Cercador
Les pedres
Un relat de: Curculla- Compartir:
Les pedres
Era l'any 87 i va passar a l'escola. Jo tenia vuit anys i era una nena de pocs amics, però bons. Mentre les altres nenes saltaven a corda o jugaven a interrompre el joc dels nens, nosaltres dues sèiem sota les escales de fora, separades de tothom, a prop de la font, i partíem pedres. Que jo recordi, partir pedres no era un joc que ens hagués ensenyat ningú i, per descomptat, era un joc totalment desconegut per la resta de nens. El nostre joc, el nostre món, el nostre moment, el nostre petit secret. A l'hora del pati l'Estel i jo ens aïllàvem del món per contemplar les increïbles lluentors de l'interior de les pedres. Aquella infinitat de fantàstiques minúscules estrelletes pampalluguejants que s'ocultaven sota l'aparença avorrida i tosca de les pedres més comunes. Algun dia, sense saber com, havíem descobert que, trencant una pedreta amb el cop contundent d'un roc, apareixien dins seu sorprenents i diminutes espurnes brillants, de diferents colors i intensitats.
Per conservar els nostres tresors ens havíem fet amb pots de vidre, que anàvem omplint dia a dia, amb afany, entusiasme, il•lusió i certa competència per obtenir les peces més boniques. Era imprevisible el que guardava cada pedrota lletja dins seu; podíem obtenir, de la cosa més vulgar, l'ànima més preuada. Cada pedra era un gran misteri per descobrir amb l'avidesa de trobar sempre més i més bellesa.
Fins que, com sol passar amb els secrets, algú hi va voler entrar. Era un nen, gran. Feia dos cursos més i es feia respectar, a més de pels més petits, fet que no té massa mèrit, per tots els altres nens de la seva edat. Era alt, d'aspecte fort, cara robusta i expressió seriosa. Ros i amb els ulls clars i penetrants; el seu físic era imponent per a unes criatures d'escola que no havien sortit encara de l'ou, i especialment d'un contrast notori amb el d'una nena tan menuda com era jo. Tot i així, hi havia alguna cosa en aquell nen que m'entendria i convertia la por que despertava en els altres en un sentiment de compassió. Era un nen temut per tots perquè tenia una força física i un ímpetu i una irritabilitat fora del normal, però jo havia descobert en ell allò que l'afeblia als meus ulls. El seu aspecte extern imposava respecte però quan obria la boca no sabia dissimular la seva potent niciesa. Era un nen ximple. Era ben toix i per això em feia certa llàstima. Per a mi ser feble físicament no era massa greu, però sí, en canvi, ser-ho intel•lectualment. Per aquest motiu no valorava tant la fortalesa del seu cos com la deficiència del seu cap.
Un migdia, a l'hora de dinar, l'atzar em va portar a seure a la taula dels nens grans, al menjador de l'escola. Havia fet tard a la cua i no quedaven llocs lliures amb els nens de la meva edat. Vaig menjar nerviosa i callada, escoltant les converses dels altres, i gairebé vaig passar desapercebuda, si no hagués estat pel seu reclam, just en el moment que el professor m'acabava de donar permís per recollir i marxar. «Eh, tu!», va dir en veu alta atraient l'atenció de tots els seus amics. Vaig aturar-me, dreta, amb la safata a les mans, i el vaig mirar als ulls, esperant el que m'havia de dir. Ell es va aixecar amb calma, creant expectació en els seus companys, se'm va acostar, alt i gros com era, i ajupint-se lleugerament per arribar a la meva alçada em va dir a cau d'orella: «T'espero al porxo d'aquí 10 minuts». La safata es va agitar sostinguda per les meves mans lleument tremoloses. Ell no em feia cap por, era la gent mirant-me, que em posava nerviosa. No vaig contestar-li i em vaig allunyar en silenci mentre ell tornava a seure, seriós, donant per suposat que, com tots feien sempre, obeiria la seva imposició i no faltaria a la cita. Però no entrava en els meus plans anar al porxo deu minuts més tard, havia quedat amb l'Estel, que dinava a casa seva, a les escales de fora per partir pedres i no la podia deixar plantada perquè aquell ogre m'hagués citat sense ni tan sols donar-me'n un motiu.
