Entre bastidors

Un relat de: Arxiax

Un cop més, em falta l'aire quan sóc al mig de l'huracà. Tot gira al meu voltant, tot es mou seguint un ritme alegre que he perdut, i a mi m'ofega una sensació angoixant d'estretor, de compressió. Em passava quan tenia dotze, tretze anys; fins vaig arribar a anar a metge. Era una cosa física, una percepsió real: el cos m'oprimia, tenia la sensació que l'ànima era massa gran i que el cos acabaria per explotar. Era una percepció real i angoixant, una pressió espantosa al pit i a les temples, un fenomen estrany als polsos i als turmells.
Més tard vaig aprendre a conviure amb aquesta sensació, i vaig arribar a suposar que era normal, el que tothom sofria sense ser-ne conscient. I que l'únic estrany era que en fos conscient. Vaig acabar per creure que la sensació era només fruit de l'ampliació de l'experiència, de les sensacions, i vaig voler aprendre a conviure-hi.
Fa poc la situació se'm va fer insostenible. Duia tres anys intentant-me deslliurar d'aquella pressió amb l'expressió, el pensament, i no havia donat cap fruit. La pressió seguia al pit i a les temples, als polsos i als turmells. I vaig intentar atacar-la directament allà on em semblava més fàcil; als polsos.
Primer, però, em vaig assegurar d'afectar el mínim de gent: vaig intentar barallar-me amb tanta gent com fos possible (encara n'arrossego conseqüències, d'aquelles baralles premeditades) a fi de ser oblidat o odiat ràpidament. No volia ser res, cap record, cap remordiment, cap rau-rau.
I, poc després de carnaval, quan ja ho tenia tot preparat, em vaig acomiadar de l'última persona que havia de veure segons els plans. Vaig deixar-ho ben clar, però no massa, de manera que es pogués entendre després però no abans, i vaig provar-ho. Tres dies, sis vegades. Al principi era covard i em vaig donar excuses. No m'havia acomiadat de la paula, i vaig arribar a enviar-li un sms (el tinc: t'estimo, sempre t'he estimat i sempre t'estimaré). El segon dia al matí (la tercera vegada) vaig arriba una mica més enllà. Però un instint agut em va frenar. Al vespre vaig aconseguir una mica, però res que l'endemà al matí es notés encara a la vista. I va ser el tercer dia al vespre, lúltim intent, que vaig arribar més enllà; però no vaig superar la crosta superficial com a màxima consequència, i vaig sentir-me covard, estúpid, alhora que era conscient que mai ho aconseguiria. I una petita arruga, més pronunciada del normal però imperceptible al qui no sap què busca, m'ha quedat d'aquell tercer vespre com a prova de la meva covardia.
Una petita arruga i una sensació freda i estranya que em recorre el cos cada vegada que algun tros de metall fred, com ho eren aquelles tisores de cosir, em toca els canells, i una fiblada al braç esquerre quan parlo de la fi.
Amb el temps he après que sóc massa covard per travessar en vermell, per tenir molt mal de cap, per mirar per la finestra o errar la línia de tall del paper; per equivocar-me amb el punxó a l'escola, per entrebancar-me a l'escala; sóc massa covard fins i tot per tenir un desgraciat accident que m'eximiria de tota culpa, bo i donant-me el que cerco.
He après també que no ho puc demanar, i que mai no m'ho podré fer. Heaprès que hauré de conviure amb la pressió al pit, a les temples, als polsos i als turmells, amb la fiblada al braç i el calfred a l'espinada. I he après a imaginar futurs prou llunyans com per oblidar el present: futurs feliços, futurs plens d'imatges irreals i meravelloses, on la tònica general és la felicitat.
He après a simular, a somriure i a emocionar-me. He après a plorar només davant d'una pantalla o d'un paper, a fer tornar blancs i secs els ulls, a deixar la ment en blanc per uns minuts. He entès que només la poesia em permet viure la mort, i m'he abocat a l'escriptura com un nàufrag s'agafa a la comuna del vaixell.
