N'ESTÂ PLE

Va ser el dia que van tenir la reunió de veïns. Com sempre, volia imposar la seva opinió i aquesta vegada no se’n sortia. Creia que tenia raó i no escoltava el que li deien: ell s’ho havia rumiat, tenia clar com, quan, qui i per què s’havia de fer. El veí del 2n 2a també ho tenia clar, però d’una altra manera. Va seguir insistint malgrat que la resta de veïns es decantaven per l’altra opció. El to va anar pujant i els arguments i el respecte, baixant. La frase li va espetegar com una coça de ruc en mig de la cara. No se’n va sortir. «Ja s’ho faran. Com que no anirà bé, aniré a la reunió amb cartellet penjat al pit “Jo ja ho deia”». Però aquella frase el va ferir. No s’ho creia, però el dubte hi era.

Una tarda no havia anat a la feina per mor de fer una gestió, l’havien atès de seguida i tenia una bona estona lliure , va decidir anar-ho comprovar. Caminava a poc a poc, com si la pujada suau dels carrers vencés les seves forces, però en realitat el frenava el temor de descobrir una veritat incòmode.

Es va aturar davant del portal, només un moment, el temps just per adonar-se que no l’havia traspassat mai. Aquell àngel esculpit en el medalló que coronava l’arc li va fer basarda. La graveta cruixia sota els seus peus trencant el silenci. Va mirar a dreta i esquerra, com desconcertat, com si no sabés que hi havia anat a buscar. Com si vingués d’un punt llunyà, la paraula se li va anar fent grossa fins que la veia com si tingués davant dels ulls un teló amb la paraula escrita. Va anar resseguint les làpides amb la mirada. A totes hi havia el nom i a sota la paraula: Imprescindible. Era veritat, el cementiri n’estava ple.