Presons de ceba

La ceba sempre l'havia feta plorar. Potser havia pelat mil, deu mil, potser un milió de cebes que encara s'omplien de salabror les seves galtes, ja arrugades, en pelar les cebes. S'havia passat una vida al restaurant, tancada en aquella cuina d'un color sempre blanc que les successives reformes havien respectat. Hi havia passat els quatre embarassos; hi trencà aigües d'en Manel i hi perdé aquella nena, que encara si era un cuc rosat i llefiscós, en el lavabo dels treballadors.
Amb el temps s'avesà a pensar en coses tristes quan picava cebes. Solia pensar en en Ramon quan les partia per la meitat. Quan les partia en quarts pensava en la casa de Premià i la Mariona. Quan les començava a picar s'estrenyia el cor ben fort dins del puny perquè no li fes mal, i quan les trinxava el deixava anar i tota ella era un niu de llàgrimes, un ruixat de sal. S'hi acostumà quan en Ramon va faltar; sempre discreta i dissimulada, trigà dos mesos a avisar els senyors, que no van poder així despatxar-la al·legant les mil obligacions d'una vídua amb fills.
El primer dia que li succeí havia estat, de fet, el primer dia que la ceba no l'havia feta plorar. Ni hi pensava, en la ceba; tenia el cap a casa, ajagut al costat d'en Ramon, acaronant tendra els ulls, el nas i les galtes de l'Eduard i en Joaquim, fent-los adormir quan ella marxava de matins. Fou l'Elisenda qui li va fer notar: "Ai, Àngela, la ceba sempre et farà plorar... i no sé perquè te n'ha de saber, de greu!". Maleïda Elisenda! Només manava, només podia dur el cap alt perquè també hi duia les faldilles, alçades...
S'adonà, amb el temps, que podia plorar si pelava ceba. Aprengué a contenir les llàgrimes fins que arribava al restaurant i començava a picar, alhora que descobria les mil maneres de justificar la ceba en qualsevol plat; crua, per donar frescor a l'amanida; cuita, per donar cos als canelons; sofregida, per enrossir les salses....
Amb el temps, però, aquelles parets i aquells munts de ceba s'havien convertit en una presó que no li permetia alçar-se de nou i recomençar. Plorava pelant ceba i s'obligava a plorar... "ja ho sap, senyora Elisenda, que la ceba sempre m'ha fet plorar..."
I ara plorava llàgrimes de tel de ceba, desagradables al gust i a l'olor, seques, mentre subjectava amb força el paper que li comunicava la jubilació forçosa per "substitució del negoci". Amb alegria, veia com aquella grua feia via i s'enduia l'entapissat de les parets, el fals parquet de la sala, el vellut de fira del guarda-roba. Quan es començaren a veure les grans rajoles blanques de la cuina (ben llustroses; se n'havia encarregat ella mateixa), apretà quelcom que tenia entre les mans fins que la vorera polsosa es tacà d'un líquid que s'hi escampava com un riu nan.
Àngela llançà un cos sec i arrugat que es perdé entre els fogons just abans que sucumbissin a l'avanç de les màquines. Només una rata apressada a fugir s'aturà un instant per observar aquella ceba deshidratada i gens apetitosa abans de córrer lluny. Àngela, per primera vegada en molts anys, somrigué. I aquell somriure acabà per ser una presó....