Nihil

Ets la selva. Abundant.
Plena de vida;
excés de colors per descobrir.
Ets arbre amb milers de fulles i fulles
i fulles verdes i humides
que donen llar al real.

M'ha agradat molt el teu poema, Marta. M'has transmés una sensació contraposada de tot i res.
També envoltats de coses, i de bellesa podem sentir el teu Nihil... Amb les teves paraules però ens ho has fet sentir sobre la pell, amb molta força.

Una abraçada,

Leela

que s'escola entre els dies i les nits,
sorra que batega amb calidesa al cor,
desert de l'absurd, oasi del meu tot,
no sóc res, només visions que es buiden de cop.

(vaig veure el teu nom al fòrum l'altra dia, quan vaig fer "campana" i he vingut a conèixer el que ens ofereixes)

angie

val,
però crec que també ets quars de pell permeable i quelcom de verd i dins teu hi ha un oasi i una segona pell on batega un cor d'or negre... qui sobreviu al desert és quasi immortal;
tens una forma de fugir de la mediocritat i fer poesia fresca, rebel i que colpeja i entra, entra...
ptons i una abraçada!

ni un comentari tenia. I no està malament, tot i que potser mereixeria una mica més d'atencions....

El principi m'agrada molt
Sóc el desert. Sense res.
Només miratges;
falses visions que es buiden de cop.

I el següent vers també és prou bo
Sóc tonelades de sorra i sorra

Llegueixo el que dius a poc a poc, el paladejo i escolto el seu sò: sóc desert. Sóc Desert. Sóc Desert.

I un núvol de sorra s'endú les passions.
I un sol implacable m'asseca del tot.

Els dos últims versos, i això és una opinió, els hi passa alguna cosa. No acaben de funcionar. Pel que diuen i per com ho diuen. Potser sobra un i sorra (que consti que ja m'agraden les repeticions!), potser no cal dir que la sorra és seca i pàlida....

I l'últim vers, no m'agrada l'absurd, o bé no m'agrada damunt. O sigui, que no m'agradaen junts. Manies meves!

Benvinguda a relats en català, dos mesos tard!

Bruixot

p.s. Veus, he vist el teu nom al fòrum....Sort, sinó no t'hauria llegit!