Aclucades

Un relat de: spicouc
Enmig del silenci i el repòs, tot estirat al llit, vaig obrir els ulls i allà estaves tu, no a més d'un pam, tan aprop que sentia l'escalfor de la teva pell, em miraves penetrantment sense dir res i jo feia el mateix, no podia deixar de fixar-me en tots els detalls del teu rostre, la llarga cabellera rossa que et queia per davant les orelles petites fins acaronar-me la cara, les pessigolles em feien tremolar i tancar els ulls, la teva pell blanca i lluent semblava una tela a punt per pintar però que ja hi tenia un esbós, hi tenia aquells ulls blaus brillants, apassionats i petits que no deixaven d'aclucar-se tot dibuixant un somriure mentre aquelles fines celles s'alçaven, immediatament per sota l'ombra dels ulls era una catifa rosada formada per les dues galtes, vaig aclucar novament els meus ulls i en obrir-los vaig contemplar aquells llavis minúsculs, fins i desitjables, d'un rosat molt més clar però conjuntat amb el de les galtes, entre obries la boca mentre reies i deixaves veure-hi aquelles dents blanques i tímides.

La veritat és que aquella visió per a mi era com aturar el temps, res podia ser més important que sentir la bellesa, el silenci i la tensió de les nostres mirades.

Vaig aclucar els ulls, i en obrir-los de nou..

En aquell moment vas començar a apropar-te mentre et mossegaves de manera enjogassada els llavis, la veritat és que no podia deixar de mirar-te els ulls, havia quedat atrapat amb la intensitat de la mirada, fins que vas arribar tant aprop meu que els nostres llavis es van acabar tocant, eren tendres, dolços i excitants.
Vaig tancar els ulls per poder viure-ho i sentir-ho més intensament i en obrir-los ja no hi eres, sols estaven els rajos de llum que entraven per la finestra i que em despertaven càlidament del somni més dolç que havia tingut mai.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

spicouc

19 Relats

8 Comentaris

15172 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Fa molts anys, un dia defugint de la realitat, un dia d'aquells que voldries cridar tant fort com poguessis, vaig trobar un tros de paper sobre la taula de casa, en aquell moment no m'ho vaig pensar i vaig alçar la mirada buscant quelcom per escriure i allà hi vaig trobar un bolígraf, en aquell moment les paraules van començar a brollar i brollar fins que vaig sentir-me desfogat i alliberat. Aquella sensació sincerament em va donar vida.
Certament aquell no va ser un dels millors dies de la meva vida, potser dels pitjors, però va condicionar la resta dels dies que havien de venir, perquè a partir d'aquell moment, sempre que he tingut un pensament, una il·lusió o una idea que li volia donar forma de seguida he pensat com escriure-ho.

Així doncs, per aquells i aquelles que s'atreveixin a llegir algun dels meus relats, sapigueu que hi podreu trobar part del que sóc, part del que he viscut, part del que visc i part del que vull viure.