Món.

El tenim al nostre costat i us el presentarem: és el senyor Anselm Pladebenavall i Pi. Té més de vuitanta anys, i ens vol parlar perquè, diu, té moltes coses per comunicar al món i li corre pressa dir-les: es fa gran per moments, i no té temps d' escriure-les per allò que es diu, que "qui menys fa, menys temps té."

Ens diu que ell , com totes les grans celebritats que han passat per aquesta terra, vol deixar dites unes "últimes paraules". I per si no tingués prou temps perquè algu les escolti i les transcrigui a les històries, ja les deixa dites avui, per endavant: Diu que han de ser aquestes:
"...i després d'una aspiració profunda per prendre alè, se sentí una mena de sospir, tot mormolant: "El món finalment s'ofegarà en la seva pròpia merda". Foren les seves últimes paraules. Després posà els ulls en blanc com si volgués dir: "finis coronat opus".

Quin home!

Ens segueix dient, feta una bona pausa - hom ha de suposar que pel pes que s'ha tret de sobre-, que les darreres paraules dels grans homes deuen estar recollides en algun llibre, que ell no coneix. I que si no hi fos, aquesta recollida seria una tasca digne d'encomi, perquè hom pot suposar que les darreres paraules de ningú no poden haver estat paraules falses... tot i que de la gent d'aquest món, per grans personatges que siguin, es pot esperar tot.
Ens diu que ell té dues versions de les dues vides importants que coneix: la vida plena, que és la seva, i la vida buida, que és la del món. D'ambdues vides en té una versió absoluta i totalment optimista, per tant positiva, i una versió incommensurablement negativa. El seu problema és que no sap quina versió és la bona, i que voldria explicar les dues alhora. I, està clar, no s'ho sap fer. Ni com triar.

Nosaltres, transcriptors d'idees o fets, o de fets amb idees prèvies, i d'idees prèvies a uns fets, no hi entrem ni en sortim. La cosa la veiem una mica embolicada per a poder-lo ajudar. Ell, tanmateix, insisteix, i nosaltres, curant-nos en salut, li diem que intentarem fer el possible per a què hom pugui entendre el seu dualisme. I pugui anar a domir tranquil el son dels benaurats.
Heus, doncs, aci, el que vam poder entendre, tal com ho vam entendre. Ell ens ha donat el vist i plau previ a la nostra rigorosa interpretació. La nostra responsabilitat queda, doncs, més que garantida.


1
Em dic ─em diuen─ Ans-elm. Vol dir: "elm-diví". No sé per què em van posar aquest nom absurd, un nom teutònic dels temps del visigots. El meu cognom primer és Pla-de-ben-avall. Quin altre! Aquest cognom deu provenir dels veïns de dalt dels meus avantpassats, que volien ser més, i per ser més, ells havien d'estar a dalt i els veïns ben avall. Dic jo, vaja!... Pel que fa al segon cognom, el llinatge de la meva mare ─ Pi─ m'agrada. M'agrada perquè ens recorda la pàtria espanyola... Ja sé que és difícil que jo em sàpiga explicar... Ho faré amb un exemple, recordant una conversa:

El meu avi patern - un home important, Pau Pi- va haver d'anar un dia a la capital del Regne pel seu negoci de no sé què. I el primer que va fer, en arribar a l'estació, va ser, naturalment, saludar el seu representant, que l'esperava amb un altre senyor.
─Venga -digué el representant, presentant-lo:
─Le presento, senyor, a mi eximio i conspicuo patrón en Madrid, quien podrà ayudar-nos en los Ministerios, el Ilustrísimo Señor Don Fulgencio-Alejandro-José Puértolas del Virrey y Vargas de las Cañadas.
─Doncs jo, Pi.

Entès, haig de suposar, el motiu de la vanitat de dir-me Pi, seguiré, o millor dit, començaré:

Jo, senyors, tinc nostàlgia del passat i, d'altra banda, abomino d'ell. I em faig un embolic amb el passat, el present, i el futur que preveig. Perquè, d'una banda, és evident que el passat, alguna vegada, fou millor que el present; i d'altra banda no hi ha dubte que fou tràgicament pitjor. I alguna cosa que pot ser millor i pitjor que una altra, alhora, no em negareu que no sigui excepcional. Qualsevol que sigui el tema que toquem, ens pot servir com exemple.