I fins i tot he assolit moments del que jo anomeno semfitat (semi-felicitat), o, el que és el mateix, de poca tristesa, en que la rialla només exagera el somriure, i l'ull sec només resisteix una mica. Moments en què la felicitat de persones a qui he arribat a estimar m'impregna la superfície, i em tenyeix les entranyes: però el negre sempre acaba menjant-se el roig, el verd i el groc.
I he après a suportar mirar per la finestra, i fins i tot a jugar amb els ganivets. He agafat una estima especial a les tisores de cosir i a l'aspirina (per motius obvis, no efervescent). El que no he aconseguit encara, i sovint m'aterra, és suprimir la necessitat d'escriure, de comunicar-me amb ningú. De dir coses que ningú llegirà, però dir-les, treure-les dels dits per alliberar una mica, només una mica, la pressió dels polsos.
Ja no somio en l'autofi; he passat a l'estadi anterior, el de la fi aliena. No sé si és bona senyal o no, però sé que no vull saber-ho. He tornat als somnis dels dotze anys, als somnis de caixes estretes, punyals, pous i empentes, desordres biològics; he abandonat el somni, recurrent durant dos anys, del canell.
El canell... els meus setze anys, i bona part dels quinze, han estat substituïts a la primeria dels disset. Ja no somio canells vermells, boques obertes i gots trencats, bosses sobre l'asfalt; ara només somnis, i suposo que és bon senyal. Si no m'atreveixo a somiar-ho, hi deixaré tard o d'hora de pensar, fins que deixi de ser un record. Em faig riure de patètic; esperança. Quan de temps fa que no em plantejo la possibilitat?
Em limito a seguir, a escriure i a viure un dia rere l'altre. No em desperto, sinó que deixo de somiar. Estudio, i així evito discutir amb els papes. Parlo molt per callar el que realment vull dir. I suposo que així he de seguir; de moment, m'ha anat prou bé, si prou bé és ser un imbècil solitari (si deixem de banda l'Anna; la seva felicitat va ser el que em va impedir acabar, i l'he maleïda mil cops per això. I l'he beneïda cent milions de cops per això), tenir una noia amb qui el cicle no sembla haver-se de tancar mai: quan jo l'estimo, es cansa, i quan em canso, m'estima. Em va prou bé si prou bé és no triar sinó deiar-se endur per la inèrcia del futur d'algú altre, aquell algú que és menys ningú.
I suposo que és això el que he de fer. Estudiar, seguir endavant, casar-me, tenir fills, fer tot allò que caldrà fer per fer tirar la farsa endavant i esperar la crema…
Sovint em pregunto si només ho penso jo, tot això. Segur que hi ha altra gent però, com jo, s'amaguen, i no ho reconeixerien pas mai. Potser fins i tot acabaré tenint fills semfiços amb una dona semfiç. Però ells no m'ho diran mai, i jo no ho diré mai. Bé, sí, hi ha una cosa que tinc molt clar que faré. Arribi quan arribi, no me n'aniré sense abans cridar que no m'ha agradat estar-m'hi.
Suposo, però, que ser semfiç és normal. Em limito a esperar la fi, ara que he comprovat que l'autofi és inabastable.
Però tinc disset anys. I cada vegada que sento que l'esperança de vida per a la mva generació supera els cent anys, he de fer un esforç per mantenir els ulls secs; però res no pot evitar que una fiblada al canell em deixi la mà garratibada. Res. Ni tan sols l'esperança d'un error biològic.

Comentaris

  • Carles Rebassa | 09-05-2006

    entre bastidors visc el silenci i més que mirar el futur miro el textos i em demano per què?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Arxiax

Arxiax

63 Relats

90 Comentaris

67548 Lectures

Valoració de l'autor: 9.03

Biografia:
Vaig néixer el 88. Sempre m'ha agradat escriure, no sé exactament perquè. De fet, potser mai m'ha passat res digne de ser escrit, però he estimat, he oblidat, he sentit... I amb això jo ja en tinc prou.

I look up in my inwards eye
which is the bliss of solitude....



Nota: Hi ha algú que comenta relats en nom meu.... em sap greu si us ofèn