Acomiadar-se II

Un relat de: spicouc
Acabava d’arribar a casa després de comprar i vaig rebre la trucada d’una ex-companya de feina, tenia la veu esberada i tenia una tonalitat enfadada, va començar a cridar-me a dir-me “què has fet?” “què li has dit?”, jo no entenia res, li vaig dir “què passa? de què em parles?”, ella em va respondre “que li has dit a l’Anna?”, vaig pensar “ostres! l’Anna, la noia de qui m’havia acomiadat aquell estiu després d’estar treballant amb ella, la noia que no em podia treure del cap i a qui li vaig dedicar un escrit un tant melàngic i nostàlgic, tot escrit amb sinceritat i amb tot el meu cor”, li vaig respondre “jo no li he fet res, fa temps que he perdut el contacte amb ella”, llavors ella em va respondre “doncs que li has dit o què li has fet?”, vaig suposar que ella havia llegit l’escrit i així li vaig fer saber, “mare meua, crec que ella ha llegit un escrit que li vaig dedica”, ella em va preguntar “quin escrit?”, així qu eli vaid dir “abans que explicar-t’ho tot, tens un ordinador a mà?” ella em va respondre que sí, així que li vaig donar les instruccions per a que pogués llegir-lo, seguidament es va fer el silenci mentres llegia, quan va acabar va obrir boca novament, el seu to havia canviat novament tenia la veu enterbolida com si hagués començat a plorar, em va dir “ara ja ho entenc, ets un cabró, ja pots estar venint a veure-la abans que marxi, això que has fet és un cop molt fort per a ella”, “què vols dir?” vaig preguntar, ella em va respondre ràpidament “no ho veus? en tot aquest temps no te n’has adonat?”, sols vaig poder articular un “no” un tant innocent, “l’Anna està penjada per tu i no s’ha atrevit a dir-t’ho perquè se n’anava a treballar lluny d’aquí i no volia penjar-se per ningú, i ara va... i tu li dius això radera d’aquest escrit”. Vaig quedar palplantat amb el telefon mig penjant de la mà, aquelles darreres paraules em van deixar estorat, ara resulta que tots aquells sentiment que tenia eren correspost, però la falta de valentia i la por a perdre-la en marxar lluny m’havien fet decantar per no declarar-me, en prou feines podia respondre-li pel telefon en aquell moment, em sentia culpable i a l’hora feliç, culpable per haver-la fet descobrir que jo me l’estimava d’una manera tant indirecta com un escrit, i feliç perquè ella també m’estimava. Vaig agafar molt d’aire per asserenar-me i vaig dir “Patrícia, on sou? ara vinc”, ella em va donar les indicacions així que vaig agafar les claus del cotxe i em vaig dirigir on eren.
Estava davant la porta esperant per entrar quan el núvol de nervis em va invaïr, es va apoderar del meu estòmac i me’l va començar a cremar, tenia por, molta por, vaig començar a esbufegar per intentar calmar-me, vaig agafar aire profundament i abans de deixar-lo anar vaig trucar al timbre, l’espera per a que obrisin la porta es va fer eterna, vaig començar a donar tombs al replà de l’escala per intentar calmar-me dementres em repetia “tranquil, tranquil, tranquil, no passa res...”, finalment es va obrir la porta era la Patrícia, tenia els ulls plorosos i envermellits, ja em pensava que m’arrencaria el cap o em començaria a cridar quan em va abraçar i em va dir “ja era hora, està a l’habitació, va ràpid!”, vaig entrar poc a poc per la porta i vaig seguir el llarg passadís fins arribar a la seva habitació, vaig fer-hi una ullada abans d’entrar i la vaig veure asseguda al lit envoltada de mocadors, havia plorat força estona se li notava perquè la vora negra amb la que es pitava els ulls havia lliscat galta avall deixant una llarga llàgrima negra, em va compulgir aquella imatge i de dins meu va sortir un ínfim “hola”, ella va aixecar el cap dirigint-me una mirada un tant mortífera, amb veu nassal em va dir “hola”, no sabia exctament que dir-li, amb tantes paraules que li havia escrit i en aquell moment no tenia les paraules màgiques només tenia al cap paraules per a demanar disculpes “ho sento si t’he fet sentir malament, no era la meva intenció”, ella em va dir “això no m’ho pots fer, justament ara”, poc a poc em vaig anar apropant fins a asseurem al seu costat, vaig agafar-li la seva mà esquerra amb la que aguantava un mocador a la vora del seus ulls, li vaig enretirar i li vaig dir “ho sento molt, però és veritat, m’agrades de fa temps, no esperava que llegissis aquestes paraules”, ella va enretirar la seva mà per tornar-se la a ficar a la vora dels ulls i va dir “ja però...” sense acabar la frase i fent una llarga pausa, així que vaig prendre la iniciativa de dir-li “però... què? Que hem de fer? Tu ja saps el que sento i el que penso, però tu no m’has dit res”, després d’aquesta frase va seguir el seu silenci, esperava resposta d’ella però no semblava pas que arribés mai, ja sabia que ella també sentia alguna cosa per mi perquè la Patrícia m’ho havia dit abans però semblava que es resistís a dir-ho per boca seva, realment estava dolguda.