Fem una senzilla llista de temes: gent; qualitat i quantitat de vida; civisme; educació; coneixements; religió; llibertats individual i col.lectives; amor i sexe; salut; comoditats i benestar; pobresa i riquesa; etc. Sigui quin sigui el tema elegit, és vàlida la meva anterior afirmació.

Penso, valgui per començar, en l'any 1802: tan sols fa quatre dies, o dos-cents anys, tant li fa. En aquest any de gràcia de 1802, una llei decreta -a Anglaterra- que els nens procedents dels asils, que es posessin a treballar, no se'ls obligaria a fer més de dotze hores diàries de feina.
L'any 1819, aquesta llei s'extén als infants "lliures". I conté aquest afegitó: que cap nen podrà ésser ocupat si encara no ha complert els nou anys. Tanmateix, aquests lleis ni són aplicades amb massa rigor, ni s'extenen enlloc més que a la indústria del cotó. Les mines, per exemple, les ignoren.

I les lleis pels adults? No n'hi ha. Els grans capitalistes estimen que els treballadors no tenen necessitat d'esbarjo ni de descans. Algun industrial progressista, no té, tanmateix, idees tan tancades. Robert Owen, per exemple, creu que els industrials podrien fer igualment fortuna encara que no contractessin nens de menys de deu anys.

A Anglaterra, els pobres van arribar, amb el segle XIX, a un nou món sense esperança i sense pietat, un món de misèria i d'atur forçós. Però, a més dels molts pobres, existien els rics. I els rics eren molt rics. Posseïen palaus a Londres i castells al camp, podien caçar bellament, i podien discutir amb exquisitesa i ciència sobre problemes literaris, filosòfics i teològics. Aquesta classe de categoria donava intel.lectuals de renom, de la mateixa manera que donava governants , primers ministres i ambaixadors. La història ens en parla amb orgull de la majoria d'aquests grans homes, que podem admirar i gairebé envejar, posant-los com a model de moltes coses.

¡Com ha canviat el món en dos-cents anys!, em direu. I jo us dic que teniu raó. Però, compte!, que teniu raó si us referiu a Anglaterra. Perquè, per si no ho sabíeu, dos-cents anys després de les lleis angleses de començament dels anys vuit-cents, que obligaven a què el treball diari dels nens fos d'un màxim de dotze hores diàries -que hem posat com exemple-, a la major part dels països del món d'avui, el que en diem tercer o quart món, (i a bona part del primer i del segon, tot i que en aquests dos darrers cassos, no s'exposen gaire les coses a la pública llum) els nens -la major part encara esclaus- no coneixen la llei de les dotze hores.
El món, en aquest aspecte del treball forçat, i de la pobresa, i de la tragèdia d'una multitud sense esperança, era dolent, en efecte. Però ¿no és més dolent encara un món com el nostre d'avui que permet que el problema que abans es patia el segueixi patint -sabent ben bé per què, i com resoldre'l- dues terceres parts de la humanitat?

No ho sé. I d'aquí ve el meu pessimisme barrejat d'optimisme. Tanmateix, sense poder-ho assegurar pels meus dubtes, em penso que el mateix món s'ofegarà, i ofegarà a tots els que hi quedeu...



2
Fa anys, es llegien coses com aquesta sobre l'amor:
..."S'aixecà dolçament oferint-me els seus llavis. Jo em vaig inclinar envers ella, estremit, delirant, sentint molt bé que anava a besar el cel, la felicitat, la benaurança, un somni convertit en dona, un ideal descendit a la Humanitat... Oh, una dona! Un deliri que trastorna; una l.lusió que fascina!

Sí. Una frase estereotipada, freqüent... Aquesta és de Guy de Maupassant, aquell desgraciat gran home que va morir sifilític, i boig, als quatanta-dos anys...
El festeig, fa anys, amb dot o sense, pel dot o per conveniència, per amor o per obligació, durava mesos ¡, de vegades, anys. Eren passejos sota un dèbil sol d'hivern, o sota un ardent sol d'estiu, o de nit sota un cel estel.lat i lluminós per la celístia, amb fred o calor. Les parelles s'enllaçaven tot caminant, potser trastornades per l'al.lucinació dels desitjos, posseïts pel daler de la carícia propera que els havia d'extremir. Es comunicaven la febre de les passions sense paraules, amb emocionats sil.labejos...

