MASTÍ DEL PIRINEU

Cada cop més distants les muntanyes.
La meva amiga de pèl blanc,
em fa venir el fresc record
de ventisques, cingles i marges.

Davant de la neu més alta del Pui,
els ulls rivetats de negre ja em miraven,
i quan l'olor despertava l'instint,
tot eren corredisses i enfonsades.

La nit més clara,
de lluna plena sobre la neu.
Allà amunt! Al Port de la Bonaigua!

Sota el disc rodó d'argent,
més argentada era la plana.
Les suaus onades que fa el vent
són un misteri sense paraules.

A cada petjada un tros nou,
un nou descobriment en la marxa.
Seguint els motlles rodons
que ha deixat, l'amiga callada.

La nit més clara,
la de lluna plena sobre la neu.
Allà amunt! Al Port de la Bonaigua!

Escarpades, difícils i arrisques,
són als peus, les pendents gelades:
Enlluernadores, del cristall més fi,
sota la lluna argentada.

Però la meva amiga silent
res no tem, ni de res s'espanta,
tot i que és gran, té el pèl tan blanc,
que sols el ribet negre m'esguarda.

La nit més clara,
la de lluna plena sobre la neu.
Allà amunt! Al Port de la Bonaigua!