Mira'm als ulls

Després de mig any, encara penso en ell. Sé que no tornarem a estar junts. Que tot és definitiu. Però no puc evitar que els meus pensaments volin sempre cap a ell fent reviure els records una i altra vegada.
El Jose ha refet la seva vida sentimental. Ell mateix m'havia dit que estava amb una noia. Jo li vaig fer cara de que me n'alegrava molt, però en realitat mai abans havia mentit tant com fins en aquell moment. Com pot ser que la felicitat d'una persona que t'estimes pugui destrossar-te tant? És per gelosia?
El dia que em vaig adonar que mai més tornaríem a estar junts, va ser quan vaig acceptar la seva pèrdua d'una manera definitiva. Aquell dia vaig tornar a viure. Però, és clar, per tornar a viure, primer vaig haver de morir! I això de morir-se fa mal. T'ho asseguro!
Recordo tan clarament els detalls d'aquella tarda que te'ls podria pintar. És com si s'hagués quedat gravat dins meu cada un dels segons que es van esdevenir.
Jo arribava amb el tren que venia de Barcelona. Eren les nou del vespre d'un divendres. El vagó era força ple i, un cop va arribar a l'estació del poble, vaig deixar que la gent m'avancés. Tothom semblava tenir pressa per arribar a casa. A mi, no m'esperava ningú. No calia anar al davant d'una munió que t'arrossega a gran velocitat per uns estrets esglaons.
Asseguda davant meu tenia una noia morena, prima. Mi vaig fixar perquè es notava que amb els braços es volia tapar el cos. Alguna cosa l'estava incomodant. I em va encuriosir. Va deixar que la majoria de la gent anés marxant, igual que jo. Quan s'aixecà, em vaig adonar que el que intentava amagar eren els seus pits. L'aire condicionat del tren havia estat massa fort en tot el trajecte, duia un top blanc sense sostenidors, molt cenyit al cos. Li esqueia molt bé. Els mugrons se li marcaven d'allò més a través la fina tela. Ella se sentia incòmoda, per això es tapava dissimuladament amb els braços.
Quan vaig sortir del vagó, la calor de l'exterior em va donar una bufetada. Estàvem en ple mes de juliol.
Sense que se'm notés massa, em vaig girar per veure si aquella noia s'havia refet de la seva incomoditat. Em va sorprendre! S'estava retocant la roba, estirant els pantalons, posant-se bé el coll del top. Tenia els braços relaxats i caminava traient pit, tot lluint el que feia només una estona l'havia angoixat. Deuria voler fer goig pel carrer mentre li durava la situació en que es trobaven els seus pits.
Per sortir de l'estació havia de creuar la via del tren. La gent que tenia al davant s'havien anat esfumant molt ràpidament, i llavors va ser quan el vaig veure! A l'altre costat de la via hi havia el Jose. El cor em va fer una estrebada en veure'l.
Feia temps que no el veia somriure així. En els ulls se li reflectia una sincera il·lusió de veure'm.
Vaig anar caminant cap a ell sense deixar de mirar-me'l. Encara no m'ho creia. Tenia ganes de córrer i tirar-me sobre seu i besar-lo, però vaig pensar que seria millor fer-me la dura. Intentava dissimular l'emoció que em produïa la seva presència. Ell, però, en canvi, estava encantat de la vida! El cor em bategava furiós. Dins meu hi havia una veu que em deia que ell volia tornar amb mi, per això era allà, per dir-m'ho.
-Jose, Jose, Jose... T'estimo -pensava mentre m'hi apropava-.
Quan a penes el tenia a dos metres, em vaig adonar que els seus ulls no m'estaven mirant directament. Vaig forçar la vista, i a mida que m'hi apropava, m'adonava que en realitat no m'estava mirant! Semblava que sí perquè el tenia al davant, però ni tan sols m'havia vist!
Estava a l'estació, de peu, esperant algú, però no pas a mi.
Em moria de ganes de girar-me, no volia mostrar-me sorpresa, ni decebuda. El més difícil de tot va ser intentar se natural. Com es pot ser natural en una situació semblant? Fins i tot vaig haver d'alçar el braç davant seu perquè em veiés. I quan ho va fer, el seu rostre va canviar en sec. El somriure li va desaparèixer de cop i va fer cara de sobtat en veure'm allà.
Em volia fondre! L'aire del carrer es va acabar de cop, em costava respirar. No em vaig deturar per parlar. Què li hauria dit amb un nus a la gola? Ens vam saludar i prou.
-Ei.. Hola. Adéu! -no li vaig dir res més-.
De seguida va desviar la vista cap a un altre lloc, i li va tornar a aparèixer aquell somriure tan esplèndid que m'havia sorprès abans. Volia veure la persona que tenia el privilegi de ser obsequiat amb aquella rebuda tan desmesurada.
Per fi, abans de tombar la cantonada, em vaig girar. La noia del top blanc se l'hi acostava directament tot lluint els mugrons enlairats.
Vaig aujar al cotxe que tenia aparcat davant mateix de l'estació. Quan anava a girar la clau vaig tornar a badar la vista cap a ells, s'estaven fonent en un apassionat petó de pel·lícula. Ell li magrejava les natges, l'esquena, el cabell, un cop i un altre mentre ella li xuclava la gola.
El Jose no s'havia adonat que jo encara era allà, mirant bocabadada des de dintre del cotxe, amb la mà aturada en el contacte i el vehicle en marxa. Aquell petó no s'acabava mai, a mida que passaven els segons encara s'encenien més. Es llepaven, es mossegaven. Ella va enlairar les cames d'un salt i el Jose les va subjectar amb els braços agafant-la pel cul. Ella se li va arrapar creuant-li les cames al voltant de la cintura, sense deixar de besar-se frenèticament.
Vaig treure el fre de mà per marxar d'allà. No sé com va acabar aquell petó, potser de no haver marxat hauria vist com es treien la roba en ple carrer, potser el Jose hauria recolzat el pes de la noia sobre del meu capó, i li hauria arremangat el top blanc per llepar-li la pell amb desig, amb passió, amb salvatgeria. I potser llavors, qui sap, potser el Jose s'hauria aturat al notar que algú l'observa. A través del vidre ens hauríem mirat als ulls, coincidint en un diàleg sense mots. I t'asseguro que si ell hagués enlairat el cap en aquell instant... hauria sabut sense cap mena de dubte que llavors sí em mirava realment als ulls.


Gemma34.