El destí és juganer, el malparit.

Un relat de: Marta Figueras Carreras

Quan encara era una adolescent vaig conèixer un noi en una discoteca. Cada vegada que sortia en solia conèixer força, de nois: cares i veus d'una nit, noms que oblidava immediatament després de la presentació, dos petons per a cadascun d'ells, les mirades coincidint però amagant alhora pensaments diferents. Alguna cosa els devia atraure de la meva actitud o del meu físic perquè s'acostessin a parlar-me, però per a mi la majoria eren simples nois vulgars que seguien els patrons de qualsevol altre, mosques empipadores que sempre m'acabaven decebent.
Aquella nit estava especialment trista. Havia begut força, fumat sense ganes i ballat amb energia al mig de la pista, però cap d'aquestes mans havia aconseguit recollir-me l'ànim del terra. La meva amiga parlava amb algú que coneixíem i jo seia pensativa en un tamboret de la barra. De sobte algú al meu costat va demanar una cervesa a la cambrera. En girar-me, la seva cara s'estava girant també a mirar-me. Em va somriure. Mentre es posava a buscar els diners a les butxaques vaig observar-lo detalladament. M'agradava el seu estil descurat, el mocador que duia al coll (era l'únic noi amb un mocador al coll de tot el local i això em va fascinar), el pentinat, el calçat vell i tronat, però sobretot em va seduir un petit detall: una arracada en forma d'anelleta que duia al nas. Jo era una adolescent idealista que cercava la diferència i aquell noi aparentment rebel oferia una imatge que contrastava força amb la d'aquella gent que m'envoltava.
No puc recordar com va anar (l'alcohol juga males passades). Havíem sortit fora de la discoteca i sèiem al graó brut de la vorera de l'aparcament: "Si em fas un petó et marxarà la tristesa". El to de la seva veu era dolç, combinació perfecta amb una imatge de dur ben estudiada. En el fons havia resultat ser com tots els altres, però una mica d'una altra manera. Tot i que buscava el mateix petó que tots, no en vaig fugir, com sempre feia. D'ell no podia. Però tampoc estava disposada a cedir. Va parar la galta i va repetir: "Fes-me un petó i que fugi la tristesa". Sí, ara sí que no m'hi podia negar, un petó innocent, tendre, un petó que no em comprometia, un petó alliberador a la seva galta calenta i fina, mentre podia mirar l'anelleta brillant com una guspira que matisava la personalitat d'aquell nas moldejat sense patrons. Després del petó de criatura desassossegada vam somriure com nens que juguen a un joc prohibit. Però no, no fèiem res prohibit, només ens fèiem companyia una nit freda d'hivern, xerrant sobre nosaltres, quatre coses de la nostra vida: "Estudio, però també treballo els matins en un bar de Girona...Vull estudiar Història..." Els ulls li lluïen, blaus: "Abans de marxar t'he de demanar una cosa. Canvia'm aquesta arracada per la meva", mentre em tocava suaument l'orella. La idea em va fer somriure, allò sí que m'havia fet oblidar la tristesa per un moment. Ens vam intercanviar les anelles de plata abans d'acomiadar-nos. No ens veuríem mai més; cap dels dos vivia en aquella ciutat i hi havia escasses possibilitats que cap dels dos tornés mai a aquell lloc.
L'endemà només tenia ganes de plorar, la pena de la nit anterior m'havia augmentat sense motiu aparent. A classe, el professor em semblava un simple holograma a quilòmetres de distància, que parlava i gesticulava sense sentit, un petit ninot ambientant el meu entorn fosc i angoixant. Sí, angoixa és el que sentia, absència de ganes i sensació d'estar llençant la meva vida a les escombraries. I em venia ell a la ment, hi pensava una i altra vegada, la seva veu, la seva cara quan em mirava, el petó d'infant, les arracades...Era dilluns i em va sortir un poema.
Van passar dies, alguna setmana, potser. El vaig buscar sense buscar-lo. Arreu on anava em semblava que potser el destí, per pur atzar, ens hi creuaria (com ens havia creuat el primer i únic cop). Però el destí es va riure de les meves esperances i em va oferir cares noves, històries noves...l'oblit.
Quants anys deuen haver passat? Dos, potser tres. Estic en un concert ple de gent, asseguda en unes grades, amb la meva amiga, envoltades d'altres joves cansats d'estar drets, que fumen, beuen i xerren a crits. Se m'ocorre mirar a la meva esquerra. Un metre més enllà, al meu costat, assegut com jo, concentrat en manipular amb art el paper de fumar, un noi amb un mocador al coll i un nas amb caràcter em fa pensar en...com es deia? Jordi, encara ho recordo. Parla amb dues noies amb qui sembla que hi compartirà la marihuana. Com que cap dels tres es fixa en mi (la nit, la música i, sobretot, la multitud ens aïllen), me'l miro detingudament: el nas, la manera de vestir-se, la roba, els gestos, els cabells, si aixequés el cap...No puc treure-li els ulls de sobre fins que es gira un moment i li descobreixo un petit cercle de plata al costat del nas que em quedava ocult. Amb un ràpid gest mou les parpelles i mira un instant al lluny. Són els seus ulls, no en tinc cap dubte, blaus i absents com sempre, com l'única vegada que el vaig conèixer, com totes les vegades que el vaig imaginar. Ets tu, Jordi. Tu, a qui vaig escriure un poema que m'ha servit per recordar-te. Tu, a qui vaig fer un petó a la galta una nit trista d'aquell hivern adolescent. Ets tu, i encara portes l'anella; l'anella que potser és la meva o potser no, potser és la de qualsevol altra noia que has conegut en qualsevol altra banda. Ets tu. Però no em reconeixeries, no té sentit que et parli, que et digui: "Ei, te'n recordes?" Em miraries fent un gest d'estranyesa amb les celles fent ombra als teus ulls blaus i t'ho hauria d'explicar tot: "La noia amb qui vas intercanviar l'arracada..." Però no, millor així. Millor deixar-te fumar maria amb la colla, deixar d'observar-te, ara que estic segura que ets tu, i mirar, pensativa, els meus peus, amb el cap entre les mans, sense actuar. Quan torni a mirar cap a la meva esquerra, al meu costat, a un metre de distància, en lloc de trobar-t'hi a tu, hi haurà una parella xuclant-se a petons mentre es grapegen amb una mà i aguanten el got de cervesa amb l'altra. Tu ja no hi seràs, no m'hauràs vist ni ens haurem acomiadat, hauràs marxat un altre cop per sempre, un altre cop no tornaré a veure't mai més.

