Mirades

Un relat de: spicouc

Assegut a la terrassa del bar, demanava la beguda de l'estiu, servida fresca i en copa, una clareta, una proporció alquimista de llimonada i cervesa. Fent els primers glopets, debatia amb els amics les darreres jugades que ens havia fet la vida, no semblava que fóssim molt afortunats, però per sort sempre podíem mirar-ho des de lluny i convertir aquelles històries roïnes en mers fets còmics i divertits, on cadascú aportava quelcom més esbojarrat en cada comentari. Després de riure, a la llunyania la vaig veure, duia un serrellet per sobre les celles que li deixaven al descobert aquells ulls foscos, capaços de fer perdre el nord a qualsevol persona sensata, de la seva cabellera com onades de mar, baixaven aquells cabells rissats daurats com l'ordi en època de collita. Ella també reia, i em vaig fixar com dibuixava aquell somriure, llavis rosats perfectament tornejats, amb lleugers reflexes provocats per la beguda que prenia, aquell somriure mostrava aquelles dents blanques que et deien "ep! estic aquí, no m'has vist?", evidentment, em tenia hipnotitzat, rebia masses senyals a l'hora que em tenien distret, en aquells moments ja no escoltava la conversa que mantenien els meus companys, totes aquelles paraules s'havien convertit en un soroll de fons, només podia pensar en que en qualsevol moment ella es podria girar i mirar-me, i potser, només potser, saludar-me. Contenia la respiració i mantenia la mirada en la seva direcció, esperant el contacte visual que no arribava, no se quanta estona va ser ni quanta estona vaig contenir l'aire, però semblaven una eternitat. De sobte, ella va girar el cap i em va mirar, vaig notar un corrent que començava dels meus ulls i s'escampava pel meu cos en forma de formigueig, el meu cor es va accelerar a velocitats que no coneixia i la pujada d'adrenalina es va fer present, cada part pel del meu cos es va quedar en tensió permanent, a l'espera de que succeïa, era un instint de vigília com quan un animal sap que està en perill però està esperant a veure que passa. Ella va alçar el braç saludant-me i em va dedicar un somriure, se la veia sincera i alegre de poder coincidir les nostres mirades en aquell precís instant, de sobte vaig expirar tot l'aire que contenien els meus pulmons i vaig poder respirar tranquil·lament, el pols es va alentir fins a congelar-se.
Aquells segons en que es van congelar les nostres mirades, van durar eternitats, em va fer sentir a soles amb ella. aquella mirada va ser privada, ningú més la va poder veure ni sentir com jo, sols els dos sabíem que volia dir.

Comentaris

  • Instants...[Ofensiu]
    natasha | 17-07-2009 | Valoració: 9

    .. únics congelats en unes mirades. M'agrada el text per la convinació de rutina i delicadesa literària.
    Cal aprofitar aquests petits moments que ens fan evadir del què fem.
    Una abraçada

l´Autor

spicouc

19 Relats

8 Comentaris

15169 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Fa molts anys, un dia defugint de la realitat, un dia d'aquells que voldries cridar tant fort com poguessis, vaig trobar un tros de paper sobre la taula de casa, en aquell moment no m'ho vaig pensar i vaig alçar la mirada buscant quelcom per escriure i allà hi vaig trobar un bolígraf, en aquell moment les paraules van començar a brollar i brollar fins que vaig sentir-me desfogat i alliberat. Aquella sensació sincerament em va donar vida.
Certament aquell no va ser un dels millors dies de la meva vida, potser dels pitjors, però va condicionar la resta dels dies que havien de venir, perquè a partir d'aquell moment, sempre que he tingut un pensament, una il·lusió o una idea que li volia donar forma de seguida he pensat com escriure-ho.

Així doncs, per aquells i aquelles que s'atreveixin a llegir algun dels meus relats, sapigueu que hi podreu trobar part del que sóc, part del que he viscut, part del que visc i part del que vull viure.