Estàvem concentrades en la nostra tasca quan algú, amb veu sorpresa, exclamà: «Però què fas aquí? Que t'està esperant! Quan et trobi et...» I m'acabava de trobar. Tenia els ulls encesos i l'expressió més seriosa que mai: «Tu! Què t'he dit abans?» Se m'acostava, imponent, autoritari, mentre jo m'afanyava a guardar el pot ple de fragments de pedres dins la motxilla i apartava dissimuladament amb el peu el roc amb què les trencàvem. No vaig respondre. La sirena em salvà de les seves passes amenaçadores, que s'aturaren de cop, en sentir-la. «Com a les cinc no m'esperis a la muntanyeta...» No li feia falta acabar la frase, era suficient el to amb què la va pronunciar per entendre què podia passar-me si no feia el que m'ordenava.
A la sortida de classe no va ser necessari pujar la muntanyeta de davant de l'escola per trobar-lo; m'esperava al porxo, per on sabia que havia de passar per sortir, potser perquè no es fiava de mi i temia que tornés a faltar a la cita. En veure'm m'agafà del braç i m'apartà a un racó on no el distraiessin els nens que anaven sortint.
-Tu!, es pot saber què feu a l'hora del pati amb la teva amigueta?
-Què fem de què?
-Què feu, qus amagueu, qus he vist a sota de l'escala...
I llavors ho vaig recordar. Era cert que més d'un dia jo també l'havia vist, a través de la finestra, dins de l'aula que donava a la part de darrere de les escales, castigat per haver fet alguna de les seves heroïcitats, custodiat per un dels seus professors. Però mai l'havia vist mirar a fora, i menys a nosaltres, que gairebé ens arrupíem en un racó ben arrecerat amb un bon grapat de pedres per escorxar repartides per les butxaques dels pantalons, de la jaqueta, de la motxilla. No li podia negar, doncs, que fèiem alguna cosa, però sí que el podia excloure del secret.
-Res.
-Que m'ho diguis, ninyata!
-A tu què t'importa? -Em vaig atrevir a etzibar-li.
I vaig començar a córrer porxo enfora. No va trigar a clavar-me les grapes i, com un animal de caça arrossega la seva presa on més li convé per cruspir-se-la, em va estirar a la força cap als lavabos dels nens, però a l'entrada es va creuar amb algú i vaig aprofitar la sorpresa per desfer-me'n. Vaig esmunyir-me als lavabos de les nenes i em vaig tancar a dins, allà no s'atreviria a posar-hi els peus. Però la seva fúria podia més que el seu pudor i de seguida el vaig tenir a l'altra banda de la porta, intentant forçar-la. Ara sí que el temia. No sabia ben bé de què tenia por, què podia fer-me si aconseguia entrar? No s'atreviria a pegar-me, apallissar nenes i, a més, petites, era de covard, i dels de debò, la seva dignitat quedaria tacada per sempre. Una cosa eren les amenaces i una altra de ben diferent era fer mal de debò a una nena dos cursos més petita. Però estava massa acostumat a tenir-ne prou amb les intimidacions verbals, com podia estar segura que aquell cap farcit d'estultícia sabria com actuar quan no obtenia la resposta de sempre? Estava acorralada, no tenia més sortida que la porta que em separava d'ell, així que, agafant una bona quantitat d'aire, la vaig obrir. Es va quedar al llindar, bloquejant-me la sortida, i em va mirar llarga estona des de la seva alçada, amb els ulls petits i la boca estreta d'ira.
-T'has passat -em va dir sense moure's-. Em diràs lu que feu a l'hora del pati!
