No dic, i prou.

No dic res. Res de res. No dic, i prou.

Fa cinc dies que no parle. Com un autòmat marxe per dins de casa, sense emetre cap so. Fins i tot, alene lentament per no sentir els gasos entrar i sortir de mi. Només em queden els pensaments.

El cor el suporte, no tinc més remei mentre t'espere, per si véns ... però fins que me'n canse i l'ature amb un dit. Perquè un dit té molt de poder, un poder terrible, això ho sé ben be. I tant que ho sé. És una de les poques coses que sé. Me'n sé ben poques de coses. Algunes les sé per mi, i d'altres per tu, també pel teu dit que ara mastegue com una altra cabòria. Em dona igual que siga fred, quasi tan fred com la casa.

Recorde quan la vam obrar, també era hivern i no nevava.
És rar que neve per ací, tan prop de la mar.

Hi aniria a nadar, a tocar l'arena, a glopejar la sal... a surar... però no puc anar-hi. No puc perquè no vull, perquè m'és indiferent el desig que em vinga ara. Ara, o demà, o l'altre. Ja no em fan res els desitjos.

Què trista aquesta indiferència. Quin pes inamovible, quina gravetat més poderosa que m'esclafa i m'esclavitza, com una dolçor que amansa fins la neutralització total. No, no té res a veure amb el repòs. Qui puguera!

Menge apatia, bec apatia, respire apatia.

Quin mot aquest! Sempre m'ha fet riure. Però perquè el mirava de lluny, en abstracte.

Ara em fan riure tots els mots. Ja no em fan falta. No vull dir-los més. A qui?

Quan els usava, confiat del seu poder, sempre procurava lligar-los amb precisió malaltissa, obsés per fer-me intel·ligible. De vegades em deia que era l'únic que sabia el que evocaven, com tu. Els demés se'ls llançaven com les pedres, en una harca rabiosa i animal. Amb impotència pensava: tan valuosos, tan plens, tanta bellesa ... per estripar-los, per embrutir-los entre les dents. Perquè semblaven sons irracionals. Senzillament, hi havia tantes parles com parlants, i la confusió de seguida donava pas a la por i, a l'instant, en un acte reflex, a l'atac més virulent com a defensa front l'incomprensible. I jo, prompte, vaig esdevenir un més.

Tanta misèria m'aclapara. Em venç. Però ja no m'enutja. Ja he plorat prou i ja no em queda impotència. Fins això ho he esgotat.

Ara que has marxat, sóc el silenci que hem deixat.
Perquè no vas dir res. Només un dit, una mirada, i la porta.

El teu dit tot ho assenyalava, era la teua veu sense paraules. Com la teua mirada, tan entenedora i clara, com una darrera matinada. La porta... la porta es va tancar com una llosa.

Acabe d'obrir la finestra perquè entre l'alba.

Perquè et mulle de llum la roba.

Sí, t'he vestit.

He vestit el teu buit al llit, i al sofà, i a la cadira on seies a taula.
...

No, tampoc ara no han trucat a la porta.