Nafres

(i)

Ens serem retornats, si encara és lícita,
la verema dels cossos al capvespre
d'aquest novembre fred, curull de pluja.
Odio amargament la solitud

amarga dels meus llavis i aquests dits
que et cerquen en la nit amb desesper,
pecaminosament, sense soroll,
i amb un estil de dubtosa tendresa,

cridant amb molt escassa pulcritud
l'inici de batalles rituals
entre llençols que sovint deshabites.

En quina el·lipsi podrem retrobar
els plaers del fer res i del silenci
del temps que temps enrere compartírem?


(ii)

Quan no em dius res, evoques trencadisses
d'espills de glaç fets miques en la nit.
A penes, entre els arbres distingeixes
el desdibuix de l'ombra i la finestra

separa els nostres móns, la rereguarda
dels somnis propugnats amb indolència.
De tard en tard ocupes un espai
que tots dos desitjàvem, resumint

en un llistat de dissonants desitjos
l'esperança invocada d'antics llavis.
Quan no dius res, milers de petits trossos

del vell mirall trencat reprodueixen
la imatge que cercàvem i es consuma
el trencament d'algun preuat misteri.



(iii)

És dins la nit que, orb novell, ressegueixo
breus encontorns del teu cos, sobre el llit,
i els vidres del mirall trencat m'esquincen
la carn i sagno i ploro pel dolor

del glaç que, al teu costat, em trenca els ossos.
Em rento amb sal les nafres d'aquest cos
que supura desig. No reconeixes
el tacte breu que pretén despertar-te

del somni dens que, indiferent, devora
els meus minuts? Aquesta soledat
que compartim amb una dignitat

cada cop més escassa -o molt més falsa-
revoca l'altivesa proclamada
d'un tan breu molt que tot ho justifica.



(iv)

Sóc nàufrag del teu cos, amor, no oblidis
que aquesta llum trencada que et captiva
sorgeix de les tenebres imprecises
del meu desig servil, de les esperes

furtives del passat, d'aquest present
que compartim sovint amb una sòrdida
i inhòspita altivesa i complaença.
Et cerco en va massa vegades, perdo

senderi entre els llençols, mentre abandones
les teves nits a un altre breu silenci
que no puc perseguir i m'engoleixen

els mots que no et puc dir i de sobte em cremo
amb les espurnes del desig: tendresa
dubtosa que els meus dits volen transmetre't.


(v)

De tard en tard l'entenc, el teu silenci,
i sento el fred que em traslladen de sobte
les teves mans, curulles de fragàncies,
fent-me embogir si és que el senderi, encara,

és habitant despòtic del transcórrer
pacient de tantes hores compartides.
T'espero, tanmateix, i una paraula
pot fer-me retrobar en els miratges

o perdre'm al desert si la mirada
limita els meus espais a un escàs marge.
De tant en tant resulta comprensible

que em defugis i et perdis al boscatge:
m'has mort tants cops amb fred i indiferència
que viure és ja una joia regalada.