¿Eren millor aquells temps que els temps d'ara? ¿Eren millor els somnis i els tremolors pecaminosos d'aquells temps passats, que la confusió actual entre amor i sexe?
No ho sé. Tan sols sé que la dona és avui més lliure -sexualment- que ho era abans. Però no sé si aquesta llibertat li ha pogut reportar més felicitat. Jo no crec que la quantitat d'unions matrimonials, o lliures, siguin ara més exitoses que abans. Jo no crec que la il.lisió nascuda d'una falsa moral fos perjudicial. Jo no crec, en una paraula, que, en amor i sexe, la mentida no sigui absolutament necessària. Jo crec que, essencialment, s'ha prescindit d'uns factors dels quals no es podia prescindir, la tolerància i la paciència: en una paraula, de la humilitat i de la resignació. Perquè en els matrimonios -o unions lliures, el nom tant li fa- l'amor compte els primers mesos, o - en casos extraordinaris, els primers anys- i la resta ... es pot convertir en una d'aquestes dues coses: un divorci, o una resignació. De dones resignades abans n'hi havia moltes. D'homes resignats, alguns, pocs. Avui, no obstant, la resignació no s'estila. Ni en homes ni en dones. ¿Es millor aquest món? No ho sé.

...No segueixo amb aquest tema perquè jo sóc part interessada. Jo no m'he enamorat mai, sabeu?... Bé, rectifico... Jo em vaig enamorar una vegada d'una dona, però l'enamorament va durar tan sols un
dia, més ben dit, unes hores... No: no us explicaré pas el cas, perquè no vull entretenir-vos amb contes de fades... En tot cas, serà un conte que podré, si voleu, explicar-vos a part.


3
Deia, abans, que el món és com és, i ha estat com ha estat, i que fa basarda la comparació. Parlant, per exemple -un exemple més- del civisme i educació -(cultura apart, que el tema
és un altre de ben diferent)-podria recordar què passava fa uns anys - pocs- quan jo era un nen, per exemple.

El nen de què us parlo era un nen entre molts, molt semblant a tots, sense res d'especial. Aquell nen de cinc o sis anys, s'havia educat de certa manera. Com? Mireu: anava amb els seus pares, de visita, els diumenges. Els feien passar a una saleta d'espera. Els grans parlaven algunes paraules. I tots s'asseien. Al cap d'una estoneta la senyora de la casa sortia de la sala i tornava a entrar aviat amb una safata a les mans, amb uns pastissets i alguna cosa de beure.
─Que vols una pasteta, nen?
─No, gràcies, senyora...
La senyora, aquell dia, no insistí. El nen que era jo, amb gana retrassada de dies, com s'estilava en aquells mateixos temps en moltes famílies obreres, en veure que es retirava la safata, va dir, mig plorant:
─Senyora, els nens han de dir "no, gràcies", però les senyores ho donen...

En canvi...
Abans d'ahir, a casa meva, es va organitzar un berenar amb no sé quin motiu, ni importa. Va venir una mare amb dos fillets. I altres parents i entreparents. La meva dona va treure unes safates plenes de pastissos. Un fillet s'acostà a la safata abans que ningú li oferís res, i es quedà totes les pastes que li agradaven. Els altres invitats queden admirats de l'"educació" del nen. La seva mare somriu sense dir-li pas res. Es veu que ho troba natural. No havia passat un quart d'hora que se sent un jovenot discutint amb un consemblant sobre un dels dolços d'una renovada safata. Les seves paraules -per recordar- foren aquestes:
─És que jo no tinc dret a agafar tot el que tinc gana de menjar? Per què te n'haig de deixar a tu?

L'educació, que vol dir atencions als desitjos aliens, relativa a aquestes petiteses, oi que té poca importància? I, no obstant això, quin significat més profund, oi? L'egoïsme triomfa. Les "maneres" no existeixen... Domina el jo, com en les tribus d'animals. L'atribut del gènere humà que pot vinclar els instints primaris és un , tan sols un: LA HIPOCRESIA. I aquesta, avui no s'ensenya, avui no es cultiva.

