Cercador
No abasto l'eternitat
Un relat de: joandemataro- Compartir:
De nou em tenalla la consciència
plantant-me al davant una estranya eternitat
que no sé abastar; potser no puc..
I m’angoixo, m’ofego,
li crido al silenci
i amb cremor a la boca
m’adono que és inútil el turment
doncs viure és patir també.
I eixugant-me els ulls
m’esforço per suportar el dolor de l’acer
i m’empasso la compassió
que em reclama la pròpia mirada.
II
Què seria sinó de la blanca Lluna
sense les ànimes perdudes que es busquen
a les aigües estancades del firmament .
I del perfum de la rosa
sense els cors dels amants
que s’entreguen a cegues .
I què seria de la puresa dels sentiments
sense l’agonia dels poetes,
tan enamorats de la vida,
que moren per manca d’amor.
III
És la consciència , sí, la que ens fa patir o gaudir, capriciosament,
la que dóna sentit a les nostres gàbies de carn,
la que ens desperta cada matí o ens abandona entre malsons,
la que ens roba l’al.licient o ens esperona.
I amb aquesta consciència , tan imperfecta,
de nou m’encaro, en desigual combat, a l’eternitat…
Fins que m’adono que aquesta arribarà sense angoixes,
doncs a la fi, la mort ens fa insensibles.
I és així com m’allibero d’aquest ofeg,
per un instant.
Comentaris
-
Difícil saber allò que cada cosa és[Ofensiu]joanalvol | 16-01-2012 | Valoració: 10
Jo no crec que la consciència ens tenalli. La consciència a res ens obliga, ens insinua allò que més ens convé. La consciència és la que sap. Allò que ens tenalla és l’ego; quan l’intel•lecte resol dissociar-se de la consciència i anar a la seva, cau en mans de l’ego, el gran ignorant.
Si fessim cas a la consciència molts dels entrebancs, moltes ensopegades en la vida, no hi serien i la mort no ens deixaria insensibles, ans al contrari.
Una abraçada, Joan
Joanalvol
-
Efectivament...[Ofensiu]brins | 12-01-2012 | Valoració: 10
Viure és, en moltes ocasions, patir i eixugar-se els ulls; fer-se mil preguntes incontestables, mentre gaudim d'un entorn curull d'excelsa natura, com si d'una paradoxa es tractés, però ens queda l'esperança d'una eternitat més benèvola.
Una abraçada, Joan,
Pilar -
Tasca difícil...[Ofensiu]Naiade | 10-01-2012 | Valoració: 10
...abastar l’eternitat. Un poema bell dins la crua realitat de la primera part, romanticisme místic a la segona. A la tercera plasmes la realitat on cadascú viu com pot debatent-se entre el ying i el yang de la vida. Endavant poeta allibera les teves angoixes i viu el moment.
Una forta abraçada
-
Gràcies Joan,[Ofensiu]free sound | 09-01-2012 | Valoració: 10
i que els poemes serveixin per anar alliberant,
per fer-nos pensar, per seguir cantant, i si cal lluitant....
Per regalar-nos paraules i no per fer mal.
Per molts anys!!! -
L’eternitat és enigmàtica[Ofensiu]rautortor | 09-01-2012
L’eternitat sempre és estranya. En principi, no ens correspon en tant que éssers mortals, però des de que el món és món la cobegem amb delit.
Els uns la cerquen amb la ment, altres amb obres que han de durar més que el bronze (Horaci), i altres amb la consciència, el camí més feixuc. La consciència és traïdora, sense ella voler, ens fa creure allò que no podem abastar ni amb la ment ni amb les obres, ens fa sentir únics i transcendents. La consciència, l’ànima, l’esperit... Qui toca tot això? I qui ho mou?
Com tu dius hi ha un dia, el darrer, que ens farà insensibles o eterns. Qui ho sap?
En llegir el teu poema, he recordat que en tenia un de semblant. Et convido a llegir-lo: Animula vagula.
Com ets Joan? Comencem bé l’any, amic!
Raül
Valoració mitja: 10
