Metamorfosis

Sempre havia envejat a aquella gent que tenia per sobre meu, aquells que m'escridassaven quan calia i que de tan en tan però només de tan en tan, tenien un bon cor i em convidaven a dinar o sopar amb ells. Cada nit quan havent sopat tothom anava a dormir, jo em quedava assegut sobre el meu llit, aquell catre de fusta, mig corcat i que tenia bastants més anys que jo. Doncs bé en aquell llit cada vespre demanava a un Déu, en el que tothom semblava creure, però en el que jo mai havia cregut. Fins el dia, en que junt amb la família del senyor, vam anar a la catedral a escoltar les paraules d'un home, que em va obrir els ulls, les seves paraules parlaven de llibertat i també deia que aquell Déu, era bo i escoltava a tothom sense diferencia de classes, ni raça, ni totes aquelles parafarnalies. Van ser aquestes darreres paraules les que em van fer pensar i confiar en ell. Els vespres li demana a aquell Déu poder veure o pertànyer algun dia a la classe dominant i per la qual jo em sentia tan oprimit i rebutjat.

Un matí al despertar-me vaig observar que aquella minúscula i fosca habitació on dormia, s'havia transformat en una espaiosa i clara habitació, en un primer moment vaig pensar que era un somni, per vaig fer el que es sol fer en aquests casos, vaig fer-me un pessic i la veritat es que em va fer mal.

Desprès de molta estona, en la que vaig estar reflexionant sobre aquesta transformació, vaig decidir baixar a esmorzar, la meva sorpresa va ser encara més gran quan vaig sortir de la cambra, el passadís que duia al menjador estava encatifat amb una gran i preciosa catifa de color "bordeus" , semblava que allò no fos veritat.

El cop més fort que vaig rebre en aquell monstruós dia va ser quan vaig voler sortir a fora a donar un tomb pels grans jardins de la casa, doncs feia un dia immillorable. El sol picava de valent, però un home molt amable i d'aparença humil em va acostar un paraigua, fins aquell moment no havia vist ningú, excepte els dos noiets que m'havien servit l'esmorzar.
En un primer moment vaig creure que eren els fills de la senyora Clara, la cuinera dels meus senyors. Però després de tot el dia vaig poder veure que eren els dos noiets a qui jo instruïa; es a dir el senyoret i la senyoreta Casacuberta i l'home que m'havia aguantat el paraigua al matí per protegir-me de sol era el mismissim senyor Casacuberta.

No entenia res del que em passava però a mesura que passaven els dies vaig veure que tot era real. Cada dia em sentia més orgullós i em creia ser l'home més feliç del món. Podia anar allà on volia, sense demanar permís, semblava que tothom em tingués respecte, a més amés eren molt amables amb mi. Tenia al meu servei tot el que volia.

Però hi havia una cosa que no podia recordar, o més ben dit que no volia recordar, aquesta cosa que tan em turmentava era el meu passat. No volia tornar a aquell estat, ara em trobava molt bé en la situació actual i no la canviaria per res.

Moltes nits tenia malsons, en els que es veia tota aquella multitud de gent que passa gana i formen part de la més baixa societat: drogaaddictes, malalts, rodamóns, etc.

Aquestes imatges m'horroritzaven i em provocaven trasbalsaments. En aquells instants pensava en la meva infantesa que havia transcorregut en un d'aquests suburbis de la ciutat , i que mica en mica i sense saber gairebé com, havia passat a ser una de les persones més importants i destacades del país.

Un dia vaig haver de marxar de viatge, junt amb mi viatjaven els meus servents i criats. El viatge amb tren s'hem va fer una eternitat, sort dels nois que em distreien de tan en tan, tot desobeint el seu pare.

Aquells dos noiets me'ls estimava com si fossin fills meus, la veritat es que sempre m'hagués agradat tenir fills, però desgraciadament mai no havia trobat ningú del meu gust. Em sentia molt sol en aquest món, no trobava res que m'impulsés a viure o que m'ajudés a tenir confiança en mi mateix. Però va passar una cosa que no m'esperava , poc desprès d'haver arribat a l'estació de destinació. Vaig observar que les persones amb qui jo viatjava havien desaparegut misteriosament. Primer vaig pensar que era una broma de mal gust, però passada una llarga estona vaig pensar que tot allò que em passava era somni. Però no era així, no podia entendre el em passava, vaig decidir començar a passejar els voltants de l'estació per tal de veure si trobava algú conegut, però no hi havia ningú, tot estava desert.

En contes de tot això, vaig veure: gent que passava gana, gent que robava als altres per aconseguir un tros de pa, altres es lamentaven de la vida i volien morir. Tot era brut i estava infestat d'uns insectes que m'esgarrifaven. Els carrers estaven buits i les cases semblava que anessin a caure.

Recordo que quan vaig voler treure un mocador de la butxaca, sense adornarme'n em va caure el moneder i a l'instant una persona leprosa me'l va recollir, jo primerament vaig sentir un certa repugnància, però ell insistí a tornarme'l així que el vaig agafar.

Finalment quan vaig aconseguir tornar a casa, vaig reflexionar sobre tot el que m'havia passat en aquest dia. Alhora d'anar a dormir em va venir al pensament de demanar a Déu que em tornés a la meva situació inicial, si aquella de quan jo era l'institutor de dos nois i els seus pares em pagaven pels meus serveis. Vaig demanar-li això, ja que avui havia après una cosa nova: havia après que els diners en aquesta vida no ho són tot. I que no per ser ric s'és feliç.