Mira com brilla, allà, un déu d'aigua; també ens pertany...

Ara que marxem plegats cap a la mar,
mereixedors d'aquest sol divinal,
agrunsant-nos amb la joia de la llum;
ara que ens toquem, i ens provoquem,
rojos com el vi que ens cau dels llavis
rebolcant-nos per l'herba que ens atia;
ara que tastem el nèctar d'un èter amorós,
agafats de la mà com aquell primer dia,
m'agradaria
riure amb tu.
Si.
Ser jo la teua rialla,
i tu, la meua.
Celebrar que l'univers sencer se'n riu de tot,
i que una mar de riures infinita
fa somriure, també,
a aquell altre que no veus
i que es riu amagat rere un adéu, com una llàgrima.