Va fer una passa cap a mi amb la mà alçada, la va deixar anar sobre el meu clatell i va començar a fer força cap a baix, fent-me ajupir cap al vàter, brut i pudent i sense tapa. Jo també feia força cap amunt, però era en va, em feia mal i cada vegada veia més a prop l'aigua que reposava aliena al meu agitament al fons de la tassa incrustada de ronya. Amb el dolor al coll sentia també com s'incrementava un fàstic abismal al fons de les meves entranyes. Al principi no el creia capaç de fer-ho i per això vaig oferir tanta resistència com vaig poder, però quan vaig veure que no s'aturava i jo cada vegada tenia el forat fastigós més a prop li vaig dir:
-Para, para!, que t'ho dic! -Es va aturar.
-Què guardeu a les butxaques, a veure! -Abans que m'hi fiqués la seva mà, vaig enfonsar les meves a les butxaques dels pantalons i en vaig treure dos grapadets de pedres senceres.
-Són màgiques -vaig dir sense cap emoció ni esperances que s'ho cregués.
-Ah, sí? -va dir en un to de burla, i me'n va agafar una per examinar-la.
-Si les guardes, les observes, les acarones i els parles suaument cada dia, a final de curs ho aproves tot -vaig improvisar.
Esperava que no seria tan estúpid d'empassar-s'ho però que potser sí que es pensaria que dues nenes dos anys més petites eren encara prou innocents per creure-s'ho. Però és evident que vaig tocar-li el punt feble perquè no va trigar a exigir-me:
-Dom! Dom-les totes!
-Té.
Mentre jo buidava les meves butxaques ell anava omplint les seves, molt seriós. Al final no havia resultat tan difícil treure-me'l de sobre, almenys fins que s'adonés que allò era una ximpleria.
Al dia següent vaig proposar a l'Estel un nou refugi per preservar el nostre secret. Quan tornàvem cap a classe després del pati, a uns cinc metres de distància, vaig ensopegar amb els seus ulls de nou. Em mirava, altra vegada (quan jo creia que l'havia perdut de vista per un temps), però aquest cop no tenia foc, ni ira, ni alçada a la seva mirada; eren uns ulls atrapats en una immensa tristesa els que m'observaven caminar cap al passadís, rere els altres nens. Estava acorralat contra la paret, amb el meu grapat de pedres a la mà estesa i envoltat de deu o dotze nens que reien i li deien coses que jo no sentia, però que no era difícil deduir. El pobre neci no havia tingut temps de comprovar per si mateix que no existia cap màgia en el ritual que li havia explicat i acabava de perdre tot el seu poder per culpa de les meves pedres.
Lluny d'envair-me l'orgull de la venjança, vaig sentir una gran pietat per aquell ésser il•lús que havia cregut que el món era tan simple i tan fàcil de mantenir sota les seves ordres. Aquell dia, en aquell moment, caminant cap a la classe de tercer A, amb l'atenció fixada en aquella criatura de físic puixant que estava a punt de deixar escolar la seva autoritat en el riu que anava aigualint els seus ulls clars, bregant per desbordar-se i córrer lliurement galtes avall, vaig aprendre què era la commiseració. Va néixer en mi, per primera vegada, un sentiment que m'havia d'aflorar molts altres cops al llarg de la meva vida, i del qual trigaria molts anys encara a saber el nom.
Durant els dies següents vaig esperar una represàlia seva que pogués sobrevenir-me en el moment menys pensat. Per sorpresa meva, res agreujant no va esdevenir-se. Va ser una tarda, a la sortida, que el vaig tornar a veure de lluny. Anava amb un grup de nens de la seva edat, però ja no era ell qui caminava al capdavant, ni donava ordres, ni manipulava els altres amb amenaces, ni feia cara de pomes agres amb aquella serietat extrema d'altres vegades. Els vaig observar durant una bona estona, mentre esperava que sortissin els meus germans, i els vaig veure iniciar un joc misteriós que requeria molta atenció de tots els participants congregats en un cercle, i en el qual aparentment no hi entraven discussions ni disputes.