Seguiem en silenci després d’un parell de minuts, només podia sentir com respiraba entretalladament perquè tenia el nas ple de mocs, així que veient la negativa a parlar que tenia, vaig pensar que el millor seria intentar un cop d’efecte per a que reacciones “Veig que no vols que parlemr, llabors què? potser serà millor que marxi i et deixi a soles, no ho vull pas que et sentis així de malament, i tampoc vull veuret així de trista i més quan la culpa de que estiguis així és meva, novament et demano perdó”, acte seguit vaig recolzar les meves mans al llit per impulsar-me per aixecar-me al mateix temps que deia “marxo, no puc...”, en aquell moment ja estava jo començant a defallir, aquell nus a l’estòmac cada vegada m’oprimia més i pel que semblava volia esclatar pels meus lacrimals, així que no la vaig mirar mentre li deia “adéu”, però mentre vaig avançar la cama per a iniciar la marxa, finalment ella es va decidir a moure fitxa, em va agafar pel braç i va dir “no marxis” al temps que em feia seure, ara ella ja em mirava, podia notar-ho com es noten els raigs de llum a l’esquena a l’hivern, ara sí, ella va començar a parlar “que em diguis això justament el dia abans de marxar és molt dur, ets conscient que demà pel matí marxo i que saber que tu sents alguna cosa per mi em destrossa? Que m’agrades coi! i saber que a partir de demà no podré veuret és el pitjor que em podia passar? Fins ara estava molt tranquila i me n’anava contenta per les amistats que tenia i per tot, però ara... ara... ara em corrou la idea de deixar-te enrere, perquè no m’ho vas dir abans? o millor! perquè collons no t’has callat i no has dit res?” aquelles paraules varen ser dures per a mi, tenia tota la raó i jo també ho havia pensat i per això vaig iniciar en el seu moment aquelles línies, les vaig escriure perquè necessitava parlar amb mi mateix i ordenar les meves idees, però publicar-ho a expenses de que podia llegir-ho, no era el més correcte, d'acord l'havia espifiada.
“Podia haver-me callat però no ho he fet, t’ho podia haver dit abans però no tenia les forces per dir-t’ho, ara sóc aquí i saps per a què”, vaig girar-me cap a ella, tornava a tenir la mirada caiguda així que decididament vaig estirar el meu braç dret per a poder agafar-li la barbeta tot fent la pinça amb el dit polze i index i li vaig contornejar el cap per a que poguéssim mirar-nos fixament als ulls, i ja sense recursos ni arguments així que dins del silenci del seu respirar alterat vaig decidir juga-m’ho tot a una sola carta tot dient-li “vols besar-me?”, en aquell moment vaig poder veure com recorria lentament la seva mirada des dels meus ulls als meus llavis, les meves últimes paraules havien sigut agosarades però m’havia d’arriscar, em va tornar a mirar als ulls i em va dir “no ho se”, així que poc a poc vaig anar apropant els meus llavis a els seus mentre li xiuxillejava “doncs comprovem-ho”, ella va seguir els meus moviments deixant que finalment els nostres llavis es trovesin i deixesin d’intentar parlar, les paraules no se’ns havien donat bé però aquell bes realment el vaig sentir apasionat i ple de tendresa, ara giravem cap a un costat, després cap a l’altre, ens remenavem els cabells, ens acaronavem les galtes, el coll, les orelles, les celles... i al final un dit ella en els meus llavis manant-me silenci tot desenganxant les nostres cares, es va quedar mirant-me i poc després vaig rebre una bufetada ben sonora a la meva galta esquerra, vaig cridar “Au!” amb totes les meves forces mentre em cobria amb les mans la galta adolorida, “que ha sigut això??” li vaig dir, i ella em va respondre “no m’ho tornis a fer” mentre m’estirava de les orelles per a seguir besant-nos. Entre mig de besada i besada vaig veure que la Patrícia havia entrat a l’habitació i ens mirava amb cara de felicitat, vaig aturar l’Anna tot senyalant la Patrícia i dient “tenim visita”, es va girar, es van mirar les dues i van riure, em vaig alçar ràpidament del llit i li vaig dir “ràpid no podem perdre temps”, les dues van fer cara de dir “que diu aquest ara”, vaig agafar-les per la mà i me les vaig endur del pis per baixar al carrer, se’m va ocórrer portar-les als llocs més emblemàtics de la ciutat per a fer-nos fotografies amb totes les ganyotes, bogeries i escenes ridícules i divertides que ens podíem muntar els tres, d’aquesta manera al final de la nit vem aconseguir un àlbum de fotos per a poder tenir algun record dels dos i dels tres, això sí, les últimes fotos de la nit ens les vem reservar per a la nostra intimitat, la nit va esdevenir dia un al costat de l’altre compartint les últimes hores junts.
Ens vàrem despedir l’endemà amb la promesa de tornar-nos a veure quan tornés i amb un llarg petó de despedida per tastar-nos per darrera vegada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

spicouc

19 Relats

8 Comentaris

15169 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Fa molts anys, un dia defugint de la realitat, un dia d'aquells que voldries cridar tant fort com poguessis, vaig trobar un tros de paper sobre la taula de casa, en aquell moment no m'ho vaig pensar i vaig alçar la mirada buscant quelcom per escriure i allà hi vaig trobar un bolígraf, en aquell moment les paraules van començar a brollar i brollar fins que vaig sentir-me desfogat i alliberat. Aquella sensació sincerament em va donar vida.
Certament aquell no va ser un dels millors dies de la meva vida, potser dels pitjors, però va condicionar la resta dels dies que havien de venir, perquè a partir d'aquell moment, sempre que he tingut un pensament, una il·lusió o una idea que li volia donar forma de seguida he pensat com escriure-ho.

Així doncs, per aquells i aquelles que s'atreveixin a llegir algun dels meus relats, sapigueu que hi podreu trobar part del que sóc, part del que he viscut, part del que visc i part del que vull viure.