Narcís davant l'espill

amb un mateix i el reflex en un mirall simbólic que ens ensenya més enllà de la aparença i ens convida a fer reflexins tan belles com les que et llegeixo. M'agradaria destacar un vers que m'ha agradat especialment:
"Té cap sentit, potser el penediment?
Com en un ritual, vas avançant
per camps de foc i et cremen les angoixes
diverses del desig que t'aclapara."
Una abraçada

Tornar a mirar-se un mateix i retrobar el centre,
vinclar-se un instant endins i retrobar-se.
gràcies

"Em moriré entre els solcs, creixeran
amargues flors d'insegura altivesa,
ric de certs béns que mai no sabré dir.
Batallaran els diversos perfums,
i em desfaré, com farina, entre el vent,
cos cereal del cadàver amant.
Jo seré el mort de pàl·lida memòria,
i jo aniré, entre els plecs de la nit
o els plecs del vent, mirant totes les portes."
V.A. Estellés.

Res millor per donar-te la benvinguda.
Res millor per agrair la serenor de les teues reflexions.

Diculpat el simbolisme (tan clar com un mirall, d'altra banda).
En la línia introspectiva que t'és habitual, i amb la imatge prou recurrent del propi estri de la imatge, el mirall.
"recuperar l'alè i tornar a la vida
serè i amb dignitat, si això és possible."
Serenitat, dignitat... un estoicisme lleument desencisat, aquí, més que el narcís enamorat de si mateix...
Recorro avui RC des de "La nit de la llúdriga", text subversiu de l'allan lee, el text nihilista i també existencialista de Vicent Adzuara sobre Foucault, el poema del Segi Yagüe "La respiració del temps", iacabo en aquest alenar teu, tan discret i -si em permets l'expressió- circumspecte.
Una passejada plaent per les diferents visions de la vida, de la respiració que com l'èter dels romàntics és en veritat el fil conductor del nostre esdevenir individual -que és tanmateix tributari del col·lectiu-.
Salutacions,

franz

Ens tornes ha deixar un altre Sonet que parla de l'altre, de la teua veu interior... La solitud forçada amb tu mateix, que dius al vers.
Els teus decasíl·labs parlen de la teua necesitat de crear...
Endavant!

Una abraçada!

FRANCESC

em deixa molt intrigat el sentit del poema. Belles agonies? Morts petites? Potser jugues amb nosaltres i ens fas creure que parles de crisis existencials i en canvi et refereixes a coses molt més prosaiques?
En tot cas, un exercici poètic molt consistent, el teu, que ens torna a situar davant els dubtes i, evidentment, davant del mirall.
Xapó! Vull dir, chapeau!

No crec que es tracti ni de justificar solituds ni de penedir-se de passats. En el poema hi veig, per sobre de qualsevol altra cosa, l'acceptació d'un mateix, amb totes les febleses, amb totes les pors i amb tots els dubtes. Hi veig l'acceptació de les imperfeccions de què hom està fet, i en el mirall hom s'hi cerca per a purificar-se i assumir el present sense que es notin massa les febleses que l'aclaparen.
La poesia té un to solemnial i majestàtic, que, efectivament, ajuda a "tornar a la vida
serè i amb dignitat, si això és possible".
Tot plegat constitueix una profunda i assossegada reflexió, bastida per mitjà d'un discurs sense esquerdes.