Dos dies més tard, quan marxava cap a casa, el vaig tornar a veure des de la finestra del cotxe. Esperava, sol, que el vinguessin a buscar els seus pares, recolzat en una cantonada, amb el cap cop, observant alguna cosa que sostenia amb cura entre les mans. En passar amb el cotxe just per davant seu m'hi vaig fixar bé: eren les pedres! Encara les guardava, encara hi dipositava la seva fe, després de tot, del meu engany, de la vexació dels seus amics, de la pèrdua del seu poder...
No faltava gaire per final de curs i l'Estel i jo, al nou refugi, vam poder continuar les nostres descobertes magnífiques fins l'arribada de l'estiu, que, un any més, ens separà durant els mesos de més calor.
Al curs següent vam descobrir nous jocs i vam dedicar les nostres energies a noves motivacions, deixant enrere el gran interès que havíem tingut per les pedres partides. Ja gairebé havia oblidat aquell nen gran que un dia me les va fer passar magres, quan un matí el vaig tornar a veure. Havia crescut i al costat dels seus companys de classe encara era més imponent que abans. Em va sorprendre veure'l entrar a la mateixa classe que els seus amics del curs anterior; contra tot pronòstic, i qui sap si d'alguna manera influït per la seva creença cega en la màgia de les pedres, ho havia aprovat tot i havia passat de curs! Vaig quedar-me quieta al mig del passadís, mirant bé el número de la seva classe. Llavors vaig sentir unes ganes irreprimibles d'explicar-li el veritable secret de les pedres i revelar-li tanta bellesa vedada a les mirades comunes. Però l'estat ideal d'un secret és ser conegut exclusivament per dues persones, com a màxim. Així que vaig concloure que era millor aguantar-me les ganes de compartir-lo si volia evitar que partir pedres es convertís en el joc de moda, conegut per tothom i gastat i vulgaritzat pels nens mediocres.
Era l'any 87 i va passar a l'escola. Jo tenia vuit anys i era una nena de pocs amics, però bons. Mentre les altres nenes saltaven a corda o jugaven a interrompre el joc dels nens, nosaltres dues sèiem sota les escales de fora, separades de tothom, a prop de la font, i partíem pedres. Que jo recordi, partir pedres no era un joc que ens hagués ensenyat ningú i, per descomptat, era un joc totalment desconegut per la resta de nens. El nostre joc, el nostre món, el nostre moment, el nostre petit secret. A l'hora del pati l'Estel i jo ens aïllàvem del món per contemplar les increïbles lluentors de l'interior de les pedres. Aquella infinitat de fantàstiques minúscules estrelletes pampalluguejants que s'ocultaven sota l'aparença avorrida i tosca de les pedres més comunes. Algun dia, sense saber com, havíem descobert que, trencant una pedreta amb el cop contundent d'un roc, apareixien dins seu sorprenents i diminutes espurnes brillants, de diferents colors i intensitats.
Per conservar els nostres tresors ens havíem fet amb pots de vidre, que anàvem omplint dia a dia, amb afany, entusiasme, il•lusió i certa competència per obtenir les peces més boniques. Era imprevisible el que guardava cada pedrota lletja dins seu; podíem obtenir, de la cosa més vulgar, l'ànima més preuada. Cada pedra era un gran misteri per descobrir amb l'avidesa de trobar sempre més i més bellesa.
