D'allò que mai no vas saber

Vaig encendre una cigarreta i vaig encendre-la amb molta cura. Tu somreies de valent. Si sapiguéssis l'alegria que em feia. És per això que jo t'allargava la mà per sota la taula amb molta cura: per poder topar amb la teva en silenci. Jo també somreia; i no sabria dir el perquè, però em preguntava que per què ho feia. Doncs ho feia simplement per què així et veia el somriure. Després fèiem calades tot fent cercles amb el fum i jugàvem amb la mà. Així és com tots dos imaginàvem en silenci que ens abraçàvem o que es tocaven ells nostres llavis. Després de tot, aquest joc ens somreia i per això mateix podíem alegrar-nos de fer manetes. Encara que, en el fons ens alegràvem de saber que els nostres llavis també es volien tocar, i aleshores ens dàvem un petó. En aquest punt ens sentíem segurs de tenir-nos l'un a l'altre i ens feia feliç l'amor. I segurs d'estimar-nos ens sortia un somriure que tocàvem amb els llavis fent-nos un petó amb molta cura. Un petó.