Mosques

Toc..., Toc..., Toc..., Toc...

La mosca pica contra el vidre. Vol sortir.

Toc..., Toc...

És una mosca grossa, formosa, negra, amb lluentors bellament tornassolades. Sense defallir ataca impetuosament el vidre amb tota la seva força, tenacitat i coratge vitals.

Toc..., Toc..., Toc...,

És jove -no crec que passi dels vint-i-dos- i en la seva dèria no fa com les mosques velles que refreguen miserablement pel vidre el seu mirar calidoscòpic, brunzint amb ràbia un rosari de blasfèmies i renecs enverinats que tan sols interrompen per recuperar l'alè; no és el cas.

Toc..., Toc...

Incansable, amb el zumzeig frenètic de les sedes propulsores, la jove mosca dibuixa, una vegada més, un perfecte semicercle en pla inclinat per tot l'espai de la cambra en penombra. Ara s'encara a la finestra en vol rectilini, angle de noranta graus i a mil sis-cents mil•límetres d'altitud direcció sud-oest vers la llum exterior que l'atreu com cant de sirenes. Quines són les il•lusions que et sedueixen? Quins els divins tresors? Som-hi, mosca audaç! Res s'interposa entre tu i la claror dels teus anhels! Vola! Vola a l'encalç de les resplendors de la teva llibertat!

Toc...

Entre hipocresies i cinismes la llum colpeix i escup l'estordida mosca intrèpida. No hi fa res. És veritat que té el front masegat, que li bat el pols a les temples i que ja té mil sis-cents vuitanta-vuit ulls de vellut. Però no importa, encara n'hi queden sis mil tres-cents quinze d'intactes i gràcies a la seva ínfima memòria, a l'instant queda esborrat tot rastre de tragèdia i pot reiniciar un nou intent amb immaculat ànim virginal.

Toc..., Toc..., Toc...

Estaria bé que algú li obrís la finestra. Tanta obstinació cansa. Ho podria fer jo, però no vull. Avui sóc dolent. Que l'obri algú de vosaltres, si sou millors que jo.