La il·lusió del teu espectre

Des de l'àtic estant
trec el cap per la finestra
i et veig enllà.
Enllà, creuant el carrer
e-nor-me-ment petita
per la gran avinguda.
T'observo volent
creure que es tracta de tu
i no et perdo de vista.

Perquè, des que no hi ets,
qualsevol silueta
ets tu disfressada
per la il·lusió.
I jo, mentrestant,
des de l'àtic estant
sembla que només em quedi
abaixar el cap
com si només em quedés
perseguir-te
en cada instant.

Des que no hi ets
els meus ulls no poden
empassar-se't.
Des que no hi ets
els meus ulls
resten com un mirall cec
on s'hi aferra la teva imatge.
I perdo la vista
des que no hi ets.

Per'xò recuperaré
el meu olfacte,
per'xò recuperaré
la meva oida,
per'xò recuperaré
el meu tacte;
per retornar a la terra fèrtil
i abandonar aquest àtic
d'alçades i d'aristes.
Abandonar aquest àtic
d'il·lusions de tacte estèril.

Com la begonia mustia
que es treu de la saleta
i s'enforteix amb la dança del pati,
jo vull ser la coloma
viva de blanca pell.
Com l'amor de la matinada
sense demà ni adéu,
jo vull ser a la masia
fèrtil i poder alçar
la vista al cel;
no vull ser a l'àtic
que mai toca les estrelles
i que toscament
somia poder tornar
a assentar els peus.

Des de l'àtic estant
trec el cap per la finestra
i miro enllà
on l'horitzó m'apunta.
Enllà, on el teu espectre
ja no hi és.