m'has matat, has mort tu

He sentit el teu punyal perforar el meu cos fràgil i pàl•lid.
He vist la sang vermella córrer sobre la meva pell i una forta olor a sal ha embriagat el moment.

On ets, dolor? Ara que és quan he de sentir-te, t’he perdut.
És com si no sentís res.
Els peus em tremolen, no puc sostenir-me sobre les cames ja blaves, em sento flaquejar.
Les meves mans han tacat les parets blanques, i ja no ho són.
Són vermelles, com la meva sang, que du el teu nom.

Tu, davant jo, amb la mirada fixa als meus ulls perduts.
Sense compassió, home covard.
Jo sota els teus peus, i tu encara sents odi per mi.
Amb el punyal a la mà tacat de la meva sang m’observes.
I no creguis que aparto la mirada, te la sustento.

També m’agrada veure morir un home.
No físicament, perque no creguis que la mort física és la pitjor.
Et delecta veure’m morir? Doncs gaudeix el moment, perque tu ja has mort.

El teu cor està balmat d’amor.
Creus que ho tenies tot.
Diners, una casa de luxe, un Ferrari i una dona que fins ara no s’ha adonat de qui eres.
Ho tenies tot, menys amor dins teu.

I creu-me que sense amor esteim morts, ens podrim per dintre.
Però no et deixaré veure’m morir.
Jo no moriré, perque sempre he estimat, i amb mi l’amor perdura.

El meu cor seguirà bategant...encara que sigui en el més enllà.




Tu seguiràs mort en vida...perque t'has matat a tu mateix.