Muts i a la gàbia.

Fa tres anys tenia quinze anys. Ara sento que en tinc més de quaranta.
No són les arrugues, ni els esglais.
És la vida viscuda que pesa i eixuga.

El ritme és frenètic, l’alegria constant.
I quan m’aturo i observo no tinc res al davant.
Sola camino per un indret d’esbarzers i paranys.

És una sensació estranya, sense tenir quaranta anys.

Sumes, restes, i resolc integrals.
Quan no hi ha resposta és un trasbals.
Sentint-me tan sola, els petits detalls són regals.

Enyors d’estones viscudes, anhels de més sumes.
Els silenci és tristesa.
La clau és perduda.

Tinc ganes de tornar a fer anys, per poder veure un camí al davant.