Fins que, com sol passar amb els secrets, algú hi va voler entrar. Era un nen, gran. Feia dos cursos més i es feia respectar, a més de pels més petits, fet que no té massa mèrit, per tots els altres nens de la seva edat. Era alt, d'aspecte fort, cara robusta i expressió seriosa. Ros i amb els ulls clars i penetrants; el seu físic era imponent per a unes criatures d'escola que no havien sortit encara de l'ou, i especialment d'un contrast notori amb el d'una nena tan menuda com era jo. Tot i així, hi havia alguna cosa en aquell nen que m'entendria i convertia la por que despertava en els altres en un sentiment de compassió. Era un nen temut per tots perquè tenia una força física i un ímpetu i una irritabilitat fora del normal, però jo havia descobert en ell allò que l'afeblia als meus ulls. El seu aspecte extern imposava respecte però quan obria la boca no sabia dissimular la seva potent niciesa. Era un nen ximple. Era ben toix i per això em feia certa llàstima. Per a mi ser feble físicament no era massa greu, però sí, en canvi, ser-ho intel•lectualment. Per aquest motiu no valorava tant la fortalesa del seu cos com la deficiència del seu cap.
Un migdia, a l'hora de dinar, l'atzar em va portar a seure a la taula dels nens grans, al menjador de l'escola. Havia fet tard a la cua i no quedaven llocs lliures amb els nens de la meva edat. Vaig menjar nerviosa i callada, escoltant les converses dels altres, i gairebé vaig passar desapercebuda, si no hagués estat pel seu reclam, just en el moment que el professor m'acabava de donar permís per recollir i marxar. «Eh, tu!», va dir en veu alta atraient l'atenció de tots els seus amics. Vaig aturar-me, dreta, amb la safata a les mans, i el vaig mirar als ulls, esperant el que m'havia de dir. Ell es va aixecar amb calma, creant expectació en els seus companys, se'm va acostar, alt i gros com era, i ajupint-se lleugerament per arribar a la meva alçada em va dir a cau d'orella: «T'espero al porxo d'aquí 10 minuts». La safata es va agitar sostinguda per les meves mans lleument tremoloses. Ell no em feia cap por, era la gent mirant-me, que em posava nerviosa. No vaig contestar-li i em vaig allunyar en silenci mentre ell tornava a seure, seriós, donant per suposat que, com tots feien sempre, obeiria la seva imposició i no faltaria a la cita. Però no entrava en els meus plans anar al porxo deu minuts més tard, havia quedat amb l'Estel, que dinava a casa seva, a les escales de fora per partir pedres i no la podia deixar plantada perquè aquell ogre m'hagués citat sense ni tan sols donar-me'n un motiu.
Estàvem concentrades en la nostra tasca quan algú, amb veu sorpresa, exclamà: «Però què fas aquí? Que t'està esperant! Quan et trobi et...» I m'acabava de trobar. Tenia els ulls encesos i l'expressió més seriosa que mai: «Tu! Què t'he dit abans?» Se m'acostava, imponent, autoritari, mentre jo m'afanyava a guardar el pot ple de fragments de pedres dins la motxilla i apartava dissimuladament amb el peu el roc amb què les trencàvem. No vaig respondre. La sirena em salvà de les seves passes amenaçadores, que s'aturaren de cop, en sentir-la. «Com a les cinc no m'esperis a la muntanyeta...» No li feia falta acabar la frase, era suficient el to amb què la va pronunciar per entendre què podia passar-me si no feia el que m'ordenava.
A la sortida de classe no va ser necessari pujar la muntanyeta de davant de l'escola per trobar-lo; m'esperava al porxo, per on sabia que havia de passar per sortir, potser perquè no es fiava de mi i temia que tornés a faltar a la cita. En veure'm m'agafà del braç i m'apartà a un racó on no el distraiessin els nens que anaven sortint.
-Tu!, es pot saber què feu a l'hora del pati amb la teva amigueta?
-Què fem de què?
-Què feu, qus amagueu, qus he vist a sota de l'escala...
I llavors ho vaig recordar. Era cert que més d'un dia jo també l'havia vist, a través de la finestra, dins de l'aula que donava a la part de darrere de les escales, castigat per haver fet alguna de les seves heroïcitats, custodiat per un dels seus professors. Però mai l'havia vist mirar a fora, i menys a nosaltres, que gairebé ens arrupíem en un racó ben arrecerat amb un bon grapat de pedres per escorxar repartides per les butxaques dels pantalons, de la jaqueta, de la motxilla. No li podia negar, doncs, que fèiem alguna cosa, però sí que el podia excloure del secret.
