infern

Foc.

Un foc que crema, que arrenca la pell lentament, que a bocins destrueix l’ànima (si és que la posseïm). Un cos roent convertit en cendra després d’exhalar l’últim sospir. El diable que ens mira maliciosament, anhelant les nostres entranyes, el nostre foc interior. I nosaltres no ho sabem, però ens crema’m per dintre cada segon que passa, cada instant que s’esvaeix per podrir-nos més dins d’aquest món esfondrat. Déu ens ha abandonat. La única llum que brilla al cel és la de les estrelles. Mira a on ens has ficat...en un món on qui no creu amb tu és considerat un pecador. Tothom peca, i ningú és perdonat per Déu. Ningú ha estat salvat per tu. No es pot viure sense pecar.

Foc.

Jo vull cremar-me, vull sentir el penediment quan m’he equivocat, el dolor quan em trenquen el cor, la salabror de les llàgrimes caure pel rostre. Prefereixo viure com si demà no existís, com si cap Déu m’hagués de jutjar.
I si existeix un infern, vull cremar-m’hi amb tu.