perquè pugui descansar finalment en pau.
La ràdio s’apaga. Les bateries han deixat de funcionar i com si hagués estat un somni, en un no res es va esvair la barca i tot vestigi del que havia vist.
No sé si denunciant aquesta revelació es podrà fer alguna cosa per descobrir l’assassí i fer-lo pagar pels seus pecats, però ho intentaré.
En William m’ha donat una pista que, en mans de la policia, pot fer trontollar qualsevol coartada del seu fill.
Tot això és inversemblant, penso, ha estat un somni?, una al·lucinació? Ha passat això realment? La lògica em diu que no.
Començo a allunyar-me de l’indret cregut que realment havien estat tot imaginacions meves quan de sobte, a terra, veig una granota morta al mig del camí i un tros de diari datat June, 6, 1986!
Els ocells han tornat a cantar i jo he decidit buscar-me una nova ruta per seguir caminant cada dilluns.
l´Autor
6 Relats
13 Comentaris
2555 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Soc músic amateur. Toco el baix elèctric en dos grups i dedico molt del meu temps, ara que puc, a fer cançons pròpies, temes senzills en català sense més pretensió que mostrar als meus amics i familiars la meva principal afició.Fa temps que el meu cercle més proper m'està animant a escriure, ja que consideren que les lletres de les meves cançons estan prou bé.
I és per això que navegant per internet, buscant un lloc a on em pogués sentir còmode tenint en compte que no havia escrit mai, que vaig trobar relatsencatala.cat.
M'he decidit doncs a fer el pas.
Espero aprendre dels bons relats que he pogut llegir i dels que en el futur gaudiré en aquesta fantàstica web.
Si teniu interès a escoltar les meves cançons em podreu trobar a Spotify cercant "Josep Xifré".
També em podreu trobar a YouTube cercant a Google per @josepxifre1964 (en aquest cas vaig penjant les cançons en format vídeo amb les lletres de les cançons).