Matar la infantesa ( Infidelitat).

Encara recordo aquells moments on una mena de tristesa m'envaïa, sense saber per què.

Aquella casa gran, amb els sostres alts. Aquella soledat que em feia sentir insignificant i abandonada. Una llum petita en el cosidor, la Maria, la senyora que feia les feines de casa, escoltant la ràdio.

- Hola Clara què fas? No jugues a res?
- On és la mare? Quan vindrà?
La Maria mirant-me de reüll, murmurava, un vés a saber on deu ser. Jo captava que amagava alguna cosa.
- Apa no em facis parlar, que tinc feina. Vés a jugar.
D'adolescent ja vaig començar a captar el que passava.
El primer cop que me'n vaig adonar, estava estudiant, amb molta mandra.

Va sonar el telèfon i la mare va contestar. La seva veu sonava diferent, va tancar la porta.

Jo com si intuís que alguna cosa no rutllava, vaig sortir al passadís i sense fer soroll, vaig asseurem sobre aquelles rajoles de colors, típiques de les cases antigues de l'Eixample.

Llavors va ser quan tot va quadrar-me.

La meva mare enganyava al meu pare. Parlava coquetejant , dient coses que m'escandalitzaven. El cor va començar a bategar-me tan fort que tenia por de que se sentís a través de la porta.

Varen citar-se al lloc de sempre.

La gelor del terra va envair-me per tot arreu, i una forta tremolor, va apoderar-se de mi.

Per sort la conversa va ser llarga i em va donar temps de tornar a la meva habitació fent veure que estudiava.
Ella va venir més contenta que mai, volia donar-me conversa, jo esquerpa vaig dir-li que tenia molta feina.
A partir d'aquell dia, alguna cosa es va trencar dins meu, fent que tot canviés a la meva vida. Sempre més l'he menyspreat, això també va fer que m'acostés més al meu pare, intentant compensar amb el meu afecte, el greuge al que era sotmès i del que espero mai arribes a saber-ne res.