Comentaris

  • bo d'inici a fi[Ofensiu]
    Addison | 23-05-2006 | Valoració: 10

    M'ha agradat moltissim. Enganxa de bon principi. A vegades deixem passar una oportunitat perquè alguna cosa dins nostre ens diu que és la manera d'endur-nos el millor record. Segurament sigui així. :-)

  • Noia...[Ofensiu]
    AVERROIS | 17-05-2006 | Valoració: 10

    ...el teu relat és un deu. Perquè el vas deixar marxar? En la vida, i ho saps, no pots deixar passar les oportunitats. Si el tornés a trobar, tan sols l'hi has de dir " Ens canviem les arrecades". Si no te records de tú, et prens una birra i a viure que son dos dies. Una abraçada.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marta Figueras Carreras

Marta Figueras Carreras

30 Relats

90 Comentaris

32578 Lectures

Valoració de l'autor: 9.69

Biografia:
Nascuda el 21 de juliol del 1979 a Figueres (Girona), força tocada per la tramuntana que sovint hi bufa (com diu la cançó), ja de petita em va sortir la fal·lera d'escriure. Algú em va regalar el primer diari personal quan encara jugava a nines i saltava a corda al pati de l'escola, sense imaginar que aquell llibret seria el meu primer assaig en l'escriptura. Moltes pàgines, tinta, temps i pensaments són el camí fins el que escric ara, que espero que també formi part d'un trajecte encara més llarg cap a quelcom molt millor.

Bonica, de pell fosca i brillant;
nit, sigues la meva amant.

atram1979@hotmail.com

http://www.genetsenlatempesta.blogspot.com/