Postal desde l'espai

A la pròxima guerra mundial tornaré a néixer. RADIOHEAD, "Ok computer".

__________________________________________________

Estació orbital Alexandria II; durant el renaixement postmodern.

Un eclipsi solar amb el planeta Terra ha fet ressuscitar a la Lluna que a hores d'ara llueix amb una intensitat radiant. Sóc a la consulta de la doctora Robert, ella és la meva assistenta psicològica d'assignació. La vida aquí a l'espai és severa amb les persones i és insípida amb sí mateixa. No s'hi pot viure allà on no hi arrela la vida i aquí… doncs bé, aquí tampoc s'hi fa l'excepció. És per això que als cosmonautes se'ns assigna un assistent psicològic personal. Avui toca sessió regressiva, així que tancaré els ulls i quan la droga m'arremeti ja no podré re-cor-dar…

Recordo que un nen botava la pilota en el balcó d'un àtic d'un edifici de la ciutat vella. Recordo que mentre hi jugava feia riure a la seva germana que tot just aprenia a caminar. Tot plegat era una postal bellíssima, tanmateix la brutícia gràcies a l'abandó que toleraven els seus pares n'esguerrava el bressol per a aquella mainada. Tot i així els infants fruïen i juguinejaven d'allò més amb la pilota dels seus ulls. Una pilota, la dels seus ulls, que ja no ho fou més quan aquesta va deixar de botar. La pilota ja no tornaria a botar gràcies a l'abandó de la barana rovellada en el descuit d'un punxó estellós sense importància. Llavors el nen ja no tornaria a jugar-hi més. I la nena, a resultes d'això, ja no tornaria a gaudir-ne més. Jo, que tenia la finestra oberta, no podia cridar-los, no vaig tenir esma per dir-los que fessin quelcom perquè la pilota deixés de desinflar-se. No podia deixar d'observar aquella imatge i ells, mentrestant, miraven com la pilota rodolava deficientment i aquesta no deixava de desinflar-se. La pilota estava a punt de rebentar. Aquell filet d'aire que s'escapava. Aquell filet de vida que se'ls escapava de les mans. Recordo que la nena va començar a bramar: allò va acabar d'aterroritzar-me. El nen, amb els seus ulls atònits i amb els seu gest desconcertat, feia esforços per mirar de no plorar. Jo provava de cridar una vegada i una altra, però per més que m'hi esforçava m'ennuegava la rendició de la impotència i rodolava la pilota abonyegant-se i enduent-se-la la torpesa.

Tinc sed… vull aigua. No em puc moure. Vaja, quin atordiment. És clar, era a la consulta… ja s'ha acabat. Mi-te-la. La doctora. Ves a saber en què pensa… què estrany? no sap que m'estic aquí tot despert. Tinc molta sed. I ella? immòbil. No diu res. Què estrany? s'està totalment inalterable. Però què li passa? Què desconcertant, per què no es mou? Què mira? Oh no! quin horror! Un eclipsi solar anular. Des d'aquí són espantosos… aquesta anulació que fa la llum solar tot abonyegant-se dolorosament per l'efecte d'una silueta terrestre esguerrada i deforme. És espantós! no puc seguir veient això! ja n'hi ha prou! El Planeta Terra és el jardí prohibit! I nosaltres, els cosmonautes de primera generació, som fills de l'espai i les colònies llunars i les estacions orbitals són les nostres metròpolis!
Però, doctora? però què té? però, de què plora? Redéu, quin horror! Què és tot aquest silenci? Però per què collons no puc parlar? Què ho fa que se m'ha endut la veu? Horror! m'ofego! Un filet d'aire se m'escapa i m'ennuega. L'esperit se'm desinfla; doctora què ens passa!? Socors! Tot se'n va en orris! Què ho fa tota aquesta agonia, què és…? que és per causa de tot aquest gaudi fútil? tota una vida sense cap plaer viscut! de què es tracta, sinó? Potser no es tracta d'això, oh hi tant que sí…! merda! Coi de vida innòcua! quina estupidesa ha embargat la nostra vida? ingent desraó! Coi de vida frívola! coi de vida sense sentit! Doctora, no! No és possible, no! Horror! Tota una vida veient com s'esguerrava tot i no fent gens ni mica per aturar-ho. No és possible, no! malaurada covardia la que ens ha empès fins aquí! fins aquesta mort vergonyosa! fins on hom arriba quan prova de viure precisament lluny del seu bressol; allà on no res hi arrela, allà on no hi arrela la vida, allà on només l'home frívol amb la seva guerra i amb la seva torpesa s'ha empès.





«Ressuscitaré.
Ressuscitaré
altra vegada
i en tot cas
us tindré llest
el parany.

Ressuscitaré
altra vegada
i en cap cas,
tornaré a cometre
el vostre engany.»