Necròpolis ciutat comtal

...i amb imatges molt interesants, tant de tesi com poètiques.
Ets un autor seriós en tots els aspectes: reflexiu, intel·ligent, amb una extensa vida sensorial.
Et felicito de tot cor.

totalment d'acord amb el contingut.
a la ciutat comtal no és viu, ni tampoc acabas morint, simplement ets com un sonambul.
et dona el just per no poder fugir, però si aconsegueixes marxar ja no tornaràs més.

si fa no fa preferiria, al meu parer -que també n'és el vostre-, oferir-vos cants i relats a la bellesa de la vida. De moment, només em resta per editar a relats una història sobre el fòrum que continuarà per aquest camí...

després prometo afegir nous aires als meus contes.

Primer de tot: aquesta poesia no deixa de ser un exercici de ficció.

Vull dir que els somnàmbuls no sóm ni tu ni jo en particular.

La cruesa de la poesia, de fet, no és més que una de les multiples cares del poliedre de visions que pot oferir una ciutat. I la urbanitat sempre restarà molt lluny de la veritable qualitat de vida.

Jo he nascut a Barcelona i hi he viscut, com ara, fins als cinc anys. La resta de la meva vida he viscut a St. Cugat, però sempre he estudiat a la ciutat comtal. I, de fet també haig de dir que no conec ciutat més meravellosa on viure-hi -de debò-. Això no treu, tanmateix, que l'horror es pugui apropiar del meu enteniment en un moment donat.

En resum, l'art i la literatura, a més de bellesa, també pot esdevenir lletgesa. Preferiblement, sempre serà desitjable, per mi personalment, lo primer. Ara bé, lo segon també hi és.

Això no vol dir que si no us agrada la poesia hagueu de canviar d'opinió eh!

Gràcies pels comentaris companyons relataires, m'he sentit molt afalagat per les aportacions... només volia esclarir que no pretenia fer una ofensa contra la ciutat i els seus amants, entre d'altres coses perquè també en sóc (de ciutadà i d'amant) i ja fa molts anys que la gaudeixo i la descubreixo. El meu racó? la plaça St Felip Neri.

He nascut i m'hi he criat i he crescut.
Hi he viscut les primeres pelades de genoll,
els primers amors i els darrers,
hi he après a conduir,
hi he après a admirar exposicions i biblioteques,
hi he après a passejar (primer vaig aprendre a caminar pel Parc del Guinardó),
hi he après a trobar-hi gent, a compartir-hi coses,
hi he après a estudiar, a treballar
hi he après que hi ha gent que pot fer les coses per millorar-les i gent que pot empitjorar-les,
hi he après que hi ha persones cruels i persones que no ho són.
No és solitària, com diu la shuhua, i he vist més brutícia a poblets encantadors... Però això no és el consol...

Com a poesia no està malament però, seguint el comentari de la NinniN, o et falta molt per veure o només veus la part dolenta. Jo també estic enamorat de Barcelona.

Biel.

I pels despistats: el defensar la meva ciutat, no implica de cap de les maneres desmerèixer el que no és la meva ciutat. Que consti en acta!

NinniN

Amb tot el respecte, Cugat.

No em pot agradar una crítica tópica de la ciutat on visc i de la que estic tant enamorada.

Crec que et queda molt encara per veure, i per llegir (com diu la shu, és una ciutat amb molta história, i saber-la, o conèixe-la, és gaudir-la).

El que vivim aquí, tenim vides, som feliços, ens enamorem, vivim, morim.
No anem com a somnàmbuls deambulant pel carrer (passegem, com es pot fer pel camp, que naturalment és més saludable, però tant enriquidor, anem a treballar, a buscar criatures (si! hi ha criatures, que neixen amb l'extranya facultat de respirar aquest aire impur que tenim a la ciutat!) a les escoles, a fer esport (si, també sé que és més sa anar a còrrer o a caminar per la muntanya, o pel mar), i quedem per fer cafès i per prendre copes, amb els nostres amics, que són tant grisos i somnàmbuls, provablement, als teus ulls, com nosaltres.

Que hi ha molt soroll? I tant. Que és bruta? Podria ser-ho mes (a ningú li agradaría, però no es podria cambiar, com no es pot cambiar ara). Que hi ha grata cels? Tampoc n'hi ha per tant. Em sembla que Barcelona, té altres coses molt més interessants sobre les que parlar.

Apa, ja t'he fotut un rollo d'aquests de fanàtica de la ciutat, però és que penso que no l'has de veure tant grisa perquè no ho és. Si portes pocs dies, o comences a gaudir-ne o no suportaràs estar aquí.

Has de disfrutar d'allà on vagis, o els llocs podràn amb tú. Comprendria que no en disfrutèssis si fós un fosat de turtura i t'estèssin clavant escuradents sota les ungles, però, que jo sàpiga, no t'ho estàn fent, oi?

Bueno, paro que vaig envalada.
Espero que no hagi sonat agressiu (potser ho és una mica), però és normal, quan sents que ofenen quelcom que sents teu, oi?

Una abraçada,

NinniN

PD: shu, no hauria pogut descriure millor que tú els plaers de la ciutat!

La ciutat Comtal és tal com la descrius, però també no ho és.
Passejar pel barri Gòtic un dia de pluja. Sendejar per les Rambles una tarda de sol. Perdre`t pel barri de Gràcia una nit que no tinguis res a fer. Caminar pel barri de Sants un matí nostàlgic. Veuràs que la ciutat té (com tots nosaltres) moltes vides. Sants i Gràcia, per exemple, són antics pobles i com a tal, conserven uns carrers estrets, unes cases boniques i unes festes originals. El Casc Antic, si hi pares atenció, et parlarà de quan els cavallers, a l'era medieval, anàven a l'esglèsia del Pi a galantejar les dames. O de quan els romans feien les muralles. Segur que, on ara s'aixexa la catedral, temps era temps h havia un temple íber. Tu, com a mortal, pots parlar amb les pedres? Els noms dels carrers et diran molt del seu passat.
A part, hi ha més llocs on anar, tant d'estudi com´lúdics.
Però tens raó: barcelona és una ciutat surollosa, bruta i solitària I quan passa el camió de les escombraries, m'importa un rabe la catedral, els íbers i la muralla romana.

un pe´to
gloria