Prínceps del temps

El cartró crema amb facilitat. Malgrat la pluja, malgrat aquest aiguat d'agost, el cartró crema al fons i milers de paperets encesos s'envolen, rojos, i tornen a caure empesos i apagats per alguna gota freda.
Els ulls de l'home que seu en aquest portal ho reflecteixen com un mirall; tenen una lluïssor estranya que li dóna un aire de príncep, de poderós caigut; una peça marró el mal cobreix de la pluja.
Els ulls del príncep caigut són un mirall del foc aigualit que mig li escalfa les mans i un reflex del poder i la caiguda. El caminant, ben abrigat i protegit amb un paraigua, no pot retirar els ulls de l'esguard del príncep, envellit i decrèpit, que embogeix davant les flames. El caminant diria que el caigut és un embalum mal fet si no fos pels seus ulls preciosos; en aquests ulls que desentonen, diamantins, entre tota la massa confusa i malgirbada, el caminant hi veu una princesa d'ulls foscos i cabells al vent, un palau de faules infantils i vestits de seda i cotó egipci. Al fons de la nineta, el caminant hi veu la poesia, la llibertat, la felicitat; al fons d'aquestes ninetes precioses dels ulls del príncep, el caminant hi veu les flames com devoren un somni de prínceps i princeses.
Innocent i tendre, el brètol caminant es pregunta què se'n féu, de la princesa d'ulls foscos, i què transformà un jove i ferm príncep, l'orgull d'un país o d'una llar, en un embalum deforme i plorós, de braços caiguts i mans pidolaires, de cames dèbils i només la mirada ferma. Perdut per sempre, el fràgil caminant seu al pedrís vora seu i observa com el foc i la pluja lluiten per cremar els somnis de paper.
Per un instant, per una mínima fracció de temps, recorda la seva princesa d'ulls clars. Mentre torna boig i dóna la seva vida a l'observació de la lluita, se li humitegen els ulls, no sap si en record de la princesa o per simple acció de la pluja que, impassible, segueix caient al seu voltant.