De tristor

Esbufega, cansada. S'arrossega.
Inunda amb els seus plors les terres
i s'hi ofega agonitzant
en un tràgic gest d'abatiment.
Mor ensorrada sota negres ombres de plom
i, recargolada en un embús d'impotència,
s'extingeix en l'abisme del fossar
la meva obscura, pesarosa,
ombrívola, desvalguda vida.
Quina catàstrofe més grossa és haver nascut,
i quina gran festa deixar de viure.