L'home, per naturalesa, és egoïsta i dolent. La maldat està arrelada molt més profundament que la bondat. Fixem-nos en els casos en què s'ha produït el "miracle" de trobar un home bo. Analitzeu-los tots. I no trobareu una sola excepció al fet aquest: que hi haurà hagut, prèviament, una conversió, és a dir, una desviació dels instints naturals. Oi que va ésser així en el Buda? I en Ramon Llull? I en Sant Francesc d'Assís? Sí: en tota la llista dels preclars rars espècimens de la classe homínida... Per arribar, d'altra banda, no sols a ésser bo, sinó a dir, a predicar el que era bo. Perquè com que trobaven normal que la maldat entrés dins de " la normalitat", ells predicaven la correcció de la normal normalitat...

Però en "ille tempore"...(O tempora! O mores!) ... la hipocresia triomfava. Es demostrava el què no era. I l'admiració podia existir i tot. Ara, aquest atribut queda tan sols en els que es diuen polítics... Una professió sense títol que s'atribueixen uns quants éssers -ínfima minoria a part- dotats per manar, dominar, i procurar anar al cel amb seguretat, malgrat tot el que han deixat fet i desfet al seu pas per la terra. No us admira que la comèdia duri tant?

A mi, francament, sí, i molt. Però, per fer-me entendre, jo us prego que em deixeu respirar una mica, i pugui encetar, ben descansat, el capítol de les creences religioses. Que és el més divertit de tots, em penso, perquè hom disfruta -com és normal- amb les morts i els assassinats, i el tema de les creences religioses és el que més n'ha donat des que l'home va saber que es moriria amb seguretat, i es va preguntar: ─¿I on cony aniré, quan mori?...perquè no és possible que això tan collonut que és la meva persona, pugui desaparèixer sense deixar rastre!


4
-Sabeu? Jo sóc un magnífic i consumat ateu.
─No pot ser!
─Doncs és. I per desgràcia meva la majoria de gent és creient, amb el petit fanatisme necessari per considerar-me, per aquest greu motiu, un ésser anormal, un rèprobe.

I jo sóc ateu perquè no puc ser res més.
Em pregunto, com sempre m'he preguntat, com ha estat possible que la humanitat, en no entendre el món que l'envoltava, hagi intentat explicar-lo a base de conceptes inexplicables. Em permeteu que en faci una petita llista?

L'espai sembla buit. El concepte de buidor no s'explica. Doncs l'home inventa una cosa a la que en diu èter. No se sap què és l'èter, però amb la seva presència queda explicada la buidor, que no havia entès.

L'home pensa, raona i té sentiments. No sap d'on venen ni com poden sorgir ni els pensaments ni els raonaments ni els sentiments, tot i que el més probable és que el cor hi contribueixi. Com que no s'entén com pot ser, inventa una cosa immaterial que tenim a dins, sense saber on, ni com hi entra ni com en surt. En diu ànima. Sant Tomàs pensa en el problema de l'entrada i la sortida, i el resol. Podeu llegir la solució a la Summa Teològica, em penso.

L'home contempla un món que no sap com s'ha format. El creu immutable i etern. Contempla una cosa meravellosa que no sap ni què és ni com pot haver aparegut, que es diu vida. Món i vida, amdues coses incomprensibles i inabastables a la nostra comprensió, s'expliquen amb una entelèquia que es diu Divinitat, amb majúscula. És, naturalment, incomprensible, es dirà sagrada, i ho explicarà tot. I l'home es queda tranquil perquè ara ja sap el més essencial. Des d'aquest moment sap a qui s'ha de dirigir per aconseguir allò que necessita : salut, benestar, felicitat, bon temps que permeti bones collites, i ajuda contra la maldat i contra l'adversitat, i, sobre tot, què passarà després de mort, i on anirà.

Déu enviarà misatges a l'home, si l'home els els sol.licita. Els missatges els ha d'interpretar algú, i aquest algú ho serà per la gràcia divina. Neixen així els sacerdots, els quals dirigiran les nostres vides per tal d'aconseguir la plenitud que ells diuen quina ha de ser, interpretant paraules, somnis i escrits que ens diran provinents de l'Ésser Suprem, o inspirats per Ell.
Els representants de la Divinitat constituiran una casta. A l'Egipte dels Faraons, la Casta Sacerdotal va arribar a tenir més poder i riquesa que el mateix Faraó. Una cosa menys incomprensible que les demés perquè, en aquest cas, gairebé no calia explicació, tan gran era l'evidència: el Faraó era el representant de Déu al món, perquè ell mateix era el Déu. Per tant el seu poder havia de ser infinit.

