Marc

Un relat de: Arxiax

-Em recordes?
-Mai em vas dir el teu nom. Com vols que et recordi?- Sí que el recordo. No l'he pogut pas oblidar, en aquests tres anys. Se m'acosta i em fa un llarg petó als llavis. Quan reacciono, s'aparta i em diu:
-Marc. Em diuen Marc. Em fa un bes breu i ràpid, i se'n va. L'observo mentre se'n va. Aquest uniforme de cambrer no li escau gens, no s'adiu amb el Marc que jo vaig conèixer. Però la seva manera de caminar i, sobretot, de besar, fan innegable la seva identitat.

Vaig entrar al metro a les dotze del migdia. No hi havia ningú; jo venia de l'entrevista de feina que el meu pare m'havia arranjat; un pur formalisme perquè no fos dit que hi entrava per influències, en aquell bufet, perquè al meu pare només li havia calgut trucar en Lladó perquè jo tingués un contracte fix i pogués agafar el metro cada dia a les vuit del matí, amb americana i corbata. Vaig quedar-me dret al costat de la porta, impressionat per la buidor artificiosa d'aquell vagó. Duia a les mans el contracte que em solucionava la vida, i no podia deixar d'acaronar-lo amb el palmell de la mà. L'anell feia un fru-fru agradable en fregar amb aquell paper gruixut, del bo.
A Paral·lel pujà un noi amb una bicicleta. Pujà just per la meva porta, s'aturà, amb la bicicleta al davant, just davant meu. El seu aspecte era molt diferent al meu: duia avarques, uns pantalons llargs, foscos, de cotó, i una samarreta de color granatós, sense estampar, envellida, li cobria el cos i els braços. Quan es va treure el casc, ja no el vaig poder deixar de mirar. Duia els cabells esbojarrats, d'un pèl-roig estrident, sense pentinar, i els seus ulls eren verds. La seva cara era plena d'unes pigues marronoses que li donaven un aire infantil insolit. Unes ulleres de pasta, verdes, recolzades sobre el seu nas, li acabaven de donar el toc d'infant crescut.
Vam estar molta estona mirant-nos. Ell em mirava a mi, i jo a ell. Descaradament, primer ens vam resseguir el cos amb lascívia, fins que de sobte les nostres mirades es van trobar. Quan vam arribar a Tarragona, se m'acostà i em va besà. Llargament, intensament. Ens vam besar com no ens havíem besat mai. Jo l'agafava, i ell a mi. Ens besàvem, ens miràvem, i tornàvem a besar-nos. Allà al mig, al metro, sols, amb el sotragueig del vagó. Ens besàvem de nou, ens tocàvem, mentre oblidàvem qui érem i què fèiem allà.
En un moment donat, el meu anell va fregar amb la seva samarreta. El va mirar i, adonant-se de tot el que significava, va apartar-se, i va baixar del vagó. Érem a Sants, tan sols una parada...
Em vaig quedar absort. Pensant. Vaig analitzar la situació: tres setmanes després de prometre'm amb l'Agnès, cinc mesos abans de casar-nos, havia sentit allò que tant enyorava besant-me amb un noi. Un noi!
Vam trobar-nos algun dia, sempre entre Passeig de Gràcia i Maria Cristina, sempre per casualitat. Ell estudiava biologia i vivia en un pis d'estudiants. Es pagava el pis fent feinetes en cap de setmana: durant el temps que ens vam anar trobantva tenir vuit feines diferents.
Cada trobada casual era una injecció de passió, de vida. Era fantàstic, i quan cada dia agafava el metro a les dues del migdia, esperava trobar-me'l.
Dues setmanes abans de casar-me amb l'Agnès, em va er l'amor als lavabos de l'estació. No ens vam tornar a trobar.

Mentre el miro com s'allunya, m'adono de tot el que vaig perdre per por, per no dir que sí, per no marxar amb ell quan m'ho va demanar i marxar amb l'Agnès. Sé que aquest petó és de comiat, i en el fons em sap greu. Però, complaent, em faig la foto amb l'Agnès i la Júlia, aquesta petita joia que ens ha nascut, per fi, al cap de tres mesos d'acceptable i burgès matrimoni.
Mentre somric estúpidament, veig en Marc que se'n va. Em saluda abans de marxar, i no puc fer-hi més. Ho he de fer.

