No existirà l'oblit al teu nom

Te n’has anat com un cop d’aire, que de sobte t’obre els ulls i s’esvaneix. Te n’has anat, deixant la teva absència en cada racó de la casa, en cada rajola de la terrassa, en cada part de terra roja del jardí. Te n’has anat, i rere teu queden 11 anys que perduraran per sempre en la memòria.

Què buit sembla tot ara sense tu...Ja no ens acompanyes quan per la nit mirem la televisió al sofà, ni ens esperes quan tornem a casa després d’un dia de treball. Ja no estàs a la cuina demanant menjar o mirant-nos fer el dinar. Què plena era la vida llavors...

Recordo quan jugàvem junts al jardí i em posaves terra banyada sobre el meu vestit. Em feia gràcia sentir-te respirar fort quan dormies, o quan la teva llengua humida em tocava la pell. Recordo quan m’acompanyaves a passejar i sempre et cansaves abans d’hora. Els dies de tempesta que jo em trobava sola a casa i tu entraves a fer-me companyia i compartíem les pors.

La pèrdua és dolorosa, però si t’enxampa així, sense avisar, com un cop de vent, el cor es trenca en mil bocins, l’estómac es remou i els ulls pesen, cansats de vesar llàgrimes. L’oblit mai residirà al teu nom.

Mai oblidaré l’amor que et vaig donar i que em donaves. Mai oblidaré aquells ulls, aquells colors a la pell, aquelles taques negres sota el pèl blanc.
Mai t’oblidaré, fidel company dels meus dies. Eres i seràs, sempre, el meu gos estimat.