Els sacerdots de cada religió adoraven el seu Déu o déus, (perquè la majoria de religions eren politeïstes), i com a representants que n'eren, coneixien els designis celestials. Hi va haver déus de tota mena i déus terribles, com el Moloch, la divinitat sanguinaria dels cananeus, i el déu més que sanguinari dels maies del segle XIV.

D'aquests inicis , i de les múltiples religions, ─cadascuna de les quals era l'única vertadera, amb necessitat d'imposar-se a les altres ─ van sorgir teòlegs i filòsofs, homes eminents que van intentar explicar l'inexplicable, com sempre han fet els representants insignes de la humanitat. Aquests homes rellevants van donar la seva versió il.luminada de la Veritat. Passà, tanmateix, que la censura era severa i que el que es deia, o el que les aparicions immaterials asseguraven, podia o no podia ésser cert segons un tribunal que ho decidia. Aquests tribunals, lògicament, al llarg dels segles, podien ser més o menys tolerants, segurament segons les instruccions divines que ells directament rebien dels déus, o del Déu vertader. I segons el cas, el temps, o les circumstàncies, arribaven santificacions o excomuni-cacions, amb altars, o amb pires per cremar vius els herètics.

Els anys -milers d'anys passats- han anat canviant una mica les coses, però no gaire. La globalització -paraula avui en voga- ha limitat el nombre de religions i de sectes. Ja només en queden unes quantes d'úniques vertaderes, i importants, el nombre de les quals es pot comptar amb els dits de la mà. Els seus credos, tanmateix, no han canviat essencialment. Continuen admetent que hi ha misteris inassequibles a tota comprensió humana, però que, per comunicació extrasensorial d'alguns creients superdotats, els directors espirituals, els arriben a entendre, i a entendre els mandats que vénen del més enllà. Aquestes veritats -sempre úniques vertaderes- s'ensenyen als nens des del bressol, s'ensenyen a les escoles primàries, secundàries i a les universitats. Aquestes veritats s'exhibeixen i es recorden (amb vestits pomposos) en totes les circumstàncies importants de la vida dels éssers humans, com són el naixement, el casament i la mort, i amb obligacions imposades per tota la vida, a cada mortal, pel tribunal corresponent, sota l'amenaça de què le desobediència ens durà a l'infern, per tota l'eternitat, amb els dimonis, que recentment s'ha tornat a demostrar que hi són, i que estan ben preparats per la seva acció justiciera eterna.

A aquest respecte, em permetré fer ús de la meva memòria.
Era l'any 1377. A Anglaterra regnava Eduard III. El pobre agonitava, als seus seixanta-quatre anys, lluitant contra la mort, de la que no volia ni sentir parlar. Volia llevar-se i seguir amb les seves bacanals, i amb les seves caceres, i amb els seus amors pecaminosos amb l'amant, l'Alícia estimada, que volia i tenia sempre al seu costat... Els dies passaren, i a l'espona del llit de l'agonia hi quedà tan sols un sacerdot.

─Oh, gran pecador!─ que li diu aquell religiós que li vol bé: ─ Vós, que tan greument heu pecat contra Déu Nostre Senyor, demaneu-li pietat, demaneu-li la gràcia del seu perdó...
Es va dir que, al darrer moment, Eduard mormolejà les seves últimes paraules: ─Jesús! Misericordia!

He recordat aquesta escena per demostrar que el segle XIV és molt semblant al segle XXI. I que, comprensiblement, jo, que no e
ntenc res, tampoc entengui que les coses siguin ara com eren llavors.
I jo em pregunto una cosa més: ¿N'hi deu haver prou amb què les darreres paraules siguin de penediment perquè l'ànima pugui anar al cel? Si fos així, jo entendria molts misteris.

He esmentat unes darreres paraules, i no puc més, ara, que recodar-ne d'altres. Crec que el parèntesi m'anirà bé. Tinc el vostre permís, oi?