-T'imagines que no ho hagués fet?
-Ho vas fer. Sabia que ho faries.
-Aquesta habitació és massa petita.
-Tens raó. Potser si ens acostem més...-Es gira i es posa sobre meu. Mentre ens besem despullats, en aquesta habitació de pis d'estudiants, penso què perdo. Però quan obro els ulls i el miro, m'adono de què he guanyat.

Comentaris

  • un relat amb majúscules....[Ofensiu]
    Noia de vidre | 20-02-2007 | Valoració: 10

    tema de societat, de pols d'amor i record amb gust a desitjos... m'ha agradat , tan i tan real!
    encantada de llegir-te...
    un petonet!

  • *tres mesos d'acceptable i burgès matrimoni*[Ofensiu]
    Sol_ixent | 15-02-2007

    trist, però cert. per por al rebuig social i al "què diran" som capaços de renunciar al més insòlit... fins i tot a l'amor.

    un molt bon relat, ben escrit i ben estructurat; tot i que jo en canviaria algunes coses, com per exemple els paràgrafs.

    una abraçada, i continuaré llegint-te!

  • deu n'hi do![Ofensiu]
    Ona33 | 28-05-2006 | Valoració: 8

    per l'edat que tens, escrius mol be!! a mi tb m'ha agradat mol la frase d'""hagués pogut ser""!

    ona33

  • Aquest relat...[Ofensiu]
    Sol_ixent | 28-05-2006

    ...m'ha agradat molt! A part d'estar ben redactat i ben estructurat, penso que la història que plantejes pot ésser la de moltes persones, el fet de portar una doble vida a esquenes de tothom, sense que ningú ho sàpiga. Precisament, ara estic escrivint una sèrie d'històries que tracten de la doble vida i els enganys de les persones. No sé si mai ho arribaré a publicar, però ja veus que és un tema prou recurrent!
    Ah! I un consell: abans de publicar algun relat, passa el corrector, i repassa't-ho, perquè hi ha algunes faltes de mecanografia!

    Petons i molts records!

    Sol_ixent

  • El passat...[Ofensiu]
    Gorwilya | 30-06-2005 | Valoració: 9

    passat és... i com ha quedat dit, tan fa ara el què hagués pogut passar si hagués triat una altre opció... Igualment sempre tindrà l'amor d'en Marc i en Marc el de l'altre (no sé si has dit com es deia) i això és l'important, es tenen l'un a l'altre... :P
    Està molt bé el què has escrit, m'ha agradat molt la teva manera d'expressar-ho tot en aquestes linies... ;)

    Petons i una abraçada!!

    Gorwilya

  • _mariona_[Ofensiu]
    _mariona_ | 13-06-2005

    ...les maraules més tristes són: "...hagués pogut ser..."
    M'ha agradat molt!!!
    // - IONA - //

  • Concentrat,[Ofensiu]
    Carme Cabús | 10-06-2005

    teixit amb una agulla fina i punxeguda. Convincent, absolutament versemblant.
    L'escena de les besades al tren, d'alta literatura. Collonut, Arxiax, si m'ho permets. M'has deixat amb el millor gust també amb aquest final. El desig mostrat en la seva tensió, directe, sense necessitat de ser justificat. Crec que és aquí on rau la força.

    D'altra banda, m'agrada la teva presentació. Però, perdona, quants anys tens? Si no està equivocada la data i a la teva edat escrius així, dominant a més els recursos literaris, vol dir que ets un escriptor nat. I pensa que allò que ens pots explicar només ens ho pots explicar tu. Només tu pots descobrir-nos la realitat que és oculta i que ningú més no veu. I fes-ho, sisplau, si més no per a mi. Gràcies.

  • el passat...[Ofensiu]
    Equinozio | 10-06-2005

    ... sempres ens molesta durant la vida. Sempre dubtem de si ho hem fet bé o no. Però el que s'ha de fer és estar segur del que és fa i sinó no arrepentir-te durant la vida, com a mínim.
    En Marc sap que sempre el tindra al costat. I el podrà estimar com ho haguessin fet com a parella.

    un petò i una abraçada

    Equinozio

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Arxiax

Arxiax

63 Relats

90 Comentaris

67547 Lectures

Valoració de l'autor: 9.03

Biografia:
Vaig néixer el 88. Sempre m'ha agradat escriure, no sé exactament perquè. De fet, potser mai m'ha passat res digne de ser escrit, però he estimat, he oblidat, he sentit... I amb això jo ja en tinc prou.

I look up in my inwards eye
which is the bliss of solitude....



Nota: Hi ha algú que comenta relats en nom meu.... em sap greu si us ofèn