-Res.
-Que m'ho diguis, ninyata!
-A tu què t'importa? -Em vaig atrevir a etzibar-li.
I vaig començar a córrer porxo enfora. No va trigar a clavar-me les grapes i, com un animal de caça arrossega la seva presa on més li convé per cruspir-se-la, em va estirar a la força cap als lavabos dels nens, però a l'entrada es va creuar amb algú i vaig aprofitar la sorpresa per desfer-me'n. Vaig esmunyir-me als lavabos de les nenes i em vaig tancar a dins, allà no s'atreviria a posar-hi els peus. Però la seva fúria podia més que el seu pudor i de seguida el vaig tenir a l'altra banda de la porta, intentant forçar-la. Ara sí que el temia. No sabia ben bé de què tenia por, què podia fer-me si aconseguia entrar? No s'atreviria a pegar-me, apallissar nenes i, a més, petites, era de covard, i dels de debò, la seva dignitat quedaria tacada per sempre. Una cosa eren les amenaces i una altra de ben diferent era fer mal de debò a una nena dos cursos més petita. Però estava massa acostumat a tenir-ne prou amb les intimidacions verbals, com podia estar segura que aquell cap farcit d'estultícia sabria com actuar quan no obtenia la resposta de sempre? Estava acorralada, no tenia més sortida que la porta que em separava d'ell, així que, agafant una bona quantitat d'aire, la vaig obrir. Es va quedar al llindar, bloquejant-me la sortida, i em va mirar llarga estona des de la seva alçada, amb els ulls petits i la boca estreta d'ira.
-T'has passat -em va dir sense moure's-. Em diràs lu que feu a l'hora del pati!
Va fer una passa cap a mi amb la mà alçada, la va deixar anar sobre el meu clatell i va començar a fer força cap a baix, fent-me ajupir cap al vàter, brut i pudent i sense tapa. Jo també feia força cap amunt, però era en va, em feia mal i cada vegada veia més a prop l'aigua que reposava aliena al meu agitament al fons de la tassa incrustada de ronya. Amb el dolor al coll sentia també com s'incrementava un fàstic abismal al fons de les meves entranyes. Al principi no el creia capaç de fer-ho i per això vaig oferir tanta resistència com vaig poder, però quan vaig veure que no s'aturava i jo cada vegada tenia el forat fastigós més a prop li vaig dir:
-Para, para!, que t'ho dic! -Es va aturar.
-Què guardeu a les butxaques, a veure! -Abans que m'hi fiqués la seva mà, vaig enfonsar les meves a les butxaques dels pantalons i en vaig treure dos grapadets de pedres senceres.
-Són màgiques -vaig dir sense cap emoció ni esperances que s'ho cregués.
-Ah, sí? -va dir en un to de burla, i me'n va agafar una per examinar-la.
-Si les guardes, les observes, les acarones i els parles suaument cada dia, a final de curs ho aproves tot -vaig improvisar.
Esperava que no seria tan estúpid d'empassar-s'ho però que potser sí que es pensaria que dues nenes dos anys més petites eren encara prou innocents per creure-s'ho. Però és evident que vaig tocar-li el punt feble perquè no va trigar a exigir-me:
-Dom! Dom-les totes!
-Té.
Mentre jo buidava les meves butxaques ell anava omplint les seves, molt seriós. Al final no havia resultat tan difícil treure-me'l de sobre, almenys fins que s'adonés que allò era una ximpleria.