Sembla que pels volts de l'any 570 a.C. va néixer Lao-Tseu. Alt funcionari a la cort dels Xéou, emigrà al Tibet quan aquesta dinastia va caure. Se li atribueix una fi meravellosa. Al moment que anava a traspassar les fronteres de l'Imperi, cavalcant sobre d'un búfal, el duaner Yen-Hi l'aturà per demanar-li que li ensenyés la Veritat. Lao-Tseu s'aturà i es posà a escriure. En uns dies redactà el seu famós tractat TAO-TÖ-KING, de 81 capítols. El va entregar al duaner, va cavalcar de nou sobre el seu búfal, i s'enfonsà dins l'Eternitat.

No em negareu que les darreres paraules de Lao-Tseu no siguin notables: 81 capítols de Veritats!

Les darreres paraules d'Aquiles, l'heroi grec, també foren interessants. Diu que en pujar al cavall per darrera vegada, mentre aquest, fregava el morro i escombrava el terra amb la crinera, li digué:
─ Ja saps que s'acosta la teva darrera hora?.
─ Sí. Ja ho sé. Però no recularé pas. El sentit de la vida està en donar exemple a les futures generacions. Això és la vida eterna.

Unes "darreres paraules" més, encara: Sòcrates, condemnat a mort, ja sabeu per qui i per què, abans de beure la cicuta , diuen que digué:
─ Els déus em canvien de residència. Prego que el canvi es faci feliçment.

Encara una altra, ja que m'hi he posat:
A Alexandre el Gran, veient-lo morir -d'unes febres, als trenta-tres anys (323 a.C.)- li preguntaren:
─ A qui vols deixar l'imperi?
─ Al més digne ─ contestà, allargant el seu anell a Perdiccas, íntim amic seu.

I unes darreres, per fi.
Com que aquesta vegada la vida i mort del personatge -Jesús de Galilea- va ser narrat per varis deixebles, ens n'han deixat tres versions.
Segons St. Marc (15.34) i St.Mateu (27.46), Jesús digué, en morir:
─ Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?
Segons St. Joan (19.30):
─ S'ha acomplert!
I segons St. Lluc:
─ Pare, a les teves mans entrego el meu esperit.

L'ateu que sóc jo no critico res. Jo crec que l'ésser humà necessita creure en misteris. Però em deixareu que digui que, malgrat entendre poc les coses per manca de capacitat intel.lectual i espiritual, no entenc gens -gens ni mica- que les creences vertaderes, vull dir les religions, siguin encara vàries, i no una sola. Per què es devien acabar les Croades?...

Tinc una mena d'ofec, oients meus. Deixeu-me Ai! que descansi uns moments per encetar, encara, un cop refet, un altre tema...


5
Passo a un nou tema en el qual no em sé aclarir. De debò. Com amb els altres.

La vida dels homes, fa molt, molt de temps, era d'un promig de trenta a trenta-cinc anys. El creixement del cervell, millor dit, la part del cervell que recull la memòria, permeté que aquesta l'ajudés a conservar la vida més temps. Com més malvestats o més circumstàncies favorables es recorden dels moments en què la vida corre perill, aquesta té més possibilitats de conservar-se. L'increment de la memòria de l'espècie permeté, doncs, al llarg de molts anys, que la vida anés allargant-se paulatinament. Fins el segle XX, el promig de la vida humana era d'uns quaranta a quaranta-cinc anys. Tot i que la mortaldat infantil no havia pas minvat. La mortaldat dels "albats" -nens i nenes fins a uns sis anys- estava entre un trenta-cinc i un cinquanta per cent de la mortaldat total. Es va haver d'arribar a mitjan segle XX perquè baixés dràsticament la mortaldat infantil.

Al segle XX el promig de vida va pujar molt, especialment amb motiu del descobriment dels antibiòtics, i -també- dels avanços tecnològics aplicats a la cirurgia i a la millora dels diagnòstics.

El fet és que, arrodonint xifres, i limitant-me als països desenvolupats, s'ha passat de la possibilitat de viure unes vides de seixanta anys a unes vides de vuitanta.

La meva pregunta surt consegüent: ¿és millor que la humanitat visqui tants anys, tants anys més que fa cent anys?

No n'estic segur. I m'explicaré. Començant per una frase de Baltasar Gracián, que digué: "En llegando, dan igual sesenta que ochenta". "En llegando..." i tenia raó. Tot i que, des del punt de vista personal, és fabulós l'avenç. Però, ¿i des del punt de vista social, col.lectiu, vull dir?

