Homenatge al Satorras

Un relat de: Arxiax

Avui m'he sentit vell.
S'han acabat els meus dies al Satorras, com a mínim de classe... Ara em queden només els exàmens i la preparació de selectivitat.
Avui, a Lògica, en parlàvem. Han estat sis anys, més bons o més dolents, però sis anys de la meva vida, si més no. Vaig entrar al Satorras just abans de fer els 12, sent encara un nen d'11 anyets... Ara en tinc disset, i, lluny encara de ser una persona gran, m'adono de com he crescut al Satorras.
Ens feien la foto de grup quan m'he adonat de què significava aquesta foto. Ja sóc gran, o, si més no, ja sóc dels grans de l'institut... Ara, ja toca "marxar, fer cadascú la seva vida..."
Hi ha hagut gent amb qui he compartit els sis anys de classe.
Hi ha hagut gent amb qui n'he compartit quatre, o tres, o dos o potser només un... però tots formen part d'això que, entranyablement, recordaré sempre com el meu institut. Potser és estrany i no ho negaré, però en el fons m'estimo aquestes parets marrons, aquests passadissos llargs i monòtons, aquestes classes sempre iguals i a punt de reparar... M'estimo aquest edifici patèticament entranyable, aquest munt de bigues aluminoses i aquesta façana típica dels 70...
No diré que ha estat el millor institut on hagués pogut anar. No diré que la gent ha estat fantàstica amb mi, ni mentiré dient que ho enyoraré, tot plegat. Però avui, la canço "Laia", de Sau, s'ha convertit accidentalment en la banda sonora del primer gran pas que faig en aquesta vida.
M'omple la melangia i sé que demà mateix hi tornaré a fer un examen... però ja no serà el mateix. Quanta son m'han vist aquestes parets, que semblen ja adormides a les 8.15? Quants somriures aquestes finestres que ara em somriuen dins de la ment? Quantes coses no he après dde les pissarres velles i brillants, dels aparells (gairebé antiguitats) dels laboratoris...
La melangia m'omple, i no puc evitar saber que, en el fons, m'estimo aquest institut. No és el millor, però és el meu...
Potser no m'entendreu. Potser no vau tenir aquesta sensació de "de cop, sóc gran...". Sé que no ho sóc, sé que sóc un nen i que sempre ho seré, però aquests sis anys m'han ensenyat que, si no em mullo jo el cul, ningú es preocuparà que tingui peix; que res no és per sempre; que mai saps com de forta és una amistat; que res té sentit i que, alhora, tot en té...
Enyoraré la baralla amb la Marta a quart d'ESO (potser fins i tot n'enyoraré els crits i les patades...), enyoraré les escales del Joanot a primer, enyoraré els patis al costat de la paret del velòdrom, enyoraré els Pozos-sin-fondo on tiràvem els papers de l'esmorzar, enyoraré les ganes de sortir al carrer i enyoraré les mirtges hores al sol de l'escala, enyoraré l'olor intensa de tabac als lavabos, enyoraré el primer pis, el segon pis, el tercer pis, enyoraré l'aula 23, enyoraré tantes coses...
Potser, en el fons, m'estaré enyorant a mi mateix... No a l'institut, no a la seva gent... només a l'Albert que entrava a francès dient "Somriu, Antònia... Que no fa sol, però com si en fes!"

Quantes coses enyoraré?
Avui m'he sentit vell...

Comentaris

  • unchained melody | 13-11-2009

    Jo vaig he deixat la meva escola després de 13 anys, entenc com et sents, des de els 2 anys fins ara.. puuff! Aquelles parets, aquells profes, aquells companys i amics, m'han vist créixer.. Però bé, ara a cap una altra etapa de la vida, que ja toca oi?!

  • Marla | 03-02-2007

    T'ho creguis o no la Laia t'ha llegit -jo tampoc m'ho creuria-. La vida és molt rara i plena de sincronismes. Una forta abraçada.

  • Trist...[Ofensiu]
    natasha | 27-07-2006 | Valoració: 10

    ...però preciós. Jo aquest any també he acabat la meva etapa a l'institut i m'he sentit...també gran. El dia que vaig anar a buscar les notes de la selec ho vaig pensar, deixava enrera unes parets que m'han vist crèixer, disfrutar, estimar, patir però sobretot m'han ensenyat no només matèries sinò coses com a persones. Allà dintre no només hi havia professors i alumnes, sino amics, companys i mestres que tot i que alguns eren detestables com a ensenyants com a persones podien ser totalment diferents.
    Donarte les gràcies per plasmar en el paper, pantalla, quelcom que jo no he sabut treure de mi.

    Un petó i esperu parlar am tu x el msn. Cuida't
    -.-NaTaShA-.-

l´Autor

Foto de perfil de Arxiax

Arxiax

63 Relats

90 Comentaris

70065 Lectures

Valoració de l'autor: 9.03

Biografia:
Vaig néixer el 88. Sempre m'ha agradat escriure, no sé exactament perquè. De fet, potser mai m'ha passat res digne de ser escrit, però he estimat, he oblidat, he sentit... I amb això jo ja en tinc prou.

I look up in my inwards eye
which is the bliss of solitude....



Nota: Hi ha algú que comenta relats en nom meu.... em sap greu si us ofèn