Al dia següent vaig proposar a l'Estel un nou refugi per preservar el nostre secret. Quan tornàvem cap a classe després del pati, a uns cinc metres de distància, vaig ensopegar amb els seus ulls de nou. Em mirava, altra vegada (quan jo creia que l'havia perdut de vista per un temps), però aquest cop no tenia foc, ni ira, ni alçada a la seva mirada; eren uns ulls atrapats en una immensa tristesa els que m'observaven caminar cap al passadís, rere els altres nens. Estava acorralat contra la paret, amb el meu grapat de pedres a la mà estesa i envoltat de deu o dotze nens que reien i li deien coses que jo no sentia, però que no era difícil deduir. El pobre neci no havia tingut temps de comprovar per si mateix que no existia cap màgia en el ritual que li havia explicat i acabava de perdre tot el seu poder per culpa de les meves pedres.
Lluny d'envair-me l'orgull de la venjança, vaig sentir una gran pietat per aquell ésser il•lús que havia cregut que el món era tan simple i tan fàcil de mantenir sota les seves ordres. Aquell dia, en aquell moment, caminant cap a la classe de tercer A, amb l'atenció fixada en aquella criatura de físic puixant que estava a punt de deixar escolar la seva autoritat en el riu que anava aigualint els seus ulls clars, bregant per desbordar-se i córrer lliurement galtes avall, vaig aprendre què era la commiseració. Va néixer en mi, per primera vegada, un sentiment que m'havia d'aflorar molts altres cops al llarg de la meva vida, i del qual trigaria molts anys encara a saber el nom.
Durant els dies següents vaig esperar una represàlia seva que pogués sobrevenir-me en el moment menys pensat. Per sorpresa meva, res agreujant no va esdevenir-se. Va ser una tarda, a la sortida, que el vaig tornar a veure de lluny. Anava amb un grup de nens de la seva edat, però ja no era ell qui caminava al capdavant, ni donava ordres, ni manipulava els altres amb amenaces, ni feia cara de pomes agres amb aquella serietat extrema d'altres vegades. Els vaig observar durant una bona estona, mentre esperava que sortissin els meus germans, i els vaig veure iniciar un joc misteriós que requeria molta atenció de tots els participants congregats en un cercle, i en el qual aparentment no hi entraven discussions ni disputes.
Dos dies més tard, quan marxava cap a casa, el vaig tornar a veure des de la finestra del cotxe. Esperava, sol, que el vinguessin a buscar els seus pares, recolzat en una cantonada, amb el cap cop, observant alguna cosa que sostenia amb cura entre les mans. En passar amb el cotxe just per davant seu m'hi vaig fixar bé: eren les pedres! Encara les guardava, encara hi dipositava la seva fe, després de tot, del meu engany, de la vexació dels seus amics, de la pèrdua del seu poder...
No faltava gaire per final de curs i l'Estel i jo, al nou refugi, vam poder continuar les nostres descobertes magnífiques fins l'arribada de l'estiu, que, un any més, ens separà durant els mesos de més calor.
Al curs següent vam descobrir nous jocs i vam dedicar les nostres energies a noves motivacions, deixant enrere el gran interès que havíem tingut per les pedres partides. Ja gairebé havia oblidat aquell nen gran que un dia me les va fer passar magres, quan un matí el vaig tornar a veure. Havia crescut i al costat dels seus companys de classe encara era més imponent que abans. Em va sorprendre veure'l entrar a la mateixa classe que els seus amics del curs anterior; contra tot pronòstic, i qui sap si d'alguna manera influït per la seva creença cega en la màgia de les pedres, ho havia aprovat tot i havia passat de curs! Vaig quedar-me quieta al mig del passadís, mirant bé el número de la seva classe. Llavors vaig sentir unes ganes irreprimibles d'explicar-li el veritable secret de les pedres i revelar-li tanta bellesa vedada a les mirades comunes. Però l'estat ideal d'un secret és ser conegut exclusivament per dues persones, com a màxim. Així que vaig concloure que era millor aguantar-me les ganes de compartir-lo si volia evitar que partir pedres es convertís en el joc de moda, conegut per tothom i gastat i vulgaritzat pels nens mediocres.