La societat té, avui, una cua de vells "que no hi toquen", i que no fan més que nosa als seus familiars i a la societat mateixa. No produeixen. Costen molt cars. I, aquí està el problema vertader: els seus cervells han baixat de rendiment. Excepcions a part.

Jo, que ja he fet vuitanta anys i, per consegüent, començaré aviat a fer-me vell, m'adono de les meves progressives limitacions. I m'horroritza pensar que pugui sobreviure a un dany progressiu cerebral. Recordaré Horaci: "Que els déus em donguin els anys que vulguin de vida , però amb el cap ben clar!".
Els éssers excepcionals que viuen més de vuitanta o noranta anys treballant encara intel.lectualment força bé, posant -tanmateix, sempre!- el seu ego al davant de tot ¿poden fer el pes per compensar tots els altres, els que no treballen, ni pensen, els que tan sols vegeten? Encara que se'm titlli de cruel i d'inhumà, afirmaré que no.

─Èticament...

─No seguiu, per favor. Sense voler anar a parlar de la roca Tarpeia, recordaré un parell de coses llegides recentment.

El senyor director de la "Philip Morris" acaba de declarar que el tabac no fa cap mal a la societat. El fet que un cinquanta o un setanta-cinc per cent de fumadors morin abans dels seixanta anys alleuja la societat d'una pesada càrrega...

Potser té raó? Èticament, tanmateix, em penso, bastant menys que jo en el meu raonament d'abans.

Als EEUU, fins ara, tractaven els nadons que naixien amb malalties irreversibles, com si fossin éssers humans mereixedors de tots els esforços clínics per a salvar-los-hi les vides, encara que aquestes, després, no tinguessin cap esperança de qualitat humana. Es va discutir el problema durant anys. Lès ètiques sortien sovint a relluir. Darrerament s'ha legislat que aquells nadons es deixin tranquils...

La confusió, dins meu, és total. A part d'agrair -per la part que em toca- el treball i la intel.ligència dels científics i dels tècnics que han aconseguit la perllongació de la vida, i en particular de la meva, no estic gens segur -com explicava al començament d'aquest monòleg- quina versió de la realitat -antiga o moderna- haig d'escollir com a millor. Us deixo la pregunta a la vostra consideració.

Ai! Ai!... Perdoneu... És que m'agafa com una mena de mareig. Una mica de cansament canvia moltes coses...Es veu que sóc un vell anarquista espantat pels viaranys que pren la societat... Al mestre del Zen, al Gran Pruna, li van preguntar quin era el significat principal del budisme i contestà que el pensament, perquè el món només és pensament... I què és el pensament?... Bé... la Pruna és madura... Però què se n'ha fet de les neus d'antany?...

Els oients ens miràrem amb estupor l'un a l'altre. El pobre Anselm P. i Pi desvariejava.


6
L'home descansà una bona estona, estirat en un divan, amb els ulls closos, com si fes la sesta. Nosaltres ens havíem retirat a l'habitació del costat per a prendre uns "scotch", que ja el necessitàvem. De sobte vam sentr un crit immens:

─ NO!!

─ Dèieu alguna cosa?,─ li preguntàrem, retornant a corre-cuita on l'havíem deixat.

─ No tingueu idees preconcebudes sobre la realitat de l'existència ni sobre la seva irrealitat!! No!. No cal treballar per a gaudir del privilegi de consumir totes les porcades que ens agraden, com televisors i cotxes, i desodorants, i totes les immundícies que de tota manera han d'acabar a les escombraries... Tothom està empresonat en un sistema de treball, de producció, i de consum... per a ballar el ball que ens fan ballar des de dalt. Però no tenen solució... Cap solució... La terra s'enfonsa: té uns problemes insolubles dels quals depen la seva vida: l'escalfament, la massificació, la contaminació, la superpoblació, els fluids migratoris... A tots els mars desapareix la vida... Els boscos desapareixen de la terra... I sobre tot...sobre tot... el problema dels residus... amb la merda excretada pels humans... En ella s'ofegarà l'espècie humana...

L'home seguí divagant, ...i després d'una aspiració profunda per prendre alè, se sentí una mena de sospir tot mormolant: "El món finalment s'ofegarà en la seva pròpia merda". Foren les seves últimes paraules. Després posà els ulls en blanc com si volgués dir: "finis coronat opus".


- o -